Una lectura crítica sobre demanda, electrificació, infraestructures i viabilitat de la descarbonització
La transició energètica a Catalunya necessita un debat públic més exigent, més informat i més honest sobre els seus condicionants físics, socials i temporals. En aquest marc, el document de la Xarxa per a la Sobirania Energètica (XSE) sobre necessitats energètiques i transició aporta elements valuosos perquè posa al centre qüestions que sovint han quedat subordinades en la planificació energètica convencional: la suficiència, la justícia social, la governança democràtica, els impactes territorials i la distribució dels costos i beneficis de la transició. Aquesta contribució és rellevant i cal reconèixer-la.
Des de Renovem-nos compartim plenament que la transició no es pot reduir a una simple substitució tecnològica de fonts fòssils per fonts renovables. La descarbonització requereix també reducció de demanda, eficiència, canvis en els patrons de consum, redistribució social i millor governança. Ara bé, una cosa és incorporar aquestes dimensions al debat, i una altra és convertir-les en una base suficient per tancar conclusions tècniques sobre el sistema energètic futur. És aquí on el document analitzat presenta algunes limitacions importants.
La primera és metodològica. El text parteix explícitament d’un marc normatiu basat en sobirania energètica, suficiència i justícia climàtica i social. Aquest punt de partida és legítim en termes polítics. El problema apareix quan allò que és una opció normativa es presenta després com si fos una conclusió tècnica derivada d’una modelització empírica. Això passa, per exemple, quan s’estableix d’entrada una prioritat política de reducció del consum davant la introducció de tecnologies, sense una avaluació comparativa suficient entre opcions. En un procés de descarbonització profunda, aquesta separació entre criteris polítics i resultats tècnics hauria d’estar molt més ben definida.
La segona limitació afecta la conclusió sobre la demanda energètica futura. El document defensa una reducció mínima del 45% del consum d’energia final a Catalunya respecte de 2019, fins a situar-lo en 94,35 TWh l’any 2050, i presenta aquesta xifra com a llindar mínim compatible amb els seus principis. El problema no és explorar un escenari de forta reducció de demanda. El problema és presentar-lo com si derivés d’una necessitat tècnica inequívoca. Aquesta formulació és massa tancada i no incorpora prou bé un factor central: el cost energètic de la mateixa descarbonització.
La transició energètica no és energèticament neutra. L’electrificació i la substitució de tecnologies fòssils per alternatives més eficients poden reduir de manera important el consum final en molts usos, però al mateix temps la descarbonització genera nous consums que no són marginals. Entre aquests hi ha la captura i gestió de CO2 en sectors difícils d’abatre (de 0,5 a 1,5 MWh/tCO2), la producció d’hidrogen (de 50 a 55 kWh per kg d’H2) i eventualment de combustibles sintètics (25 kWh per litre), dessalació (3 a 4 kWh per m3), per posar tan sols alguns exemples oblidats per la XSE. Si aquestes demandes addicionals no s’incorporen de manera explícita, el risc és infraestimar la demanda final compatible amb una descarbonització completa. Per això, més que fixar un llindar tancat del 45%, caldria treballar amb una anàlisi més prudent i més oberta sobre quina demanda final és realment viable en un sistema plenament descarbonitzat.
També és discutible la manera com el document tracta el PROENCAT. La crítica segons la qual aquest full de ruta es basaria principalment en l’electrificació, sense reduccions substancials de demanda, simplifica excessivament el seu contingut. El PROENCAT no és només una estratègia d’electrificació: també incorpora estalvi i eficiència com a vectors centrals de descarbonització, i preveu una reducció significativa del consum final (una reducció del consum final del 30,3% el 2050). Per tant, oposar-lo a un escenari de suficiència com si representessin dues visions incompatibles és una falsa dicotomia. La qüestió rellevant no és escollir entre electrificació i reducció de demanda, sinó definir quina combinació d’electrificació, estalvi, eficiència i transformació dels usos permet descarbonitzar més ràpidament, amb menys emissions i amb menys impacte social i territorial.
Un altre punt feble és el tractament de les infraestructures sistèmiques. El document identifica correctament la necessitat d’analitzar emmagatzematge, flexibilitat de la demanda, punts de connexió i accés a la xarxa. Però quan es formula la proposta política final, la preferència per un model totalment descentralitzat, comunitari i orientat a evitar grans projectes tendeix a convertir-se en una conclusió sistèmica que no queda prou demostrada. Aquest desplaçament és problemàtic perquè pot induir la idea que xarxa, emmagatzematge a escala o determinades infraestructures de sistema són elements secundaris o indesitjables, quan en realitat són condicions bàsiques de robustesa i seguretat en qualsevol sistema amb alta penetració renovable.
Aquest punt és especialment important perquè fins i tot l’escenari analitzat en el document pressuposa una gran exigència material i territorial. Si es vol cobrir el 100% del consum amb generació renovable al territori i es preveu una capacitat d’emmagatzematge molt elevada, això implica necessàriament decisions estructurals sobre xarxes, flexibilitat, emmagatzematge i operació del sistema. No n’hi ha prou amb principis generals de proximitat o descentralització. Cal una discussió més precisa sobre el paper de cada infraestructura i sobre la combinació realista entre generació distribuïda, autoconsum, cobertes, espais antropitzats i projectes a escala.
En l’àmbit territorial, el document formula preocupacions legítimes. La transició energètica no pot ignorar els impactes sobre el territori ni reproduir dinàmiques extractives o de concentració de costos. Ara bé, aquesta preocupació esdevé menys útil quan es transforma en una restricció massa rígida sobre el desplegament renovable. En el model defensat per la XSE caldria afegir 48.320,78 MW nous de potència renovable i ocupar 710,5 km², un 2,2% de Catalunya. Fins i tot en aquest escenari es requerirà de projectes d’envergadura que permetin economies d’escala per assolir l’objectiu en el termini desitjat. Presentar les grans infraestructures gairebé exclusivament com a expressions d’oligopoli o com a anomalies d’un model indesitjable no ajuda a llegir bé el moment actual. La transició energètica està ampliant el nombre d’actors implicats i també les possibilitats de participació pública, comunitària i cooperativa. El debat no hauria de girar al voltant d’una oposició simplista entre grans i petits projectes, sinó sobre quines condicions de planificació, governança, retorn social i criteri territorial fan acceptable cada tipus de desplegament.
Això és encara més evident si es té en compte que els sistemes amb alta penetració renovable necessiten xarxes més modernes, reforç de distribució, flexibilitat i interconnexions per integrar generació variable, reduir restriccions i garantir seguretat de subministrament. Aquestes infraestructures poden i han de ser objecte de debat democràtic, però la seva funció sistèmica no es pot menystenir. Una transició energètica seriosa no pot basar-se en la idea implícita que la robustesa del sistema és compatible amb una desconfiança generalitzada envers les infraestructures que la fan possible.
El document també és insuficient en la discussió sobre viabilitat social, institucional i temporal. Que un escenari sigui normativament atractiu o biofísicament imaginable no vol dir, automàticament, que sigui implementable en els terminis exigits per la crisi climàtica. Aquesta és una qüestió central. La descarbonització té un calendari molt exigent, i aquest calendari condiciona tot el full de ruta. Les opcions s’han d’avaluar no només per la seva coherència conceptual, sinó també per la seva capacitat de desplegar-se a temps, amb prou suport social i amb prou robustesa institucional. En aquest sentit, qualsevol proposta que no incorpori de manera completa els nous consums associats a la transició, ni les dificultats polítiques i materials del seu desplegament, corre el risc de ser menys operativa del que aparenta.
Dit això, el valor principal del document de la XSE és clar quan actua com a interpel·lació político-social. És útil quan recorda que la transició no és només una qüestió de megawatts i quilowatts hora. On el document és menys sòlid és quan transforma aquest marc en criteri gairebé exclusiu per avaluar totes les opcions energètiques. Que l’electrificació tingui costos materials i externalitats és cert. Però d’aquí no se’n dedueix que un model més electrificat sigui, per definició, menys desitjable. La pregunta tècnicament rigorosa no és si cal electrificar o no, sinó quin mix d’electrificació, reducció de demanda, flexibilitat, eficiència, combustibles baixos en emissions i governança pública minimitza emissions, costos i impactes, dins dels terminis reals de descarbonització.
Des del nostre punt de vista, el debat útil no passa per oposar una “transició tecnocràtica” a una “transició sobirana de decreixement”. Aquesta polarització debilita el consens necessari i no reflecteix bé la complexitat del repte. El camí més sòlid consisteix a combinar electrificació accelerada i desplegament renovable ràpid amb molta més política de gestió de la demanda i més eficiència. El consens social que Catalunya necessita per afrontar els pròxims deu anys, tant en els escenaris de forta reducció de demanda com en els fulls de ruta institucionals de descarbonització comparteixen una constatació bàsica: la transició exigirà l’acceptació social de l’eòlica terrestre i marina, ocupació de sòl per a captació solar, desenvolupament de biogàs, emmagatzematge i reforç de xarxa. El debat pendent no és si aquests elements hi seran o no, sinó sota quines condicions, amb quina distribució territorial i amb quin nivell de retorn social.
En definitiva, el document de la XSE és una aportació valuosa per incorporar preguntes necessàries al debat energètic català. Però no hauria d’utilitzar-se per debilitar eines imprescindibles per a una descarbonització prou ràpida i robusta. La transició energètica que necessita Catalunya ha de ser climàticament efectiva, socialment justa i territorialment responsable. Cap d’aquests tres requisits no es pot sacrificar. Però tampoc no es pot oblidar quin és el criteri que ordena tots els altres: descarbonitzar prou de pressa per abandonar definitivament les fonts fòssils.
Més informació
