Aquests dies es parla molt de la dessalinitzadora provisional que es vol muntar al port de Barcelona per pal·liar els efectes de la sequera si aquesta arriba a l’estadi d’emergència 2. No és la intenció d’aquest article qüestionar la mesura, bé s’haurà de fer alguna cosa si arribem a aquesta situació. Per sort tenim la tecnologia que ens permet bescanviar energia per aigua.
Però el binomi energia-aigua és com una camisa que et va curta, quan estires una màniga, l’altra et va més curta encara. La sequera ve provocada pel canvi climàtic i aquest, en bona part, és produït per les emissions que provoca la pròpia generació d’energia. Per tant, la producció d’aigua a partir d’energia ens aboca a augmentar les emissions d’efecte hivernacle en comptes de reduir-les. I les hem de reduir en un 40% l’any 2030 si no volem que els efectes del canvi climàtic entrin en una fase encara més desastrosa, amb sequeres més intenses.
L’obtenció d’un litre d’aigua en la dessalinitzadora mòbil del port de Barcelona emetrà cap a un gram de CO₂. Tenint en compte que es preveu una producció de 40.000 m³ diaris, necessitant 6 MW de potència elèctrica, podem estimar un consum d’uns 3,6 kWh/m³. Les emissions del mix elèctric actual és de 273 CO₂eq/kWh, el que ens dona un escreix d’emissions de 39 tones de CO₂ diàries, 14.000 tones de CO₂ l’any, que sumem a les emissions que volem reduir.
Per fer-nos una idea del que implicarà en termes d’emissions la posada en marxa de la nova dessalinitzadora provisional, per compensar individualment l’increment de CO₂ associat a l’obtenció de l’aigua d’ús diari per persona, cada usuari de l’aigua de la nova dessaladora hauria de reduir la mobilitat en cotxe privat uns 2,5 km per persona i dia. De fet, fora bo, que tots fóssim conscients que obtenir aquesta aigua implica estalviar emissions reduint altres usos menys essencials.
La solució a llarg termini òbviament està a ser capaços de produir energia sense generar emissions. És a dir substituir les fonts energètiques actuals de combustibles fòssils per renovables. Però ara mateix Catalunya està lluny d’aquest escenari. Sols un 15% de l’electricitat és renovable, quan la mitjana d’Espanya ja supera el 50%.
Certament, ens cal doncs molt esforç inversor per recuperar el temps perdut en generació renovable. Però també ens cal molta pedagogia per acceptar que si volem aigua desalada en un context de canvi climàtic creixent, hem d’acceptar que part del territori s’ha de destinar a captar l’energia del sol i del vent, i que aquesta realitat, a partir d’ara formarà part del nostre paisatge. Sols així la camisa deixarà d’anar curta de mànigues.
Joan Ramon Morante i Enric Pardo
Membres de @renovemnos
