Ajornat el tancament de la central d’Almaraz…

La pròrroga de la central nuclear d’Almaraz pot reduir temporalment el consum de gas i reforçar la disponibilitat de generació en determinades hores, però també afegeix producció poc flexible al sistema i farà més difícil integrar més energia solar i eòlica. El seu impacte dependrà, sobretot, de la velocitat amb què creixin l’emmagatzematge, les xarxes i la demanda flexible.

El Govern espanyol ha autoritzat que els dos reactors de la central nuclear d’Almaraz continuïn funcionant fins al 8 de juny de 2030.

La decisió ajorna els tancaments previstos per a l’1 de novembre de 2027 i el 31 d’octubre de 2028 i mantindrà durant més temps uns 2,1 GW de potència nuclear al sistema elèctric espanyol.

La decisió arriba després que el Consell de Seguretat Nuclear emetés el 16 de juliol un informe favorable, amb condicions, després d’analitzar aspectes com l’envelliment dels equips, la seguretat, el combustible gastat i els recursos humans necessaris per mantenir la central en funcionament.

De moment, la pròrroga no modifica formalment el calendari de la resta del parc nuclear, que manté l’horitzó de tancament el 2035. Però crea un precedent rellevant per a les centrals d’Ascó i Vandellòs.

Més generació en un sistema amb molta més renovable

El PNIEC preveu que Espanya arribi al 2030 amb 76 GW de fotovoltaica, 62 GW d’eòlica i un 81% de generació elèctrica renovable. També preveu que la demanda elèctrica augmenti un 34% respecte del 2019.

Per integrar aquest volum de renovables, el mateix pla fixa un objectiu de 22,5 GW d’emmagatzematge el 2030. A finals del 2025, però, la potència d’emmagatzematge registrada era encara de només 3.427 MW, i el bombeig i les bateries havien permès integrar aquell any 9.213 GWh d’electricitat.

Aquesta diferència entre el ritme de creixement de les renovables i el de les tecnologies que aporten flexibilitat ha estat determinant per la decisió.

Menys espai per a les renovables en les hores d’excedent

Quan la generació supera la demanda, el sistema només té unes quantes opcions: reduir producció, emmagatzemar-la, exportar-la o augmentar el consum.

La nuclear pot modular parcialment la seva potència, però no té la flexibilitat d’una bateria, una hidroelèctrica o un cicle combinat. No pot deixar de funcionar de cop i tendeix a funcionar de manera continuada. Per això, la decisió de mantenir uns 2,1 GW nuclears durant més temps augmenta la probabilitat d’excedents si la flexibilitat no creix al mateix ritme.

De fet, la documentació associada a la pròrroga estima que, el 2030, mantenir Almaraz podria reduir aproximadament un 1,4% la generació renovable respecte de l’escenari previst, mentre que la generació dels cicles combinats disminuiria aproximadament un 7%.

Aurora Energy Research estima que la pròrroga podria augmentar un 40% l’energia eòlica i solar no integrada el 2030 respecte d’un escenari de tancament d’Almaraz.

El principal efecte serà el preu de l’energia

Abans que sigui necessari limitar físicament una planta renovable, l’excés d’oferta ja afecta els preus.

El preu mitjà del mercat elèctric espanyol va ser d’uns 65 €/MWh el 2025, però aquesta mitjana diu poc sobre els ingressos reals d’una planta fotovoltaica, perquè produeix sobretot en les hores en què l’abundància solar pressiona els preus a la baixa.

Aquest fenomen, conegut com a canibalització de preus, redueix el capture price: el preu mitjà que una instal·lació obté durant les hores en què genera electricitat.

La prolongació d’Almaraz afegeix oferta durant aquestes mateixes hores i pot intensificar aquesta pressió. Una reducció sostinguda del capture price pot deteriorar la rendibilitat, empitjorar les condicions del finançament i fer que bancs i inversors exigeixin més capital propi, garanties o contractes de venda a llarg termini.

Una simulació publicada el 2026 per l’economista Natalia Fabra estima que la pròrroga d’Almaraz podria reduir entre un 12% i un 18% el preu capturat per la fotovoltaica respecte de l’escenari previst al PNIEC, i entre un 5% i un 9% el de l’eòlica.

Segons aquest estudi, entre 2028 i 2030, el preu capturat per la fotovoltaica podria situar-se al voltant dels 20-22 €/MWh, un nivell que complica la rendibilitat dels nous projectes exposats al mercat.

El problema ja és tangible. Segons dades recollides per Aurora Energy Research, el curtailment tècnic acumulat a Espanya durant el 2026 arriba ja als 4,5 TWh, superant els 3,6 TWh registrats durant tot el 2025. En alguns nusos d’Extremadura, durant el mes de juny, les taxes d’energia no integrada s’haurien situat prop del 60%.

El sistema necessita més flexibilitat

Espanya continua integrant la gran majoria de la producció renovable: segons Red Eléctrica, el 2025 es va integrar el 96,6% de la producció renovable programada als mercats.

Però alhora han augmentat fortament les necessitats d’ajust del sistema. El cost de les restriccions tècniques va passar de 724 milions d’euros el 2021 a 3.347 milions el 2025, i només durant el 2025 l’energia programada mitjançant aquests mecanismes va créixer un 47% i el seu cost un 63%.

La prolongació nuclear no ha de ser incompatible amb les renovables si el sistema incorpora prou capacitat per desplaçar energia entre hores. I aquí l’emmagatzematge hi juga un paper clau.

Accelerar bateries, bombeig, interconnexions, xarxes, electrificació industrial, vehicle elèctric, bombes de calor, hidrogen flexible, gestió de la demanda són alguns dels fronts que caldrà enfortir per evitar que l’ajornament del tancament nuclear impedeixi el creixement renovable.

Si aquestes peces creixen a temps, renovables i nuclear poden coexistir amb més facilitat. Si no ho fan, augmentaran les hores en què molta generació competirà per una demanda insuficient.

A més, el mateix fenomen que perjudica una planta fotovoltaica sense flexibilitat pot afavorir l’emmagatzematge. Més hores amb electricitat barata i més diferència entre preus diürns i nocturns milloren les oportunitats de bateries, bombeig i projectes híbrids.

Això també pot canviar el tipus de renovable més competitiu. La fotovoltaica és especialment vulnerable perquè produeix de manera molt correlacionada, mentre que l’eòlica té un perfil temporal més diversificat. Cada vegada serà més important no només quant costa produir un MWh, sinó quan es produeix i quin valor aporta al sistema.

Almaraz també pot reduir l’ús de gas

El contrapunt principal és que la nuclear pot substituir generació fòssil.

El 2025, la nuclear va generar el 19% de l’electricitat espanyola i els cicles combinats un 16,8%. Quan no hi ha prou sol, vent, hidràulica o energia emmagatzemada, mantenir uns 2 GW nuclears disponibles pot evitar part de la generació amb gas.

La mateixa modelització del Govern estima una reducció aproximada del 7% de la generació dels cicles combinats el 2030.

Aquest és l’argument energètic del Govern més sòlid a favor d’una prolongació temporal: menys consum de gas, menys exposició a la volatilitat dels combustibles fòssils i menys emissions en les hores en què la nuclear substitueix efectivament generació fòssil.

Però no tota la producció nuclear addicional evita gas. Quan coincideix amb excedents renovables, pot desplaçar producció solar o eòlica, amb un benefici climàtic marginal molt menor.

El precedent d’Ascó i Vandellòs

La principal implicació potser no és l’efecte directe d’Almaraz, sinó el precedent que crea.

A Catalunya aquesta qüestió és especialment sensible. L’any 2025, les centrals nuclears van generar el 55,8% de tota l’electricitat produïda a Catalunya, mentre que les renovables van representar només el 21,3%. La generació total catalana va ser de 42.340,9 GWh.

Allargar Ascó I, Ascó II i Vandellòs II tindria, per tant, unes implicacions molt més grans sobre el sistema català, precisament durant el període en què Catalunya necessita desplegar molta nova generació renovable.

Aquí apareix una possible paradoxa: mantenir les nuclears perquè encara no hi ha prou renovables, però alhora reduir els ingressos i els incentius per construir aquestes renovables.

La pròrroga d’Almaraz per ara és limitada i difícilment alterarà per si sola la trajectòria energètica espanyola. Però una extensió generalitzada del calendari nuclear sí que canviaria les condicions amb què s’han calculat el PNIEC i molts plans d’inversió.