Amb el carbó va començar la Revolució Industrial. Va facilitar l’obtenció del ferro i l’acer per a fabricar màquines que es movien gràcies al treball mecànic del motor de vapor que, al seu torn, funcionava amb carbó. La capacitat de treball d’un obrer es va multiplicar. Va ser l’inici del període de progrés més espectacular de la Humanitat.
Actualment ens resulta evident la relació entre la disponibilitat de fonts abundants d’energia i el desenvolupament econòmic i social. Ara bé, el paper singular de l’energia en el funcionament de les societats avançades no es va revelar de manera indiscutible fins que els països de l’OPEP varen limitar l’extracció de petroli. Va ser l’origen de les crisis dels anys 1993-1975 i 1979- 1981.
Des de llavors, hem interioritzat la convicció que el progrés econòmic, mesurat segons el PIB, només és possible amb un increment sostingut del consum d’energia. Acceptant que ha estat així durant dècades, no podem caure en l’error de pensar que és la generació d’energia la que impulsa el creixement econòmic. De fet, són molts els països del nostre entorn (Regne Unit, Alemanya, Dinamarca, França…) en els que el PIB continua creixent sense que es consumeixi més energia. És l’activitat econòmica la que acaba determinant el consum de petroli, gas, carbó o electricitat; no és pas l’oferta d’energia la que determina el creixement econòmic.
En el context actual de transició energètica, aquesta reflexió és necessària per evitar caure en el parany de creure que limitant el desplegament de les energies renovables s’aconseguirà un decreixement de l’economia, ja que l’economia segueix la seva dinàmica pròpia. Si la producció d’energia renovable no és suficient, les empreses (i les famílies) continuaran consumint combustibles fòssils, malgrat les normatives que es dictin en contra. Les prohibicions o limitacions seran insostenibles si, per exemple, comporten un increment de l’atur o una disminució del benestar. Terra adobada per a l’extrema dreta.
El creixement sostingut del consum de bens i serveis posa en risc la sostenibilitat de la civilització global. Ara bé, la solució no passa per limitar el desplegament de les energies renovables. Els problemes derivats del creixement econòmic s’han de resoldre des de l’Economia; no pas des de l’energia. Si ho fem a l’inrevés, o caurem en el caos social o agreujarem encara més la crisi climàtica, ja de per sí crítica. L’oposició al desplegament de les energies renovables amb l’argument que l’economia ha de decréixer és un gran regal a les companyies petrolieres. (no està de més recordar, aquí, que per sort o per desgràcia tenim combustibles fòssils per moltes dècades).
“És l’activitat econòmica la que acaba determinant el consum de petroli, gas, carbó o electricitat; no és pas l’oferta d’energia la que determina el creixement econòmic.”
Una prova del que diem és el canvi d’estratègia recent de British Petroleum. Al febrer va acordar
incrementar la producció de petroli i reduir les inversions en renovables. Segons el seu CEO, el gir de la companyia ve dictat per una reducció de les expectatives de negoci de la divisió de renovables. Una decisió que, si marca tendència, tindrà conseqüències dramàtiques, ja que els acords internacionals no van a l’arrel del problema. Segons va afirmar cínicament el president de la COP de Dubai, el problema no és el petroli, sinó del CO 2 (sic). No s’entreveu a l’horitzó cap acord que limiti l’extracció de combustibles fòssils.
Posats a casa nostra, entre els grups crítics amb el desplegament de les energies renovables s’ha instal·lat un discurs llaminer. Fent-ne caricatura seria: “El nostre territori i els seus valors naturals i culturals es veuen ‘greument’ amenaçats pels parcs fotovoltaics i eòlics. Limitarem, doncs, al màxim la seva ocupació” (fins aquí, passable). Continuem: “Com que l’energia generada no serà suficient par a cobrir les necessitats d’una economia en expansió (de fet, ni tan sols estacionària), cal que aquesta decreixi”. Realisme màgic del decreixement. Algú creu, sincerament, que es deixarà de desdoblar l’A7 al seu pas per l’Alt Empordà, que el Prat no s’ampliarà, que s’aturarà l’expansió de la gamma SUV dels cotxes, o que l’afluència turística deixarà de créixer si instal·lem menys parcs eòlics?
Una de les condicions de supervivència de la civilització passa per saber viure millor amb menys. Tanmateix, no intentem pas arribar-hi ‘escanyant’ l’economia amb un desplegament insuficient d’energia renovable. Condicionant aquest desplegament a un decreixement de l’economia no faríem drecera, sinó marrada.
Pere Roura Grabulosa, Catedràtic emèrit de Física, UdG/ membre de Renovem-nos
