En els curs dels (pocs) anys que un servidor dedica una part important de la seva activitat professional a entendre els processos que determinen l’increment de la concentració de CO2 a l’atmosfera, he pres consciència de la importància dels cicles naturals, sense els quals la combustió sostinguda de petroli, gas natural i carbó haurien fet inhabitable el nostre planeta a data d’avui.
Quina sort que els sistemes terrestres capturin el 29% del CO2 emès per la humanitat! No parlem només dels boscos, que retenen el carboni en forma de fusta. El sòl és tant o més important. Com a resultat de la descomposició incompleta dels teixits de les plantes, al sòl s’hi acumula 4 vegades més carboni que a l’atmosfera i als arbres, junts. La seva permanència s’allarga quan s’evita exposar aquest carboni “biogènic” a l’oxigen de l’aire; d’aquí que es recomani remoure la terra el mínim (llaurat i fresat) durant les activitats agrícoles.
Quina sort que els mars i oceans absorbeixin un altre 26% del CO2 emès! La química hi juga un paper fonamental, ja que l’aigua dissol el CO2 i, per tant, converteix els oceans en uns embornals fenomenals d’aquest gas. La contrapartida és una acidificació progressiva de l’aigua que dificulta la vida de moltes espècies. La biologia també juga. Per exemple, una part del CO2 capturat per algues a través de la fotosíntesi acaba dipositat al fons marí, o el carboni s’acaba mineralitzant gràcies a les espècies amb estructures calcàries com són els coralls o els mol·luscos.
No ens ha d’estranyar, doncs, que s’insisteixi en el fet que els ecosistemes naturals són uns grans aliats en la lluita contra l’emergència climàtica. S’ha de procurar que la massa forestal s’expandeixi i gestionar el territori per tal que els incendis no es propaguin sense control. S’ha de limitar la tala dels boscos destinada a calefacció o producció d’electricitat. S’ha d’evitar la degradació de les àrees marines costaneres per tal que puguin progressar els prats marins (com la posidònia), els coralls o les algues.
Tanmateix, no hem d’oblidar que la causa primera de l’emergència climàtica no es troba ni en els incendis forestals, ni en la reculada dels prats de posidònia, sinó en l’ús dels combustibles fòssils. Per tant, tal com recomana amb insistència el panell internacional contra el canvi climàtic (IPCC), la prioritat ha de ser la disminució de les emissions, i aquí és fonamental reduir el consum d’energia i avançar en la substitució d’aquests combustibles fòssils per energia renovable.
Aquesta reflexió ve a tomb perquè, entre els científics de casa nostra reacis a la transició energètica (“Sí; però aquí no”), es va estenent un discurs que explícitament o implícita ve a dir que la prioritat per a lluitar contra l’emergència climàtica és tenir cura dels ecosistemes naturals. Un dels grans comunicadors d’aquest col·lectiu deia textualment que “la manera principal per protegir-nos de l’escalfament global no és l’energia, sinó tenir cura de la biodiversitat”.
I, posats a casa nostra, el reportatge “Silenci blau” contra la instal·lació d’un parc eòlic marí a Roses, signat per científics de reconegut prestigi, dona a entendre, implícitament, que el perjudici contra l’ecosistema marí d’aquesta instal·lació anirà en detriment de la lluita contra l’emergència climàtica. Potser sí, potser no. Posem-hi números.
El Golf de Lleó és una de les zones d la Mediterrània on el mar captura més CO2 (un màxim de 60 tones per km2 a l’any a les zones biològicament més actives [1] – més lluny de la costa que la ubicació prevista del parc). Sobre els 250 km2 reservats per a l’eòlica marina, es captura un màxim de 15000 tones cada any. Una quantitat realment molt gran. Tanmateix, per valorar-la cal fer-se dues preguntes. La primera, algú pot afirmar que el parc eòlic disminuirà dràsticament aquesta captura de CO2? Una posició difícil de defensar. La segona, quines són les emissions de CO2 que estalviaran els 4000 GWh (gigawats hora) d’energia produïda pel parc eòlic quan desplacin la mateixa energia obtinguda amb petroli? Un milió de tones cada any. Queda clar: pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic, el parc eòlic compensarà de manera incomparable la disminució que pugui causar en la capacitat de captura de CO2 de l’entorn natural on s’ubicarà.
Amb aquest exemple de casa nostra, queda palès que la lluita contra l’emergència climàtica ha de passar, primer, per la reducció de les emissions: reducció del consum i transició energètica. Si ho aconseguim, els sistemes naturals actuaran durant segles, com ja ho fan ara, per arreglar el desastre que hem causat durant els darrers dos cents anys.
