Després d’anys de debat i d’un mandat que es remunta al un decret de 2021, per fi ha sortit a informació pública el pla per ordenar territorialment les renovables. El PLATER arriba amb limitacions, però també amb una aportació clau: posa números, mapa i criteris a una transició que fins ara s’havia fet sense un marc clar.
Catalunya fa anys que parla de transició energètica, però sovint ho fa en abstracte: objectius llunyans, percentatges, declaracions d’intencions. El PLATER és el pla territorial que no només ve a ordenar l’espai idoni, sinó que també ve a ordenar el debat.
Per primera vegada, un instrument oficial baixa la transició al territori, posa números concrets i distribueix responsabilitats. I això té una conseqüència immediata: obliga a confrontar idees que fins ara podien semblar plausibles, però que no aguanten quan es miren amb dades.
Posar números a la transició
Una de les aportacions més útils del PLATER és que permet visualitzar la magnitud real del repte. Si es comparen els diferents àmbits de desplegament veiem que el potencial de les cobertes i dels espais ja transformats és important, però no suficient per cobrir la demanda energètica del país.
El mateix pla ho quantifica:
- 11 GW potencials en edificis (60% del total de cobertes de Catalunya)
- 2,6 GW en sòls artificialitzats.
- 42 GW necessaris en conjunt entre fotovoltaica i eòlica en sòls no artificialitzats
La conclusió és directa: les cobertes i els espais artificialitzats són imprescindibles, però no poden assumir per si soles la transició. Situa l’autoconsum en el seu paper real dins del sistema. Punt. Amb els números a la mà, aquest debat que ha inundat les xarxes ja no té sentit perllongar-lo en el temps.
El PLATER no només diu “on”, també diu “com”
Fins ara, bona part del debat s’ha centrat en la ubicació dels projectes. El pla estableix una arquitectura territorial jeràrquica:
- prioritat per a edificis i cobertes
- sòls artificialitzats
- i en tercer lloc, sòls no artificialitzats
La proposta parteix d’una metodologia homogènia per a tot el país i integra 141 capes d’informació georeferenciada (energia, medi ambient, agricultura, urbanisme, cultura, territori, paisatge, etc.). El resultat operatiu és un mapa de capacitat d’acollida amb una malla de cel·les (100 m²) i un indicador de compatibilitat que va de 0 (incompatibilitat total) a 1 (totalment compatible) A partir d’aquí, el PLATER ordena i jerarquitza el territori.
Però sobretot, introdueix criteris comuns que fins ara no existien de manera homogènia. Això és important per evitar el desgavell en que, en absència d’un marc així, cada municipi ha anat desenvolupant normatives pròpies, sovint amb criteris molt diferents —i en alguns casos incompatibles— sobre distàncies, implantació o condicions tècniques. El resultat és un mosaic normatiu que genera incertesa, retards i, en molts casos, bloquejos de facto.
El PLATER ordena aquest escenari:
- defineix zones aptes i no aptes
- estableix nivells de prioritat
- fixa criteris que han de ser coherents amb el planejament urbanístic
No resol tots els problemes, però introdueix una base comuna que fins ara no existia.
Posar la transició al mapa i repartir-la
Un altre canvi de fons és que el PLATER deixa de parlar en global i passa a concretar:
- objectius per municipi
- per comarca
- per vegueria
Això transforma completament el debat. Ja no es tracta només de si cal fer renovables, sinó d’on i en quina quantitat.
Aquest exercici de territorialització incorpora un principi central: la solidaritat territorial. No tots els territoris tenen el mateix potencial, especialment amb el recurs eòlic, ni tampoc tots tenen les condicions físiques o ambientals per acollir, però tampoc és viable concentrar tota la implantació en uns pocs punts.
Això genera tensions —inevitables—, però també obre el debat i obliga a tothom a situar-se amb una manera de repartir l’esforç de manera explícita.
Trencar falses dicotomies
El PLATER ajuda a desmuntar alguns marcs simplificadors que sovint apareixen en el debat públic. Per exemple el discurs de l’àrea metropolitana vs. el món rural. Doncs resulta que amb el PLATER el Barcelonès és la comarca amb més pes fotovoltaic per km2, tot i que també requerirà energia d’altres territoris, però fora de l’àmbit metropolità les capitals de comarca també concentren demanda que no poden satisfer per si soles i generen pressió territorial sobre el municipis veïns per abastir-se d’energia.
No és només un desequilibri entre Barcelona i la resta del país. L’energia que requereixen els nuclis urbans d’arreu del país rarament es pot satisfer dins el municipi, a l’igual que passa amb l’aigua, alimentació i molts altres consums. Però també els nuclis urbans proveeixen de serveis als municipis del seu entorn (salut, ensenyament, comerç…) Les dinàmiques són més complexes. I les interrelacions entre el món rural i urbà es donen en tots els àmbits, no només en el de l’energia.
No és una qüestió que es pugui mesurar només en energia per habitant. La variable clau és el territori: la superfície disponible, el recurs energètic i la capacitat d’acollida.
Un instrument imperfecte, però imprescindible
El PLATER té limitacions. No resol tots els colls d’ampolla, ni totes les tensions territorials, ni tots els problemes de tramitació.
Però introdueix una cosa que fins ara no teníem:
- un marc territorial coherent
- una diagnosi compartida basada en dades
- un punt de partida comú per al debat
Sense un instrument així, la transició no s’atura: simplement es produeix de manera desordenada, amb més conflicte i menys capacitat de planificació.
El debat sobre el PLATER no és si el pla és perfecte. No ho és. Però té la virtut que obliga a assumir una realitat incòmoda però inevitable: la transició energètica té impacte territorial, i cal decidir com es reparteix.
La vinya i els conreus farratgers, per posar dos exemples, ocupen una fracció significativa del territori català (aproximadament un 1,75% i un 5,57% respectivament, sobre superfície total). En canvi, quan parlem de l’ordre de magnitud territorial associat als objectius de renovables, parlem d’entorns del 0,4% (2030) i d’un 1,2% d’ocupació efectiva prevista a llarg termini (2050).
Per tant, la qüestió no és si “el territori es toca o no”. El territori ja es toca. La qüestió és si l’energia, com a bé essencial per a la nostra societat, mereix una atenció similar a la que dediquem a fer vi o carn per a l’exportació, o bé continuem depenent de la crema d’uns combustibles fòssils que cal importar de països llunyans i generen més crisi climàtica.
Més informació sobre el PLATER
Anàlisi tècnica del PLATER: oportunitat i límits
Al·legacions de Renovem-nos al PLATER
Punts forts del PLATER: objectius quinquennals i governança
Implementació de zones d’acceleració renovable en el PLATER
Planificar l’emmagatzematge pel creixement sostingut de les renovables
Renovem-nos planteja una redistribució més equitativa dels objectius del PLATER
