El Govern de la Generalitat ha iniciat una ronda de presentacions als ajuntaments sobre el que serà el nou Pla Territorial d’Energies Renovables de Catalunya. Una eina que hauria d’acabar amb la conflictivitat social respecte de quanta renovable necessitem i on s’ha de situar.
Renovem-nos espera que el PLATER garanteixi els objectius 2030 i que no neixi obsolet respecte de la directiva europea.
2026 serà l’any en què Catalunya deixi enrere el desplegament d’energia renovable “projecte a projecte” i ho faci d’acord amb una planificació de les necessitats del país. El PLATER (Pla Territorial Sectorial per a la implantació de les Energies Renovables) és la peça que ha de posar ordre: definir on té sentit instal·lar renovables, on no, quanta i amb quines condicions. I, sobretot, fer-ho amb una cartografia pública i un procediment que doni seguretat a tothom: promotors, veïnat i ajuntaments.
El clima social al voltant de les renovables s’ha tensat perquè massa sovint el territori ha viscut el desplegament com una suma de decisions “a posteriori”: quan el projecte ja està dibuixat i l’Ajuntament només pot reaccionar. Això ha alimentat oposicions locals a projectes que a manca d’un ordre de magnitud de les necessitats s’han percebut com a “macroparcs” alienats de l’interès comunitari.
Ara bé, seria un error pensar el PLATER és només com una eina per “baixar el soroll”. El PLATER és un mandat de la Llei del canvi climàtic de 2017 i de les directives europees sobre energies renovables. El motiu de fons és objectiu: la transició energètica necessària per abandonar els combustibles fòssils té una escala que no permet improvisacions. La PROENCAT i els documents de planificació del país situen l’horitzó 2050 en desenes de gigawatts renovables, amb l’electricitat com a vector energètic principal i una reducció del consum final gràcies a l’eficiència tecnològica. Aquesta combinació només es pot assolir si el desplegament és planificat, ràpid, sostingut i compartit per la societat.
Perquè el PLATER és necessari: La magnitud del repte.
La clau del PLATER no és ideològica, és aritmètica. Per cobrir la demanda energètica de Catalunya amb renovables s’estima que caldran uns 62.000 MW instal·lats el 2050. Sovint s’ha usat com a argument contra els parcs eòlics i fotovoltaics que l’alternativa era aprofitar les teulades i els sòls antropitzats. El PLATER ens concreta aquesta opció: el potencial atribuït a edificis i zones artificialitzades seria només d’uns 14.000 MW, i per tant “en falten” 48.000 MW que s’hauran d’implantar “sí o sí” en sòls no artificialitzats. Aquesta bossa equival, segons el PLATER a una ocupació aproximada de l’1,2% de la superfície de Catalunya, rebaixant substancialment l’estimació inicial feta a la PROENCAT d’un 2,5%. Aquest és el primer punt que el PLATER posa sobre la taula: les cobertes i els espais ja transformats són importants, però no suficients a l’escala del repte. Fins i tot amb hipòtesis molt optimistes (com usar el 60% de les cobertes disponibles), la potència assolible en teulades i façanes queda lluny de la potència total necessària (un 16% de la producció bruta d’electricitat prevista pel 2050). Dit en net: si volem complir els objectius climàtics, hi haurà una part del desplegament que inevitablement s’haurà d’ubicar fora del sòl artificialitzat i aquí és on el PLATER juga el seu paper: establir quins són els espais amb menys valor on es podrà ubicar aquestes instal·lacions.
Com es construeix el PLATER: un mapa de compatibilitat
La proposta parteix d’una metodologia homogènia per a tot el país i integra 141 capes d’informació georeferenciada (energia, medi ambient, agricultura, urbanisme, cultura, territori, paisatge, etc.). El resultat operatiu és un mapa de capacitat d’acollida amb una malla de cel·les (100 m²) i un indicador de compatibilitat que va de 0 (incompatibilitat total) a 1 (totalment compatible) A partir d’aquí, el PLATER no “assigna parcs”, sinó que ordena i jerarquitza el territori.
Aquí és on el PLATER intenta convertir una discussió abstracta en un mecanisme de decisió establint una zonificació de tres nivells:
Zona apta (compatibilitat). És el “pot ser”. Inclou espais on, d’entrada, no hi ha incompatibilitats fortes (ambientals, territorials, urbanístiques o de seguretat) per a una tecnologia concreta. És el conjunt de territori que, segons la matriu, podria acollir instal·lacions (compatibilitat suficient).
Zona prioritària (preferència). És el “millor que sigui aquí”. Dins la zona apta, el pla identifica els espais on la implantació és més recomanable perquè combinen millor impacte, viabilitat i encaix territorial. La prioritat serveix per concentrar el desplegament i evitar dispersió.
Zona “a utilitzar” (ocupació efectiva necessària). No és pròpiament una zonificació. És la quantitat mínima estimada que caldria ocupar realment per assolir els objectius (és a dir, el “sòl que de veritat acabarà entrant en joc” quan es compleixen els objectius). La zona prioritària és més gran que la zona que realment caldrà utilitzar perquè el país necessita opcions i flexibilitat, però l’ocupació efectiva requerida és molt menor.
Un exemple que ajuda a fixar idees. En les explicacions públiques del PLATER s’ha traslladat que, per fotovoltaica, la zona prioritària pot arribar a un ordre de magnitud d’un 10% del territori, mentre que la superfície efectiva “a utilitzar” seria al voltant de l’1%. Per eòlica, ordres de magnitud com 18% prioritària versus un 0,2% d’ocupació efectiva. Això no és cap contradicció: és la manera d’evitar especulació sobre el preu del sòl i que el país es quedi sense opcions cartogràfiques mentre, alhora, es diu amb honestedat quina és la superfície real que caldrà ocupar.
A més, la “zona a utilitzar” no és un únic polígon tancat com si ho és la zona apta o prioritària. És una magnitud que es va consolidant amb el temps en un còmput comarcal i que un cop assolit l’objectiu fixat tanca les opcions en aquell territori.
Això no elimina la discrepància que hi ha hagut fins ara, però canvia el terreny del debat: obliga a discutir sobre criteris verificables. I aquí els ajuntaments tenen un paper insubstituïble: coneixen detalls territorials que sovint no queden ben representats en capes generals (valors agraris locals, connectors ecològics, paisatge quotidià, usos que no apareixen en mapes d’escala país). Aquests criteris són els que permetran durant el període d’al·legacions afinar les zones aptes i prioritàries definitives, això sí amb uns mínims de contribució renovable d’obligat compliment per tal que l’esforç sigui compartit per tot el territori.
Aquesta arquitectura és la que pot rebaixar conflictivitat: substitueix la lògica “projecte a projecte, reacció a reacció” per una lògica “marc previsible, negociació sobre un mapa compartit”.
Calendari: 2026 és l’any decisiu per al consens, 2027 l’entrada en vigor
L’aprovació inicial està prevista pel primer trimestre de 2026, un cop completada la ronda territorial amb els consells comarcals.
Exposició pública: tres mesos el 2026. Aquesta és la finestra clau perquè ajuntaments, entitats i ciutadania presentin al·legacions amb criteri i propostes alternatives.
Aprovació definitiva: 2027, en funció de la qualitat i volum d’al·legacions i de la tramitació final.
Un cop aprovat definitivament, els ajuntaments poden optar per deixar la planificació del PLATER per defecte o adaptar-la modificant la zona prioritària mitjançant una modificació del seu planejament local.
La implicació és directa: el 2026 no és un any per “esperar a veure què passa”. És l’any per assumir el repte d’assolir un consens amb la implicació de tots els agents socials i institucions locals. Els objectius de reducció d’emissions pel 2030 són lluny encara i el temps per passar de la planificació a l’acció s’acaba. El PLATER obliga a triar entre ser part de la solució o ser part del problema.
La posició inicial de Renovem-nos: garantir el curt termini 2030 i adaptació a la directiva europea.
Amb el detall cartogràfic i normatiu encara pendent d’analitzar un cop es publiqui, la posició inicial de Renovem-nos és clara en tres fronts. Si el PLATER només fos un Pla, ja seria útil. Però el punt decisiu és si es converteix en una eina d’execució ràpida i ordenada. I aquí apareixen els conceptes de zones d’acceleració, xarxa i agilitat de tramitació.
· Zones d’acceleració tal com les defineix la Directiva 2023/2413 que serveixin per assolir els objectius 2030. El PLATER designa com a zones d’acceleració els espais antropitzats. Aquest plantejament és coherent amb la Llei de canvi climàtic i amb la necessitat de minimitzar impactes. Però el criteri superior de la Llei és el compliment d’objectius climàtics. I aquí cal ser honestos: el desplegament en entorns urbans i periurbans és estructuralment més lent per fragmentació de propietat i, sovint, per limitacions de xarxa. Si les zones d’acceleració es defineixen només on el desplegament és lent, l’etiqueta “acceleració” no accelerarà res. Cal que les zones d’acceleració necessàries per al 2030 ja les defineixi el PLATER dins del ventall dels sòls deignats com a zones prioritàries: espais amb compatibilitat ambiental alta, menor impacte social, i viabilitat de connexió a curt termini.
Escurçar terminis de tramitació diferenciats per les zones aptes, prioritàries i d’acceleració, i alinear així el PLATER amb el marc europeu (Directiva 2023/2413). Europa ha posat el llistó en terminis i procediments accelerats perquè la lentitud administrativa s’ha convertit en un obstacle climàtic. El PLATER no pot ser un nou coll d’ampolla; ha de ser una eina per reduir incertesa i temps.
Xarxa i emmagatzematge. El Plater va iniciar els seus treballs amb anterioritat a l’aprovació de la Directiva comunitària 2023/2413, però veurà la llum un cop hagin vençut els terminis que atorga aquesta directiva per a la seva transposició a la nostra legislació. L’1 de juliol del 2024 per a establir l’interès públic superior de les renovables en el marc de l’acció climàtica. I per a la resta de disposicions la data límit era el 21 de maig de 2025, entre les quals, a banda de les anteriors (zones d’acceleració i terminis), projectar la nova xarxa necessària i les zones d’emmagatzematge. En aquest sentit, considerem essencial que el PLATER no neixi obsolet respecte d’aquesta adaptació normativa, i inclogui les disposicions necessàries per a complir amb l’estratègia europea d’implantació de xarxes i emmagatzematge i assolir els objectius climàtics 2030 de Catalunya.
El PLATER com a eina de consens territorial
El PLATER pot ser el pas que obligui el país a tenir una conversa adulta: l’energia neta és un ús del territori tan real com altres usos que ja assumim cada dia. I quan posem xifres, el debat canvia de nivell.
La vinya i els conreus farratgers, per posar dos exemples, ocupen una fracció significativa del territori català (aproximadament un 1,75% i un 5,57% respectivament, sobre superfície total). En canvi, quan parlem de l’ordre de magnitud territorial associat als objectius de renovables, parlem d’entorns del 0,4% (2030) i d’un 1,2% d’ocupació efectiva prevista a llarg termini (2050). La pregunta no és si “el territori es toca o no”. El territori ja es toca. La pregunta és si l’energia, com a bé essencial per a la nostra societat, mereix una atenció similar a la que dediquem a fer vi o carn per a l’exportació o bé continuem depenent de la crema d’uns combustibles fòssils que cal importar de països llunyans i generen més crisi climàtica.
El PLATER pot esdevenir l’eina de consens territorial. Cal que cada municipi hi incideixi amb coneixement de causa i responsabilitat, assumint que produir energia neta és una necessitat pública de primer ordre. Si el PLATER encerta aquí, 2026 sí que serà el seu any.
Més informació:
- Renovem-nos
https://renovemnos.cat/carta-oberta-a-la-consellera-silvia-paneque/
https://renovemnos.cat/ajuntaments-i-renovables-un-acord-necessari/
https://renovemnos.cat/es-possible-la-transicio-energetica-sense-conflicte/ - Directiva (UE) 2023/2413 (RED III) (EUR-Lex):
https://eur-lex.europa.eu/eli/dir/2023/2413/oj
