Catalunya afronta un dilema clau: continuar destinant milers de milions d’euros a importar
combustibles fòssils o invertir decididament en un sistema energètic renovable, sobirà i sostenible. Les xifres parlen soles.
Que els combustibles fòssils ens estan abocant a una crisi climàtica sense precedents, és quelcom díficil de discutir. No sabem exàctament el cost econòmic dels danys que els fenòmens climàtics extrems estan causant però si sabem que, al cost dels danys, a Catalunya el canvi climàtic ens costarà també desenes de milers de milions en adaptació a la nova situació climàtica en forma de desaladores, adaptació de les ciutats a l’efecte illa de calor, reconstrucció de la línia marítima, trasllat d’infrastructures, etc. Canviar el model energètic que està escalfant el clima requerirà en les properes décades una inversió molt important
per mitigar les emissions que es sumarà a la inversió necessària en adaptació i en la reparació dels danys.
Però és realment una xifra inassumible? Segons les darreres estimacions, Catalunya destina anualment prop de 9.000 milions d’euros a la importació de combustibles fòssils. Aquest volum ingent de recursos s’esvaeix cada any en forma de petroli, gas natural i, en molt menor mesura, carbó. Aquesta dependència no només implica un enorme drenatge econòmic, sinó que ens exposa a la volatilitat dels mercats internacionals i a les tensions geopolítiques globals i alimenta el nostre dèficit comercial.
En canvi, l’aposta per la transició energètica ofereix una alternativa econòmicament racional i socialment beneficiosa. Diversos estudis apunten que el desplegament massiu de renovables, juntament amb mesures d’eficiència i electrificació, requereix una inversió acumulada d’entre 80.000 i 120.000 milions d’euros fins al 2050. Això suposa, de mitjana, una inversió anual entre els 3.000 i els 5.000 milions d’euros durant els propers 20-25 anys. És a dir: amb només la meitat de la despesa actual en fòssils cada any, es podria finançar tota la transformació del model energètic.
I a diferència dels que passa amb els combustibles, aquesta no seria una despesa fungible a fons perdut, sinó una inversió que ens garantiria l’energia que necessitem a partir d’una font que és gratuïta: el sol, el vent i l’aigua. És a dir que no estariem pagant per un fluxe sinó invertint en infrastructures que ens estavien aquest fluxe. El tractament des d’un punt de vista econòmic canvia radicalment. De retruc, la transició energètica esdevé una palanca de creació de riquesa i ocupació. Es calcula que la transició podria generar desenes de milers de llocs de treball locals, reduir la pobresa energètica, millorar la salut pública i
disminuir de forma dràstica les emissions de gasos d’efecte hivernacle. A més, enfortiria la resiliència del sistema davant dels interessos geopolítics alients i de les futures crisis energètiques i climàtiques.
En resum: cada any que Catalunya retarda la transició, envia 9.000 milions d’euros a l’exterior en comptes d’invertir-los en la seva pròpia economia. Avançar cap a un sistema renovable no és només una obligació climàtica: és una enorme oportunitat econòmica i de país.
