Excepte per als negacionistes, el discurs oficial defensa a capa i espasa la lluita contra el canvi climàtic. Es postula la necessitat d’evitar i reduir les emissions de CO2 i, per això, el que es proposa i es promou, en general, és l’electrificació de processos i, per a aquells altres casos de difícil abatiment del CO2, la captura de CO2. Les empreses i entitats són cridades a satisfer els requeriments de l’empremta de carboni elaborant els seus balanços anuals i proposant el seu pla estratègic per reduir les seves emissions. Fins i tot alguns parlaments, com el de Catalunya, han aprovat uns anomenats pressupostos de carboni segons els quals es defineix gradualment l’objectiu de reducció d’emissions de CO2, concretant el percentatge a reduir per a cada sector.
Penalització de carboni
En aquest discurs, és lloable concretar objectius i començar a quantificar paràmetres. Això no obstant, és sorprenent que, quan es parla d’electrificació i/o descarbonització, no es postuli cap hipòtesi sobre com és el mix energètic que defineix l’electricitat subministrada. Quant CO2/km emet un vehicle elèctric si carrega les bateries a partir del subministrament de la xarxa elèctrica, que només té un cert percentatge de renovables? Segons Red Eléctrica Española, les emissions en la producció d’electricitat s’han reduït a mesura que s’ha anat abandonant el carbó a les centrals i augmentant la contribució de les renovables, però això encara es xifra en 0,19 t CO2 eq/MWh. Per tant, les emissions per a un vehicle utilitari de 2 tones encara són de l’ordre d’uns 40 grams de CO2 equivalents per quilòmetre, i no són zero, com seria lògic esperar d’un vehicle purament elèctric. Aquestes emissions no són de l’ordre de 120-140 grams, que seria el cas si s’utilitzés un combustible fòssil, o fins a uns 90 grams si s’utilitzés un combustible amb una certa proporció de biocombustibles, d’acord amb el debat obert a la UE sobre les condicions d’emissions i la continuïtat dels motors de combustió després del 2035. De totes formes, de 40 g a 90 g o 120-140 g hi ha una gran diferència en el grau d’emissions, especialment si es considera el nombre de vehicles i el quilometratge del parc de vehicles. Aquests 40 g són l’exemple de la penalització de carboni. És a dir, emissions que no tenen lloc a la ubicació de l’emissor, però sí en un altre lloc, on es produeix l’electricitat, i que òbviament computen en els balanços d’emissions i afecten la salut del planeta. A banda d’aquest exemple centrat en el sector del transport, se’n podrien escollir molts altres, tant en el sector residencial com en el de serveis o en sectors industrials que utilitzen bombes de calor d’alta temperatura, així com en instal·lacions amb aerotèrmia. Òbviament, a mesura que s’incrementi el percentatge de renovables i que aquestes assegurin un subministrament 24/7/365 gràcies als sistemes d’emmagatzematge d’energia, aquesta penalització de carboni s’anirà reduint fins a tendir a zero.
«És molt sorprenent que no es posi èmfasi en l’energia necessària per procedir a la captura del CO2»
Penalització energètica
A part dels processos purs d’electrificació, hi ha sectors de difícil abatiment de les emissions, com ara les cimenteres, les plantes de producció de guix o de calç, algunes indústries ceràmiques o metal·lúrgiques —tot i que en alguns casos també s’ofereixen solucions totalment elèctriques—, les centrals de producció elèctrica, la petroquímica o les plantes de valorització energètica de residus. En aquests casos cal procedir a la descarbonització mitjançant la captura de CO2. Però és molt sorprenent que no es posi èmfasi en l’energia necessària per procedir a la captura del CO2. Segons diferents fonts i considerant les diverses tecnologies —absorció, adsorció amb diferents materials i processos, vies criogèniques, vies biològiques, diferents tipus de membranes, etc.—, així com les condicions del flux de CO2 —concentrat, dissolt, DAC, DOC, etc.—, hi ha un cert ventall de valors que oscil·len entre 0,5 MWh i més de 5 MWh per tona. Això, per a una hipotètica planta que emeti 1 Mt de CO2 l’any, podria representar un consum complementari de fins a 5 TWh, cosa que constitueix una barbaritat com a penalització energètica o increment d’energia per atendre la demanda energètica de la descarbonització.
A més, per a aquesta penalització energètica caldria estimar també que hi pot haver una penalització de carboni. Considerant el valor mitjà facilitat per REE, aquest consum extra d’energia, si es considera tot en forma elèctrica, podria arribar a representar una penalització de carboni de 0,95 MtCO2eq en una altra ubicació, cosa que constitueix un resultat totalment paradoxal. Amb les millores de les tecnologies de captura i una major maduresa de les noves tecnologies d’adsorció, que permeten abandonar la tecnologia clàssica de les amines per absorció, aquesta xifra podrà i haurà de millorar en un futur immediat.
No obstant això, convé no perdre de vista els conceptes de penalització energètica i de penalització de carboni relacionada perquè, encara que sigui esperançador disminuir les emissions de CO2 en indústries de difícil abatiment, cal tenir molt present que, ara com ara, per cada Mt capturada hi ha encara una emissió considerable, de l’ordre de la meitat del que s’ha capturat, al lloc on es produeix l’energia. Igual que a l’apartat anterior, la solució passa per tenir un mix elèctric 100 % renovable les 24/7/365.
» Convé no perdre de vista els conceptes de penalització energètica i de penalització de carboni relacionada perquè, encara que sigui esperançador disminuir les emissions de CO2 en indústries de difícil abatiment»
Un futur guiat per les renovables 24/7/365
També és sorprenent que, habitualment, els mitjans de comunicació presentin com un gran èxit haver aconseguit quotes de renovables en la producció d’energia elèctrica de més del 50 %. Aquest tipus de comunicació es vanagloria d’uns èxits que semblen indicar que s’han completat els deures, quan en realitat encara s’està molt lluny dels objectius. Fa la impressió que ja hi ha prou renovables, però no és així. Cal parlar de l’energia total consumida, i no només de l’energia elèctrica, que de mitjana només representa el 25-30 % de l’energia total. Per tant, d’aquí al 2050 cal preveure que aquest percentatge s’haurà d’incrementar fins a un factor superior a tres per reemplaçar realment les fonts fòssils del nostre mix energètic.
Això implica ampliar la capacitat de la xarxa de transport, reforçar la xarxa de distribució i dotar el sistema de prou capacitat d’emmagatzematge d’energia per disposar-ne 24/7/365. Encara que l’electrificació de processos permet preveure una eficiència molt més gran, amb el consegüent estalvi d’energia, i això s’utilitza com a argument per justificar una contenció dels valors finals d’energia consumida, cal tenir en compte també les penalitzacions energètiques, juntament amb les noves necessitats energètiques —data centers, dessaladores, digitalització, indústria 4.0, un major nombre d’edificacions, més serveis i un parc de vehicles més gran—, que han d’ésser d’origen 100 % renovables per reduir les penalitzacions de carboni.
Sense prou renovables per satisfer el total del consum final d’energia, sense una xarxa elèctrica de transport amb capacitat suficient, sense una xarxa elèctrica de distribució robusta i no saturada, i sense una estabilitat de 24/7/365, és impossible reduir adequadament la penalització de carboni i, per tant, la transició ecològica no es podrà dur a terme. Sorprèn i queda com un “green whasing” que hi hagi moltes accions dins de programes d’acció dels organismes governamentals que només pretenguin electrificar o només busquin llançar programes de captura de CO2 sense ostensiblement preocupar-se realment de si hi ha prou renovables, si la xarxa elèctrica satisfà les prestacions necessàries i quins són els balanços de les diferents penalitzacions. O, simplement, sorprèn que hi hagi projectes industrials amb grans inversions que no es preocupin de les penalitzacions d’energia o de carbonis. Sense contemplar aquests aspectes ni valorar les inversions necessàries per desplegar els processos que permetin portar realment a zero les emissions de CO2, la transició ecològica queda incompleta. En aquestes condicions, s’està jugant al solitari i fent-se trampes.
Joan Ramon Morante i Hèctor Santkovsky
