Vivim en societats molt energívores. Usem grans quantitats d’energia exosomàtica per a fabricar productes i distribuir-los, per moure’ns i per funcionar quotidianament en entorns climatitzats. La major part d’aquesta energia l’obtenim de cremar combustibles fòssils que emeten gasos d’efecte hivernacle i són la primera i més destacada causa de l’escalfament global que patim. Així, quan ens plantegem la necessària Transició Energètica cap a emissions zero al 2050, ens adonem que calen canvis notoris en una gran majoria d’activitats humanes. Lluny de ser l’únic, pel fet de necessitar considerables extensions de terreny, un dels canvis més aparatosos i visibles és la captació d’energia renovable eòlica i fotovoltaica.
La regulació dels usos del sòl a casa nostra descansa sobre les lleis de Política Territorial, de Paisatge i d’Urbanisme. Tres lleis que de fet han esdevingut un anquilosat monstre jurídic que en mans de juristes buròcrates pugnant amb advocats espavilats i ben pagats que, al meu entendre, serveixen per qualsevol negoci menys que per ordenar amb seny el territori. Tres lleis que fa 10 anys ja s’havien d’actualitzar i condensar en una de sola, la Llei de Territori, que dorm a mig tramitar als calaixos del Parlament. Evidentment, tres lleis que no han estat actualitzades d’acord a les recomanacions de la UE sobre les zones d’acceleració renovable (ZAR), transposades recentment a Espanya per Reial Decret Llei.
Ens trobem davant d’un nou ús del sòl, la necessitat ocupar aproximadament un 2% del territori en captació d’energia renovable, que ni tan sols està contemplat en el nostre disfuncional sistema jurídic. Com que la urgència ens apressa, ni que sigui a empentes i rodolons, hem de resoldre el problema. Això és que pretén el PLATER (Pla Territorial d’Energies Renovables). La primera conclusió sembla clara, com diuen pel cantó de València, val més això que una punyalada a l’ull. Per fluix o poc agosarat que el PLATER ens pugui semblar, visca el PLATER!
Ara bé, cal adonar-se que la legislació urbanística és per naturalesa reactiva i limitativa. L’urbanisme parteix de la base que la propietat del sòl busca el màxim profit urbanitzant i edificant, en conseqüència s’especialitza en limitar aquest desig. Aquí només tres pisos d’alçada, això és zona verda, això altre per equipaments, etc. Però si no hi ha inversió no hi ha ni parc, ni equipament. L’urbanisme és essencialment prohibitiu i a la pràctica gens proactiu. La pròpia denominació de «NO urbanitzable» (més del 90% del sòl de Catalunya, on ha d’anar a raure el gruix de les captacions d’energia renovable) ens mostra aquest caràcter.
El PLATER és bo i necessari per evitar (prohibir) ocupacions inadequades de sòls agrícoles de qualitat o sòls que mereixin altres proteccions (zones no aptes o d’exclusió). Per tant, en aquestes zones no cal patir per l’especulació ni per la pèrdua de sòls agraris. Ara bé, des de la perspectiva del foment de la captació energètica es limita a qualificar els sòls en aptes distingint diferents subcategories, no prioritàries, prioritàries i de prioritat superior. Però a la pràctica el seu desenvolupament real dependrà de l’interès que desperti cada localització als inversors.
Sembla que falten estímuls econòmics més enllà de les lleis d’urbanisme i que es podrien atorgar usant amb habilitat alguns conceptes de les Directives UE com ara les zones d’acceleració de renovables (ZAR). De moment la proactivitat del PLATER es queda amb la promesa poc concreta d’una reducció dels períodes de tramitació de projectes. Val més això que res. Però cal que els decisors polítics siguin conscients de la necessitat d’incentius econòmics. Si més no els fiscals, que són fàcils d’atorgar. Finalment, cal recordar i posar èmfasi en que l’energia renovable no passa per l’estret d’Ormuz.
Pep Centelles, membre de Renovem-nos
