La dissonància cognitiva descriu la tensió que experimentem quan el que sabem entra en conflicte amb el que fem. No és ignorància: és la incomoditat de sostenir dues idees incompatibles i, sobretot, la tendència a reduir aquesta tensió sense haver de canviar el comportament. Sovint ho fem reinterpretant la realitat, prioritzant altres arguments o desplaçant la responsabilitat. En el fons, és una forma de resistència al canvi. Perquè canviar implica assumir costos —materials, culturals o emocionals—, abandonar hàbits coneguts i acceptar incerteses. Davant d’això, és habitual buscar justificacions externes que alleugin la pressió: el context, els altres, les circumstàncies.
En l’àmbit climàtic, aquesta dinàmica es fa especialment visible. Sabem què està passant, coneixem les causes i, en gran mesura, també les solucions. Però quan aquestes solucions esdevenen concretes i immediates, la seva integració en la presa de decisions es dilueix. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple arran de la proposta d’Ursula von der Leyen de recomanar un dia de teletreball setmanal per estalviar energia. El debat públic s’ha centrat en la conciliació i en el consum energètic, però ha deixat en segon pla una dimensió evident: el potencial de reducció d’emissions. No per desconeixement, sinó potser perquè assumir aquesta lectura implicaria reconèixer que tenim a l’abast mesures efectives que interpel·len directament la nostra manera de treballar.
El mateix patró apareix quan mirem els objectius climàtics. A Catalunya, cal reduir emissions al voltant d’un 6,5% anual fins al 2030, un ritme que només s’ha assolit en un context excepcional com la pandèmia. Sabem, doncs, que la reducció exigeix canvis en la mobilitat, en l’organització del treball o en el consum d’energia. Però fora de situacions d’emergència, fins a quin punt estem disposats a incorporar aquests canvis de manera voluntària?
També ho veiem en institucions que haurien de liderar la transformació. A la Universitat de Girona, per exemple, prop del 95% de les emissions provenen de la mobilitat diària de la comunitat universitària. Tot i això, la docència virtual no ocupa un lloc central en les estratègies de reducció. Com s’explica aquesta distància entre objectius i instruments? És una qüestió tècnica o una resistència a alterar formes de funcionament arrelades?
En la vida quotidiana, el desencaix és igualment evident. A la Catalunya no metropolitana, el vehicle privat és imprescindible, però la seva contribució a les emissions és ben coneguda (més del 30% a nivell català). Malgrat això, seguim veient més cotxes nous de combustió —o la versió placebo que són els híbrids— que elèctrics, quan aquests ja són en molts casos competitius en preu, reben ajudes gens menyspreables i suposen un estalvi econòmic directe: carregar-los amb electricitat és molt més barat que anar a la benzinera. A més, ens deslliuren de la principal font d’emissions de les llars catalanes.
Potser la clau és que, quan l’acció és realment a l’abast, esdevé incòmoda. Implica renúncies, canvis d’hàbits, revisió de prioritats. I és aleshores quan emergeixen els mecanismes de defensa: minimitzem l’impacte, ajornem decisions o projectem la responsabilitat cap a fora. La pandèmia va demostrar que som capaços de canvis profunds quan són inevitables. La pregunta és si també ho som quan depenen de nosaltres, o només actuarem quan una nova crisi ens hi obligui.
Sergi Nuss, membre de Renovem-nos
