Per als qui ens dediquem a l’estudi del canvi climàtic, la gran tragèdia de València és la crònica d’una mort anunciada. Personalment, sento un dol doble, per tota la gent que ha mort i per la nostra inhabilitat per fer front a aquest creixent problema. No sabíem que passaria a València, ni sabíem quan, però sabíem que passaria. El canvi climàtic fa aquests esdeveniments cada vegada més probables. Això de València ja no és un esdeveniment de cada 1.000 anys. Aquest llop ha vingut per quedar-se i anar a més.
Els qui veiem les dades dia a dia, fa temps que intentem comunicar que això és realment una “emergència climàtica”. Però com sovint passa amb els humans, només en comprenem l’extensió quan ens clavem la patacada. Jo diria més, només comprenem la magnitud de la tragèdia quan la patacada ens toca de molt a prop. Fa un any van morir oficialment més de 5.000 persones a Líbia a causa de pluges torrencials que van destrossar una presa, i les estimacions suggereixen que en van ser moltes més. El 2022, més de 1.700 persones van morir al Pakistan per pluges torrencials, i més de 200 persones van morir a Europa també per pluges torrencials el 2021. Tal com prediu la ciència, això va a més.
Fa unes setmanes parlava a Madrid amb diputats del Congrés i els seus equips en una sessió formativa sobre el canvi climàtic per celebrar la firma del Mandat pel Clima. Després de les nostres explicacions, algú del públic ens va dir que no cal ser alarmistes. Potser li hauríem d’haver dit la veritat. Que els havíem ofert la versió light de tot plegat, perquè les prediccions poden ser encara més extremes. “I per què la versió light?”, potser us preguntareu. Doncs precisament perquè les reaccions típiques són exactament aquesta, dir que som uns alarmistes. I l’altra reacció podria ser la paràlisi, que tampoc és bona. Potser els fets seran més persuasius que les nostres dades, i començarem a creure’ns-ho.
La raó d’aquests desastres la sabem amb escreix. En una gran part és degut a la crema d’enormes quantitats de carbó, gas natural i petroli. El llop es va engreixant, i cal preparar-se. Desafortunadament, les declaracions de Trump sobre el sector petrolier no són encoratjadores quan assegura: “Tenim més or líquid sota els nostres peus que cap altre país, inclosos Rússia i l’Aràbia Saudita. El farem servir”. Tot i l’evidència sobradament provada dels costos que té per a la humanitat, els Estats Units són actualment el principal productor de gas i petroli, i en treuen pit.
I com ho fem, per deixar d’engreixar aquest llop? Perquè el llop deixi de créixer no només cal reduir l’ús de petroli i gas, pràcticament no se n’ha de fer servir! Evidentment, a Catalunya consumim només una petita part d’aquests combustibles, però hem de ser part de la solució. I actualment, a falta de captures màgiques de carboni, l’única solució és capgirar el model energètic i social. Desafortunadament, això també ho farem a patacades. Perquè, tal com els explicava als diputats, la nostra situació a la Terra ens fa molt vulnerables al canvi climàtic. Tindrem una doble pressió fiscal, per canviar el model energètic i per pal·liar les conseqüències dels impactes, ja sigui la reconstrucció d’infraestructures, la dessalinització d’aigua o l’increment del cost dels aliments. A falta de polítiques actives, la societat serà encara més desigual.
En aquest context, com a mínim, fem bé les coses que són al nostre abast. Per exemple, comencem a incentivar la higiene mediàtica i educativa en aquest tema. És indignant que als mitjans es permetin discursos en contra de les renovables perquè “fan lleig”, sense cap argumentari científic, quan és una energia imperfecta però molt més neta que el combustible fòssil. És incomprensible que quedi modernet a les tertúlies de la ràdio anar en contra de la gent que intenta fer de la bici o del transport públic el seu mitjà de transport principal (pista: de modernet no en té res, i només cal mirar-se les tendències a les principals ciutats europees per confirmar-ho). És denunciable que es destrossin infraestructures de carril bici que s’han aprovat i finançat amb diners públics o que el combustible d’aviació continuï estant exempt d’impostos. I és inapel·lable reclamar que les polítiques públiques comencin a creure’s que ve el llop, i que activament protegeixin aquelles persones i sectors que hi estan més exposats.
Si no posem línies vermelles, no ens en sortirem. Potser que firmem menys papers de bones intencions i ens hi posem amb ganes. Tenim eines perquè almenys el llop no es mengi totes les ovelles.
Mar Reguant és investigadora Icrea a l’Institut d’Anàlisi Econòmica, catedràtica de la Northwestern University i una de les veus de Renovem-nos. (Reproducció de l’article publicat al Diari Ara)