En els darrers anys, molts ajuntaments han impulsat modificacions de planejament per “ordenar” la implantació d’energies renovables, sobretot en sòl no urbanitzable. La intenció declarada sovint és prevenir conflictes, reduir impactes i donar seguretat a l’autorització de projectes de renovables.
El problema apareix quan aquesta ordenació, en lloc de facilitar una transició energètica compatible amb el territori, es converteix en un sistema de restriccions acumulatives que fa inviable (o gairebé inviable) implantar renovables. En aquests casos, el planejament actua com una moratòria encoberta: formalment no prohibeix, però materialment fa que no es pugui desenvolupar res.
Normativa que no es veu a la cartografia
Ordenar bé vol dir definir criteris i alternatives que permetin entendre què es vol protegir, on hi ha compatibilitats i com es gestionen els equilibris. Quan està ben plantejat, això facilita que els projectes se situïn en zones més adequades i que els impactes es redueixin. La zonificació plasmada en una cartografia permet visualitzar clarament els indrets més adequats i la capacitat de generar energia neta d’aquell municipi.
En canvi, una pràctica cada cop més habitual és introduir a la normativa del planejament una suma de condicions (distàncies, topalls de potència, límits de superfície, franges d’exclusió, prohibicions genèriques, clàusules obertes) que individualment poden semblar prudents però, superposades, funcionen com un veto a bona part del territori en teoria apte segons la zonificació proposada. A més, aquests criteris sovint dificulten l’avaluació real del seu efecte fins que ja tens un projecte concret sobre la taula, i llavors el marge de correcció és mínim o inexistent.
Les restriccions locals no poden ser discrecionals ni contràries a l’objectiu proposat per acumulació normativa, sinó que s’han d’alinear amb la planificació superior, amb criteris tècnics fonamentats i amb un objectiu de descarbonització ponderada.
Per què falla l’avaluació ambiental estratègica que revisa aquests planejaments?
Aquests plans municipals d’ordenació de les energies renovables no són instruments neutres des del punt de vista climàtic: són, en essència, eines d’acció climàtica local que determinen fins a quin punt un municipi aprofita –o renuncia a aprofitar– el seu potencial de generació renovable i, per tant, la seva capacitat de contribuir als objectius de descarbonització del país. Tot i això, la pràctica recent de l’avaluació ambiental estratègica ha tendit a analitzar-los principalment amb la lògica tradicional de “minimitzar l’impacte ambiental” (sobre paisatge, sòl agrari, biodiversitat, etc.), sense incorporar de manera sistemàtica la seva capacitat descarbonitzadora com a criteri central de valoració i comparació d’alternatives.
Això genera una tensió evident amb el nou marc climàtic i energètic: d’una banda, les lleis i plans vigents fixen objectius exigents de reducció d’emissions i de desplegament de renovables, així com pressupostos de carboni i escenaris de transició energètica; de l’altra, alguns plans municipals, malgrat ser instruments clau per assolir aquests objectius, s’estan avaluant i aprovant com si el seu únic mandat fos reduir al mínim la presència de noves instal·lacions, sense posar en balanç el cost climàtic de restringir-les més enllà del que és raonable.
La necessitat de revisar els criteris de la pràctica actual en AAE neix d’aquesta dissociació: no és coherent que els mateixos instruments que han de contribuir a complir el PINECCAT, la PROENCAT, els pressupostos de carboni o la planificació energètica i territorial sectorial siguin avaluats exclusivament amb una òptica de reducció d’impacte local, sense considerar explícitament la seva aportació –o manca d’aportació– a l’esforç de descarbonització.
