Skip to main content

La setmana passada finalitzava el primer debat de política general d’aquesta legislatura al Parlament amb un acord ampli en favor de la transició energètica. El PSC, ERC, Junts, Comuns i el PP van votar favorablement una proposta de resolució per a l’impuls de la implantació d’energies renovables, amb l’objectiu que l’electricitat que es consumeixi a Catalunya provingui en un 50% de fonts renovables l’any 2030. Per a fer-ho possible, l’acord inclou la planificació de les àrees idònies per al desenvolupament de renovables, creant un fons de cooperació local específic amb caràcter anual per als municipis productors nets d’energies renovables i garantint el respecte al medi ambient. 

La resolució també feia èmfasi en la necessitat d’impulsar la innovació en el sector energètic mitjançant el foment de les noves tecnologies necessàries per a la descarbonització de l’energia, i també d’impulsar un pla d’inversions en xarxes elèctriques de transport i distribució, així com la gestió intel·ligent de l’energia, autoconsum i edificis energèticament positius. 

La resolució és important, no sols pel seu contingut, sinó perquè fixa el posicionament majoritari de la societat catalana vers un tema que sovint és polèmic. No deixa lloc a dubtes sobre el rumb que la majoria creu que ha d’emprendre el país per assolir els objectius climàtics.

Tampoc no és fútil que aquesta resolució es produeixi a l’inici de la legislatura, perquè aplana el camí al Govern per donar-li velocitat de creuer a la transició energètica. I ho necessita perquè per assolir els objectius climàtics del 2030 tenim escassos cinc anys, en els que hem de multiplicar per cinc la capacitat de generació renovable instal·lada ara (3.342MW) per arribar a l’objectiu del 50% d’electricitat neta (15.400MW), i caldrà tornar a quadruplicar aquesta xifra entre 2030 i 2050 per a la descarbonització total (68.700MW).  El temps dels dubtes ha de concloure. Els terminis se’ns tiren al damunt i cada any que passa sense actuar decididament fa més difícil assolir els objectius. 

Com tota revolució, la revolució de les energies netes no serà perfecta. Tindrà un cost en forma de territori: un 2,5% de la superfície de Catalunya. I, igual que va passar amb la revolució digital, hi haurà sectors afavorits i d’altres que quedaran enrere. Fer-la tenint cura que els danys siguin mínims és important, però aquesta prevenció no pot portar a la paràlisi com ha passat fins ara. Perquè no fer, també és una decisió, segurament la pitjor, perquè és la decisió de mantenir unes fonts d’energia que ens estan empobrint a cop de sequera, desastres climàtics, collites minvants, noves malalties, pèrdua a l’engròs de biodiversitat, i guerres pel control del petroli i del gas que consumim a preus cada cop més cars. 

El mateix 8 d’octubre, dia en què es produïa el debat de política general, la revista BioSciene publicava un resum de l’Informe de l’estat de clima 2024, amb el subtítol “Temps perillosos al planeta Terra”, tot alertant que “ens trobem a la vora d’un desastre climàtic irreversible… Tràgicament, estem fallant a evitar-ne impactes seriosos, i ara només podem esperar limitar l’abast del danys”. 

El Govern Illa té a les mans un legislatura en què es decidirà si Catalunya queda atrapada en el passat, i continua formant part dels territoris responsables de l’escalfament global que ens està portant a escenaris d’increment de 2,7º a 3ºC, o bé si es compromet amb les generacions joves i, de la mà de la ciència, emprèn una cursa per la descarbonització del país, per aturar l’escalfament molt per sota dels 2ºC i fer possible estabilitzar-lo als 1,5ºC, tal com la comunitat internacional es va comprometre amb l’Acord de París el 2015. Una cursa que no té marxa enrere, però també un motiu d’esperança, amb noves oportunitats econòmiques i de creació d’ocupació, i garantia d’un medi ambient més sà i d’un territori i una societat més ben preparada per resistir un clima convuls fins a la seva estabilització.

Sergi Nuss, Jordi Vilardell i Enric Pardo, membres de Renovem-nos