La recerca científica és el màxim exponent d’un dels trets característics de la nostra espècie: la curiositat innata que ens esperona a explorar i mirar d’entendre quin és el nostre lloc en un context general. Aquesta necessitat ens ha acompanyat des que vam adquirir consciència de nosaltres mateixos i resulta un atribut inherent a la condició d’humans. Evidentment, la recerca aplicada (molt propera a la tecnologia) ens ha permès arribar fins on som avui dia, en què els progressos científics han portat als progressos tecnològics, els quals, alhora, han conduït a progressos socials. Però no hauria de ser condició necessària que la cerca de respostes a les preguntes que sorgeixen de la nostra curiositat tingui una aplicació immediata.
Aquells que fem recerca bàsica sovint ens veiem obligats a respondre de forma convincent la pregunta «i això que feu, per a què serveix?». És particularment comú que això passi en l’àmbit de l’estudi i l’exploració espacial, quan els mitjans de comunicació ens entrevisten arran d’alguna nova descoberta o esdeveniment astronòmic. I, és clar, tot està relacionat amb la percepció que els instruments científics, i els espacials en particular, són «molt cars» i que, per tant, poden ser una despesa prescindible. La veritat és que al principi de la meva carrera m’esforçava per trobar-hi explicacions, com ara que, gràcies a la recerca física i espacial, s’han assolit certs desenvolupaments que han arribat a formar part de la nostra quotidianitat; per exemple, Internet, nous materials, dispositius eficients, etc. Per tant, el fet d’estudiar l’univers ens proporciona un benefici a llarg termini, ja que permet que tinguem una vida més còmoda (i llarga), de manera que surt a compte invertir-hi diners. Aquesta argumentació resultava prou convincent.
Tanmateix, després de donar-hi moltes voltes, m’he anat convencent que respondre d’aquesta forma no deixa de pervertir la nostra feina i, de passada, el valor de la curiositat, combinada amb l’enginy, com a motor tractor de l’evolució humana. Avui dia, quan em pregunten «i això que feu, per a què serveix?». La meva resposta immediata és «per a res!», seguida d’una rialla. Per descomptat que després explico que moltes cerques que no tenen una aplicació evident ens acaben sorprenent i comporten millores en molts sentits que no podien ser anticipades ni esperades, i que acaben resultant una inversió excel·lent. Però, per sobre de tot, reivindico el dret que tenim els humans a explorar i satisfer la nostra curiositat sense una utilitat pràctica definida, encara que de vegades ens hi vagin els diners, i, fins i tot, la vida. No podem trair la nostra pròpia condició d’humans i dedicar la resta del temps que ens queda com a espècie a mirar-nos el melic. No podem deixar de fer-nos preguntes, cada vegada més profundes i difícils, però alhora més transcendentals i reveladores.
Tenim el deure de comunicar allò que fem com a retorn a la societat per tal d’explicar en què invertim els nostres recursos. I m’agradaria subratllar la paraula deure
Els científics, com a generadors de coneixement i receptors de fons públics, tenim un paper directe per reivindicar la nostra feina i proclamar l’absoluta necessitat de seguir cercant respostes a totes les preguntes. Tenim el deure de comunicar allò que fem com a retorn a la societat per tal d’explicar en què invertim els nostres recursos. I m’agradaria subratllar la paraula deure. No hauria de ser una qüestió opcional ni auxiliar, sinó que tots aquells que ens dediquem a la recerca científica hauríem de considerar obligatori transferir el nostre coneixement. En el meu cas, tinc la sort de treballar en un àmbit de recerca, l’astronomia, que desperta l’interès no només dels científics sinó també del gran públic. La connexió de l’ésser humà amb l’univers i les estrelles es remunta a mil·lennis enrere. Sortosament, la fascinació pels astres i l’univers en general encara perdura, tot i que la major part dels humans han perdut la visió rutinària del cel nocturn per culpa de la contaminació lumínica. I, si l’astronomia ja resulta atractiva, tot allò que té relació amb els exoplanetes encara suscita un grau més d’expectació. Per això, sempre que puc intento col·laborar amb els mitjans i les institucions per difondre a totes les audiències les troballes i els avenços que hem fet. També procuro estar amatent a qualsevol ocasió per compartir el saber que hem adquirit per contribuir a fer una població més culturitzada i informada, i per tant, amb més esperit crític. De fet, la informació és la base de la llibertat i de la democràcia i, com a punta de llança del coneixement humà, no podem restar-ne al marge.
La informació és la base de la llibertat i de la democràcia i, com a punta de llança del coneixement humà, (els científics) no podem restar-ne al marge.
Em considero un afortunat. La meva feina m’ha portat a dedicar-me a buscar la resposta a la pregunta tal vegada més general i més rellevant per a la nostra espècie: «quin és el lloc que ocupem a l’univers?», i no només des del punt de vista físic, d’ubicació, sinó també com a éssers vius i (suposadament) intel·ligents. Per tant, ens preguntem també «el nostre planeta, i la vida que hi resideix, és únic o bé hi ha altres llocs habitats al nostre entorn?». Tinc el privilegi d’emprar els recursos que hi posa tota la societat per mirar d’ampliar el coneixement humà i, en un futur, tant de bo participar en la descoberta més disruptiva que ens podem imaginar. Potser no estem sols a l’univers i hi ha altres llocs on la vida s’ha originat i desenvolupat. L’impacte social d’una troballa així m’atreveixo a dir que té un abast que ultrapassa la de qualsevol que hagi fet la humanitat anteriorment. És una veritable revolució.
M’agrada pensar que si mai descobrim evidències de vida extraterrestre, sigui en forma bacteriana o complexa, això pot tenir un efecte transformador tan necessari en la nostra societat. I espero que sigui positiu. Potser conèixer nous mons habitats ens farà adonar del tresor que representa la nostra Terra, un lloc idealment adaptat a les nostres necessitats, un entorn perfecte per a desenvolupar-nos com a civilització avançada. Tal vegada el fet de saber que no som els únics ens portarà a experimentar una consciència d’espècie, de pertinença a un col·lectiu a escala planetària, i no només individual, familiar o nacional. Crec que això és clau en molts sentits, però, sobretot, per a la nostra supervivència a mitjà i llarg termini.
La voracitat consumidora i l’empremta transformadora de la humanitat és un perill. Però no ens enganyem: no estem destruint la Terra, senzillament ens l’estem fent cada vegada més hostil i inadequada per a nosaltres mateixos. Estem modificant a una velocitat vertiginosa unes condicions que s’han anat gestant lentament al llarg d’eons. En tan sols mig segle hem aconseguit «desendreçar» tot el planeta, com si fóssim uns marrecs malcriats i egoistes. En un entorn limitat, l’ús desbocat de recursos i el creixement sostingut porta directament a l’extinció, com ens han demostrat tantes espècies que ens han precedit. Sembla inversemblant que, amb tot el que sabem avui dia, continuem anant a tota màquina cap al desastre. És una mena de súmmum de l’estupidesa humana. Els científics del clima ja poden anar alertant de la catàstrofe imminent que, globalment, la humanitat continua gairebé impassible. Fem passos de formiga quan hauríem de fer passos de gegant. Ningú no vol assumir sacrificis. Que els faci un altre. Quina colla de ximples i necis!
Per sobreviure hem de transformar-nos. Hem de deixar de ser una societat competitiva per convertir-nos en una societat cooperativa, en què el benefici comú ultrapassi el benefici individual.
Mil·lennis d’evolució humana s’han basat en l’individualisme com a motor del progrés. Hem assolit fita rere fita perquè la competició amb els nostres veïns (a l’escala que sigui) ens ha anat esperonant a superar-nos… per superar-los. Una competició que no ha tingut mesura i que ens ha fet consumir tots els recursos que tenim disponibles, amb una fam insaciable. Ara comencem a veure que això no té un recorregut infinit, que som més a prop del final del que ens pensàvem. Tanmateix, l’egoisme encara ens mana. La competició ferotge ens ha portat on som, a assolir fites inimaginables. Però el model s’ha esgotat. Hem arribat a la culminació d’aquest patró de comportament, al cap del carrer. A partir d’aquí, fa baixada, directes al penya-segat. Per sobreviure hem de transformar-nos. Hem de deixar de ser una societat competitiva per convertir-nos en una societat cooperativa, en què el benefici comú ultrapassi el benefici individual. Només fent un canvi radical de paradigma de relació humana aconseguirem revertir una trajectòria que ens mena cap a l’autodestrucció. En serem capaços? Hi som a temps? Vull pensar que encara sí, si aconseguim posar en valor allò que tenim i copsar que és un tresor que cal conservar. La nostra Terra. El nostre planeta únic. La Terra 2.0 tal vegada existeix i la trobarem, però és inabastable. Els científics que treballem en això tenim el deure de transmetre aquest missatge i ajudar a obrir els ulls a una humanitat encegada d’avarícia. Les descobertes que esperem fer aviat, radicalment transformadores, ens hi han d’ajudar.
Ignasi Ribas
Director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), investigador a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) del CSIC i una de les veus de Renovem-nos.
