5 de juny – Dia internacional del Medi Ambient: Els deures ambientals pendents a Catalunya

Cada 5 de juny, Dia Mundial del Medi Ambient, el focus recau en els compromisos i reptes pendents en matèria ambiental. A Catalunya, diverses eines normatives i plans estratègics essencials per encarar la crisi climàtica i ecològica continuen encallats o en procés, malgrat la seva importància cabdal. La comunitat científica adverteix que el temps s’esgota – alguns investigadors han qualificat l’actual legislatura com “la del no retorn” pel que fa a l’acció climàtica – i entitats com Renovem-nos exigim que el Govern compleixi amb les seves promeses ambientals. Aquest informe pretén fer balanç de l’estat actual dels principals instruments de planificació ambiental a Catalunya, els seus entrebancs i el perquè de la urgència d’aprovar-los o desplegar-los definitivament per impulsar la transició ecològica.

Pressupostos de carboni: l’eina per fixar un límit d’emissions

Un dels instruments més innovadors de la Llei catalana de canvi climàtic (16/2017) són els pressupostos de carboni, que han de delimitar la quantitat màxima de gasos d’efecte hivernacle que pot emetre Catalunya en períodes quinquennals fins a 2050. La importància d’aquesta eina rau en què estableix un límit rigorós i científicament fonamentat a les emissions i obliga a repartir l’esforç de reducció entre sectors, garantint el compliment de l’Acord de París. Segons la proposta lliurada pel Comitè d’Experts en Canvi Climàtic (CECC) al Govern, Catalunya podria emetre un total de 403 megatones de CO₂eq entre 2021 i 2035, xifra coherent amb reduir les emissions un 67% l’any 2035 respecte 1990. Un cop aprovats, aquests pressupostos marcaran el camí de totes les polítiques climàtiques: per exemple, els plans energètics com el PINECCAT30 s’hauran d’ajustar als límits fixats.

Malgrat la seva importància, els pressupostos de carboni acumulen retards inacceptables. La llei climàtica establia que el primer pressupost (2021-2025) i el segon (2026-2030) s’havien d’aprovar abans de finals de 2020, i el tercer (2031-2035) abans de desembre de 2023. Cap d’ells ha estat presentat al Parlament dins dels terminis legals. Això significa que Catalunya ha estat avançant sense un full de ruta quantitatiu de reducció d’emissions, fet que incompleix la llei i dificulta a la societat avaluar el progrés real. No va ser fins a l’abril de 2025 que el CECC va lliurar la primera proposta de pressupostos al Govern, un document pioner que ara l’Executiu ha de revisar i portar al Parlament per a la seva aprovació definitiva. Des de la societat civil, la pressió és notable: Renovem-nos, junt amb altres entitats de l’aliança El Futur és Ara, ha instat el Govern a presentar els pressupostos de carboni abans de finals de 2025, i ha demanat als grups parlamentaris que els tramitin amb urgència donada la situació d’emergència climàtica declarada el 2019. Els científics també alerten que és una mesura indispensable; sense aquests topalls d’emissió, navegar cap a la neutralitat climàtica de 2050 és com fer-ho sense brúixola.

 

Pla integrat d’energia i clima (PINECCAT): el full de ruta cap al 2030

En paral·lel als pressupostos de carboni, Catalunya necessita un Pla Integrat d’Energia i Canvi Climàtic que detalli les actuacions fins a 2030 per assolir els objectius de reducció d’emissions. El PINECCAT30 – actualment en fase de tramitació – és precisament aquest full de ruta, i fixa metes com una disminució del 44% de les emissions difuses el 2030 respecte 2005, i del 51% en els sectors regulats (industrials). Disposar d’aquest pla és fonamental: suposa tenir per primer cop una planificació integrada de la transició energètica i climàtica a Catalunya, coordinant polítiques sectorials (energia, transport, indústria, etc.) sota un mateix paraigua estratègic.

El PINECCAT, però, tampoc ha estat exempt de debats i mancances durant la seva elaboració. Entitats ecologistes i científiques han presentat al·legacions per reforçar-lo, destacant entre d’altres la necessitat de vincular-lo als pressupostos de carboni que aviat s’aprovaran al Parlament. No tenir els pressupostos vigents ha provocat una anomalia: l’esborrany del PINECCAT ni tan sols esmenta els pressupostos de carboni, malgrat que la llei climàtica preveia que fossin el mecanisme de referència per planificar les polítiques de mitigació. Aquesta desconnexió preocupa els experts, que reclamen coherència entre el que dicti el sostre d’emissions i les accions del Pla d’Energia i Clima.

Un altre punt crític és el ritme d’implantació de renovables previst: el PINECCAT estima que caldrà incorporar 12.000 MW addicionals d’energies renovables a Catalunya abans de 2030 (5.000 eòlics i 7.000 fotovoltaics) i arribar a gairebé 62.000 MW renovables instal·lats el 2050. Això suposa multiplicar per 18 la potència actual, un objectiu que avui per avui es considera “utòpic” donada la lenta evolució del desplegament renovable. Per això, Renovem-nos insisteix que el Pla ha d’identificar les barreres que frenen les renovables (procediments administratius complexos, regulacions urbanístiques obsoletes) i proposar reformes normatives per superar-les. Aquesta mateixa setmana, el Govern ha aprovat un Decret legislatiu que inclou bona part de la proposta de reforma de la normativa que va fer Renovem-nos l’any passat per adaptar-la a la Directiva Europea d’energies renovables i agilitzar procesos administratius.

En paral·lel, des de Renovem-nos també s’impulsen accions a escala municipal (inventaris d’emissions locals, pressupostos de carboni urbans) i mesures concretes com eliminar l’obligatorietat de connectar noves promocions a la xarxa de gas, atès que a partir de 2030 les calderes de gas estaran prohibides en edificis nous segons la normativa europea. El debat polític s’ha centrat a dotar el PINECCAT de prou ambició i eines perquè no quedi en paper mullat. La seva aprovació definitiva és imminent, però perquè sigui efectiu haurà d’anar seguit d’un desplegament legislatiu i pressupostari intens en tots els sectors els pròxims anys.

 

PLATER: planificar les renovables al territori, el gran repte energètic

Mentre el PINECCAT marca objectius globals, el Pla Territorial Sectorial per a la implantació de les energies renovables – conegut com a PLATER – és l’instrument que ha de fer possible assolir-los sobre el terreny. Es tracta d’ordenar on i com es poden instal·lar nous parcs eòlics i solars a Catalunya, compatibilitzant el desplegament massiu de renovables amb la preservació del paisatge, la biodiversitat i els usos agrícoles. La importància del PLATER és difícil de sobreestimar: Catalunya es troba molt endarrerida en energia verda i necessita un salt endavant urgent. Les renovables prou feines cobreixen un 19% de la demanda elèctrica catalana, lluny de l’objectiu del 54% fixat per a 2030 a la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT). Des de 2020 fins a 2023, la potència eòlica instal·lada al país amb prou feines ha crescut en 130 MW. I en tot el 2024 tan sols es va posar en marxa un nou parc eòlic i 15 petites plantes solars que prou feines mouen decimals en el mix elèctric català, una dada que evidencia l’estancament dels darrers anys.

El PLATER va néixer amb la voluntat de revertir aquesta situació establint criteris clars i zones prioritàries per a les renovables. Però la seva tramitació també s’ha vist atrapada en el temps. El Govern va iniciar la consulta pública prèvia fa uns anys i, davant l’allau de projectes, es va comprometre a accelerar-ne l’aprovació. Malgrat això, a dia d’avui (juny de 2025) encara no està aprovat. La nova consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha assegurat al Parlament que preveu tenir el PLATER aprovat a finals de 2025 o, com a molt tard, gener de 2026. Això suposa un calendari més dilatat del que voldrien les entitats ecologistes, que alerten que cada mes de demora és temps perdut en la lluita climàtica.

El retard en aquest pla “paraigües” ha tensat el debat social: per una banda, promotors i sectors industrials reclamen agilitat per no deixar escapar inversions en renovables; per l’altra, plataformes locals i entitats ambientalistes temen que sense planificació es repeteixin conflictes territorials com els viscuts en alguns projectes eòlics, i exigeixen que el desplegament es faci amb participació del territori i criteris de conservació. El PLATER haurà de trobar un equilibri complex: identificar zones òptimes d’acceleració per generar milers de megawatts sostenibles evitant alhora una concentració massiva en poques comarques i respectant els espais agraris més sensibles. Un fet que no hauria de ser tan difícil atès que la superfície necessària per als objectius 2030 representen tan sols un 0,5% del territori. L’aprovació del PLATER dotarà Catalunya d’una visió a llarg termini per a la transició energètica, però l’important serà passar de la planificació a l’acció: simplificar tràmits, millorar la connexió a xarxa de nous parcs i fomentar també l’energia distribuïda i l’autoconsum. Sense el PLATER, difícilment Catalunya podrà tancar la gran bretxa que avui la separa dels seus objectius de renovables per 2030.

 

Inventari d’embornals de carboni: conèixer i reforçar els nostres sumidors

Reduir les emissions és fonamental, però igual d’important és augmentar la capacitat d’absorció de CO₂ dels sistemes naturals. Catalunya disposa de boscos, sòls agrícoles i zones humides que actuen com a embornals de carboni, capturant part del carboni atmosfèric. Per fer un seguiment adequat d’aquesta contribució i gestionar-la, la llei climàtica va preveure la creació d’un Inventari de sumidors de carboni de Catalunya. Aquest inventari ha de quantificar quants gasos d’efecte hivernacle poden retenir anualment els ecosistemes catalans i com evoluciona aquesta capacitat en el temps. La seva importància és clau per diverses raons: primer, perquè permetria establir estratègies per protegir i ampliar aquests embornals naturals (per exemple, mitjançant una gestió forestal adaptada o la restauració d’aiguamolls); segon, perquè aporta una metodologia rigorosa per comptabilitzar la contribució dels boscos i altres sistemes en l’assoliment de la neutralitat climàtica.

No obstant això, aquí de nou trobem incompliments. L’inventari de sumidors s’havia d’elaborar abans de l’any 2018, segons la llei, però encara no està fet. Sense aquesta eina, Catalunya desconeix exactament quin coixí de carboni li ofereix el seu patrimoni natural i, per tant, comptabilitza només una part de la balança (les emissions, però no les absorcions). Experts en ecologia adverteixen que aquesta manca d’informació pot fer que es sobrestimi la capacitat dels ecosistemes per compensar emissions. De fet, diversos estudis indiquen que els boscos catalans estan perdent capacitat d’absorció de CO₂ a causa del canvi global: entre 1990 i 2014, el ritme de captura de CO₂ dels boscos de Catalunya va disminuir un 17%, probablement per l’envelliment dels boscos, les sequeres i altres impactes climàtics. Aquest descens implica que els sumidors naturals podrien absorbir menys carboni del previst en el futur. Disposar de l’inventari actualitzat és urgent per integrar aquestes dades en les polítiques climàtiques – per exemple, en els propis pressupostos de carboni i en el PINECCAT – i també per sensibilitzar sobre la necessitat de cuidar els entorns naturals com a aliats contra el canvi climàtic.

 

Fiscalitat del carboni: qui contamina, paga

Un altre pilar pendent en l’arquitectura climàtica catalana és la fiscalitat verda sobre el carboni. Es tracta d’implementar impostos o taxes que gravin les activitats econòmiques segons les seves emissions de CO₂, aplicant el principi de “qui contamina, paga” i generant alhora ingressos per finançar la transició ecològica. La Llei 16/2017 preveia desplegar instruments fiscals sobre el CO₂, incloent un impost a les empreses segons el seu nivell d’emissions, amb termini màxim l’any 2019. Aquesta mesura tenia una importància estratègica: d’una banda, encoratjaria els sectors més intensius en carboni a reduir emissions per estalviar costos; de l’altra, dotaria la Generalitat de recursos addicionals per invertir en accions climàtiques (renovables, eficiència, adaptació, etc.).

Fins ara, però, la fiscalitat del carboni ha tingut un desplegament molt limitat a Catalunya degut a la sentència del Tribunal Constitucional que en va derogar alguns articles. L’impost sobre les emissions de vehicles de tracció mecànica (turismes, furgonetes i motos) va entrar en vigor fa poc, després de diversos ajornaments i impugnacions, i és una primera passa que grava els vehicles segons el CO₂ que emeten. No obstant això, l’impost específic a les grans empreses contaminants que preveia la llei climàtica encara no existeix. Això deixa un buit important: indústries, navilieres, grans instal·lacions emissores no tenen actualment un senyal de preu autonòmic pel carboni que emeten (més enllà del mercat europeu d’emissions en els sectors on s’aplica). Les entitats ecologistes denuncien aquesta inacció fiscal com una oportunitat perduda d’encoratjar la descarbonització de la indústria i penalitzar aquells que aporten més emissions. També reclamen que es recuperi l’esperit del “green new deal” català que es va esbossar el 2017: una reforma fiscal verda que inclogui, a més del CO₂, impostos sobre altres impactes ambientals, tot plegat amb efectes redistributius per no perjudicar les classes populars. En el debat polític, la fiscalitat ambiental sovint topa amb resistències – ningú vol assumir nous tributs – però els experts apunten que és inevitable si es vol redirigir el sistema econòmic cap a una societat descarbonitzada. Aprovar finalment la fiscalitat del carboni seria un senyal clar que “qui contamina pagarà pels danys”, i podria tornar a posicionar Catalunya com a capdavantera en polítiques climàtiques innovadores dins l’Estat.

 

Adaptació a la normativa europea de qualitat de l’aire: aire net per salut

Més enllà del clima, la lluita contra la contaminació atmosfèrica és un altre front ambiental on Catalunya afronta deures importants. La qualitat de l’aire a zones com l’àrea metropolitana de Barcelona porta anys vulnerant els límits europeus de NO₂ i partícules, amb conseqüències greus per a la salut pública. La Unió Europea ha endurit recentment els estàndards de qualitat de l’aire per apropar-los a les recomanacions de l’OMS, plantejant objectius més estrictes de cara al 2030. Això obliga a actualitzar la normativa i plans catalans per complir amb els nous límits de contaminació en el termini establert.

El Govern ha fet alguns passos recents: l’estiu de 2024 va aprovar el Pla de qualitat de l’aire horitzó 2027, junt amb un Pla d’acció immediata per episodis de alta contaminació i diverses mesures normatives per assolir els objectius de la UE. Aquest nou Pla estableix compromisos de reducció de contaminants a curt termini, i inclou actuacions com protocols d’episodis (per restringir el trànsit o activitats contaminants en pic d’alerta), zones de baixes emissions als municipis més afectats, promoció del transport públic i de la mobilitat activa, control de fonts industrials, etc. Tot i que és un avenç, caldrà veure si la implementació és efectiva i suficient per assolir els nivells exigits. Brussel·les manté una forta pressió: la Comissió Europea ha obert procediments d’infracció contra l’Estat espanyol per la mala qualitat de l’aire en àrees urbanes com Barcelona, i això ha forçat administracions de tots els nivells a reaccionar. De fet, el nou pla català neix en part per evitar sancions milionàries i, sobretot, per reduir els milers de morts prematures anuals atribuïbles a la contaminació.

En l’àmbit polític, l’adaptació a la normativa europea s’ha traduït en consens en algunes mesures (p.ex. la creació de zones de baixes emissions, impulsada tant per governs municipals de diferents colors com per la Generalitat), però genera controvèrsies quan s’afecta la mobilitat privada o determinats sectors econòmics. Amb tot, el missatge des de la comunitat mèdica és clar: respirar aire net no és un luxe, sinó un dret. Complir i superar els estàndards europeus no és només una obligació legal sinó una inversió en salut per a les generacions presents i futures.

 

Agència de la Natura: una institució clau que encara no es desplega

La preservació de la biodiversitat i el patrimoni natural de Catalunya requereix també eines institucionals a l’alçada. En aquest sentit, la creació de l’Agència de la Natura de Catalunya – un organisme públic dedicat exclusivament a la protecció, gestió, millora i estudi del medi natural – fou saludada l’any 2020 com un pas històric. El Parlament va aprovar la Llei 7/2020, de 2 de juliol, que establia l’Agència com una entitat de dret públic amb l’objectiu d’aglutinar competències disperses i donar un impuls a les polítiques de conservació de la natura. La seva importància radica en crear un braç executor potent en matèria de biodiversitat, similar a les agències que existeixen en països del nostre entorn, per garantir continuïtat i eficiència en la gestió d’espais naturals, espècies i paisatge, més enllà dels cicles polítics.

Tanmateix, l’Agència de la Natura ha estat envoltada de debat i retard en el desplegament real. La seva tramitació parlamentària ja va ser polèmica: malgrat aprovar-se amb un ampli suport (incloent-hi socialistes, Junts, ERC, comuns i CUP) i l’aval de la comunitat científica, sectors del món rural – especialment sindicats agraris i organitzacions de caçadors – van recelar de la nova entitat, al·legant por a perdre influència en la gestió del territori. Després de l’aprovació de la llei, la posada en marxa efectiva de l’Agència s’ha anat demorant. Durant 2021 i 2022 es va treballar en els estatuts que han de regir l’organisme, i no ha estat fins entrat el 2023 que s’ha obert un procés participatiu per revisar aquests estatuts abans d’activar-la plenament. Entitats ecologistes com la XCN (Xarxa per a la Conservació de la Natura) han alçat la veu reclamant urgència en la creació efectiva de l’Agència, ja que consideren inadmissible continuar sense aquesta estructura operativa dedicada a la biodiversitat. A més, han alertat que la proposta inicial d’estatuts limitava l’àmbit d’actuació de l’Agència només als espais naturals protegits, contradient la llei que li atorga un abast sobre tot el medi natural. Demanen, doncs, estatuts ambiciosos: que l’Agència tingui facultats per coordinar les polítiques sectorials que afecten la natura, que gestioni tots els espais naturals (no només els protegits) i que disposi d’un pressupost propi adequat a les tasques encomanades.

El desplegament de l’Agència de la Natura és crucial per diversos motius. En primer lloc, perquè dotarà la gestió de la biodiversitat d’estabilitat i continuïtat: fins ara les competències es reparteixen entre diverses direccions generals i departaments, sovint amb recursos minsos. Una agència pot concentrar personal tècnic especialitzat, agilitzar tràmits i implementar polítiques de conservació de manera més eficient. En segon lloc, ha de servir per vertebrar la resta de polítiques (agricultura, infraestructura, energia) perquè incorporin criteris de conservació de la natura i ús sostenible dels recursos. I finalment, es veu com una oportunitat per captar més fons (estatals i europeus) i canalitzar la participació social en projectes de biodiversitat. El Govern actual assegura que l’Agència estarà en funcionament aviat, però les entitats es mantenen vigilants: reclamen que es compleixi la llei sense rebaixes i que l’organisme neixi amb plena capacitat, i no pas retallat per interessos polítics.

 

Pla de connectors ecològics: cosir el territori per a la fauna

Juntament amb la gestió dels espais naturals protegits, els experts subratllen la necessitat de preservar la connectivitat ecològica arreu del territori. Això implica mantenir i restaurar corredors naturals – boscos, tanques verdes, rieres, passadissos biològics – que connectin entre si les àrees d’alt valor ambiental, permetent el desplaçament de les espècies i evitant que els hàbitats quedin illats com a illes. Un Pla de connectors ecològics de Catalunya seria l’instrument de planificació encarregat de definir aquests corredors, cartografiar-los i establir mesures de protecció específiques contra la fragmentació del territori. La importància d’aquest pla és capital en un context de canvi climàtic: davant l’escalfament global, moltes espècies necessiten desplaçar-se (cap a latituds o altituds diferents) per trobar condicions adequades, i només ho podran fer si el territori és permeable i connectat. A més, la connectivitat ecològica assegura la salut dels ecosistemes (permet l’intercanvi genètic entre poblacions, la recolonització d’indrets on hagin desaparegut espècies, etc.) i aporta serveis com el moviment de pol·linitzadors o el control biològic de plagues entre zones agrícoles i forestals.

Malgrat aquest consens tècnic sobre la seva importància, Catalunya encara no disposa d’un Pla territorial dels connectors ecològics. La idea fa temps que és sobre la taula – de fet, els plans territorials parcials ja identificaven a grans trets alguns eixos verds a protegir – però no s’ha concretat en un instrument normatiu vinculant. Fa uns anys es va anunciar la redacció d’un esborrany de Pla de Connectors que “hauria d’estar enllestit cap al juny”, però els terminis han anat passant sense resultats públics. Aquesta manca s’ha notat en diverses controvèrsies recents: projectes d’infraestructures viàries o d’expansió urbanística han tirat endavant sense una visió global de quines àrees funcionen de connector, provocant la ruptura de continuïtats ecològiques. Un cas paradigmàtic és la proposada ampliació de l’aeroport del Prat o la construcció de nous trams viaris al Vallès (la B-40 o Quart Cinturó): els ecòlegs adverteixen que aquestes obres amenacen de degradar espais naturals clau i tallar corredors biològics, precisament en un moment en què hi ha un acord internacional per protegir-ne un 30% abans de 2030. Sense un mapa clar de connectors, resulta difícil fer prevaldre criteris ambientals en la planificació territorial.

El futur Pla de connectors ecològics hauria de venir a subsanar aquesta mancança. Es preveu que defineixi una xarxa de “infraestructura verda” a escala nacional, integrada també amb la planificació comarcal i municipal. Hauria d’assenyalar zones crítiques on cal actuar: per exemple, determinats colls de muntanya, ribes fluvials, corredors costerans i altres passadissos naturals que connecten grans unitats de paisatge (Pirineus amb Prepirineu i plana, serres litorals amb prelitorals, etc.). Un cop identificats, caldrà aplicar-hi mesures de protecció urbanística (evitant noves barreres com polígons o carreteres sense passos de fauna) i impulsar projectes de restauració ecològica per reforçar-ne la funció. Institucions científiques i entitats com l’Observatori del Patrimoni Natural fa temps que reclamen aquest pla, subratllant que sense connectivitat, el 30% d’espais protegits perdran bona part de la seva efectivitat. El Govern va incloure el Pla de connectors com una de les accions a desenvolupar dins l’Estratègia de Patrimoni Natural 2030 aprovada el 2018, però el seu estat actual és incert. Donada l’emergència de la crisi de biodiversitat (el Living Planet Index per a Catalunya mostra una davallada del 24% en les poblacions de fauna en 20 anys), aprovar i executar aquest pla és ja inajornable.

 

Nova estratègia d’adaptació al canvi climàtic: preparar Catalunya per als impactes

No tot són deures incomplerts: en l’àmbit de l’adaptació al canvi climàtic, Catalunya sí que ha actualitzat recentment el seu full de ruta. Al gener de 2023, el Govern va aprovar l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic Horitzó 2030 (ESCACC30), que substitueix l’anterior estratègia 2013-2020. Aquest nou pla marc fixa 312 mesures concretes per reduir la vulnerabilitat de la societat i els entorns naturals davant els impactes climàtics. La importància de l’ESCACC30 és evident: Catalunya ja experimenta fenòmens com episodis de sequera extrema, onades de calor cada cop més intenses, incendis forestals de sisena generació o l’augment del nivell del mar al delta de l’Ebre. Adaptar-nos a aquests canvis és qüestió de seguretat i resiliència.

L’estratègia aborda tres grans àmbits: sistemes naturals, sectors socioeconòmics i territoris. En l’apartat de sistemes naturals inclou mesures per a la biodiversitat (conservació d’hàbitats resilients, connectors biològics, gestió adaptativa d’espècies vulnerables), l’aigua (plans de sequera, eficiència en regadiu, reutilització), els boscos (boscos adaptats al foc, augment de la diversitat forestal) i el medi marí (protecció de la costa, plans per a pesqueries sostenibles). En l’àmbit socioeconòmic recull accions en agricultura i ramaderia (noves varietats adaptades, canvis de cultius), energia i indústria (plans de contingència, diversificació de subministraments), mobilitat (infraestructures preparades per a temperatures extremes, xarxes elèctriques resilients), salut (sistemes d’alerta per onades de calor, reforç de l’atenció sanitària preventiva), turisme (adaptació de l’oferta turística a noves condicions), urbanisme i habitatge (plans per a refugis climàtics urbans, rehabilitació bioclimàtica), entre d’altres. Finalment, per als territoris, l’ESCACC30 proposa mesures específiques segons les zones (pirinenques, costaneres, rurals, metropolitanes) atenent a les seves particularitats de risc climàtic.

Haver aprovat aquesta estratègia suposa complir amb un mandat legal de la Llei de canvi climàtic, i és positiu que Catalunya disposi ja d’un document de referència en adaptació. El repte ara és passar del paper a l’acció: caldrà integrar els objectius d’adaptació en la planificació sectorial de cada departament, dotar de pressupost les mesures (312 en total) i fer-ne un seguiment rigorós. Institucions científiques com el Servei Meteorològic de Catalunya, l’ICGC o centres de recerca climàtica donen suport tècnic a moltes d’aquestes accions, i alerten que l’èxit dependrà d’actuar amb anticipació. Per exemple, reforçar avui els sistemes de proveïment d’aigua pot mitigar impactes de les sequeres futures; o planificar infraestructures pensant en un clima canviant pot estalviar costos enormes demà. En l’esfera política, l’adaptació sol generar més consens que la mitigació, ja que es tracta de protegir la població i l’economia de danys tangibles. Tot i així, cal evitar que quedi relegada: invertir en adaptació és invertir en salvar vides i patrimoni natural davant els embats d’un clima que ja està canviant. L’ESCACC30 és, en aquest sentit, una bona notícia, però ara ve la part difícil: executar-la i actualitzar-la constantment amb les noves evidències científiques i escenaris que vagin sorgint.

 

Llei de biodiversitat: actualitzar el marc legal per protegir la natura

Per últim, un dels deures pendents més estructurals és la nova Llei de biodiversitat i patrimoni natural de Catalunya. L’objectiu d’aquesta norma ha de ser definir un marc jurídic modern, integral i ambiciós per a la conservació de la natura al país, actualitzant l’antiga Llei d’espais naturals de 1985. Des de fa anys es reclama una llei d’aquesta mena: el 2014 el Govern ja en va aprovar una memòria preliminar, que apuntava a ampliar i actualitzar els objectius de la normativa vigent i a incorporar tots els compromisos derivats de tractats internacionals i directives europees en matèria de biodiversitat. La futura llei vol simplificar el marc normatiu dispers existent, articulant un model català de conservació del patrimoni natural que defineixi clarament la responsabilitat pública, el paper de la societat civil i el suport de la comunitat científica en aquesta tasca. A més, ha de garantir que es mantenen o es restauren els serveis ambientals essencials que ens ofereixen els ecosistemes – des de la pol·linització fins a la protecció contra inundacions – assegurant així un desenvolupament sostenible real.

La importància d’una Llei de biodiversitat així és enorme en el context actual de crisi ecològica. Catalunya, igual que la resta del món, està veient un declivi accelerat de les poblacions d’espècies i la degradació d’hàbitats. L’Observatori del Patrimoni Natural indica tendències molt preocupants, com la reducció mencionada del 24% en abundància de fauna vertebrada en només dues dècades. Davant d’això, cal un reforç legal que blindi la protecció de la natura i impulsi accions de restauració ecològica a gran escala. La nova llei haurà d’establir objectius concrets (per exemple, protegir efectivament el 30% del territori abans de 2030, en línia amb l’Acord de la COP15 de Montreal), preveure mecanismes innovadors (pagaments per serveis ambientals, reserves naturals concertades amb propietaris privats, etc.) i actualitzar figures de protecció caducades. També es preveu que la llei formalitzi l’existència de l’Agència de la Natura com a eina executiva, i introdueixi instruments com l’Observatori del Patrimoni Natural (ja en funcionament) o el Registre de finques de conservació – un decret per crear aquest registre es va aprovar el 2023, fomentant la implicació de propietaris en la custòdia del territori.

Malgrat la urgència, la tramitació política d’aquesta Llei de biodiversitat s’ha anat postergant legislatura rere legislatura. Els processos polítics a Catalunya (canvis de governs, prioritats centrades en altres debats) han fet que no s’hagi acabat presentant un projecte de llei definitiu al Parlament. Les entitats ambientalistes han criticat aquesta demora, considerant-la incompatible amb la declaració d’emergència climàtica i ambiental que va fer el mateix Parlament el 2019. Reclamen que el Govern actual impulsi sense més dilació la llei, aprofitant que ara hi ha un marc europeu més exigent (la Unió Europea debatrà una Llei de Restauració de la Natura que obligarà a recuperar ecosistemes degradats). De fet, organitzacions agràries i alguns partits ja han començat a posicionar-s’hi: hi ha qui tem que noves obligacions ambientals posin traves al sector primari, mentre que els conservacionistes argumenten que una llei així també pot ser una oportunitat de desenvolupament sostenible per al món rural (amb noves inversions en restauració, ecoturisme, bioeconomia, etc.). El debat social promet ser intens, però molts coincideixen que Catalunya no pot demorar més aquesta assignatura pendent sense quedar “a la cua” en polítiques de biodiversitat.

Conclusions

En conclusió, aquest Dia Mundial del Medi Ambient posa en evidència que Catalunya té encara deures crucials per fer efectiu el gir cap a la sostenibilitat. Pressupostos de carboni, plans climàtics i energètics, eines fiscals, normes d’aire net, agències i lleis de biodiversitat: totes aquestes peces formen part d’un mateix puzle – el de la transició ecosocial – que cal completar amb urgència. Els moments de debat polític i social no han faltat al voltant de cadascun d’aquests instruments, sigui per discrepàncies ideològiques, pressions d’interessos econòmics o simplement inèrcies administratives. Però la ciència i la ciutadania compromesa aporten un missatge contundent: no hi ha més marge per a dilacions. “S’esgota el temps per aturar la crisi climàtica”, advertia fa poc la carta de diversos científics de prestigi al Govern. Alhora, moviments com Renovem-nos i nombroses entitats veïnals i ecologistes fan pinya per exigir responsabilitat i valentia als nostres representants. Aprofitar aquesta embranzida i traduir-la en acció decidida del Govern és clau. Només així es podrà passar del paper als fets i garantir un futur viable per a Catalunya dins dels límits del planeta. En aquest esforç, aprovar i desplegar definitivament els instruments pendents no és només un tràmit: és una qüestió de país i de generacions. Les properes setmanes i mesos diran si el Govern escolta l’avís i fa els deures ambientals que, des de fa massa temps, estan marcats en vermell a l’agenda.

 

Associació Renovem-nos, 3 de juny de 2025