Tot i el temps transcorregut des del passat 8 de març, el seminari organitzat per la Universitat de Girona per posar a debat l’eòlica marina a la Costa Brava, va deixar interessants certeses i també molts interrogants.
Segons anunciava Assumpta Farran, Directora General d’Energia, trigarem com a mínim una dècada a veure aerogeneradors flotants comercials, perquè és una tecnologia poc madura i pel propi ritme lent de tramitació i, si s’escau, execució. Temps suficient per testar i millorar la tecnologia i recopilar evidències científiques sobre els seus efectes ambientals a través del projecte PLEMCAT -promogut per la Generalitat i l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya-, que posarà en marxa una plataforma-laboratori flotant el 2026 si es compleixen els terminis previstos.
El Dr. Daniel Depellegrin -investigador Marie Curie del Departament de Geografia de la UdG i expert de la Comissió Europea en Dades de planificació de l’espai marítim- va presentar resultats de les seves recerques sobre planificació integrada de l’espai marítim català. Una regió marina amb més d’un 50% de l’àrea sota figures de protecció natural, i on les pressions més fortes provenen de la pesca, present en un 70% de tot l’àmbit, i els corredors de navegació, estenent-se en un 34% del mateix. Activitats que es preveu que creixin en un futur (d’acord al POEM), agreujant el solapament i pressió de l’activitat pesquera i la navegació sobre les àrees marines protegides. En contrast, el polígon delimitat com a àrea d’alt potencial per a l’eòlica marina representa un 1% del mar català i, segons els estudis del Dr. Depellegrin, la variació d’afectació que se’n pot derivar amb el coneixement actual és mínima.
En aquest sentit, l’ecòleg marí i investigador del projecte BIOPaís Paul Wawrzynkowski remarcava els potencials impactes de l’eòlica flotant sobre la biodiversitat marina d’un àmbit especialment fràgil pel fet, entre altres motius, d’acollir un vedat de recrutament de lluç. Per això, BioPaís recomana aplicar el principi de precaució i integrar tota l’àrea dins un futur Parc Nacional dels Canons del Cap de Creus, i desplaçar la PLEMCAT a una zona degradada davant del Port de Tarragona. En una línia complementària, la Dra. Anna Garriga, degana de la Facultat d’Econòmiques de la UdG, proposava un protocol per avaluar l’impacte econòmic indirecte de fer una gran infraestructura com un parc eòlic marí, en termes de possible pèrdua de valor de propietats i negocis de la Costa Brava, o del paisatge com a intangible monetitzable. Ambdues qüestions -impacte ecològic i econòmic- són molt rellevants, així com de naturalesa incerta i amb múltiples lectures possibles.
Fent cas a la Dra. Garriga, pel que fa al balanç econòmic directe i indirecte de fer un parc eòlic marí, tindria sentit confrontar-lo amb alternatives com: a) que l’energia es produeixi en un altre territori i es transporti a la Costa Brava, amb les compensacions corresponents pel territori que faci de “colònia” energètica seva; b) que cada municipi de la Costa Brava es faci el 100% de l’energia que utilitza, computant també els pics estacionals (quines fonts utilitzarà, com finançarà la seva instal·lació, on ho emplaçarà i com afectarà això el seu valor patrimonial local?); c) quina pèrdua de valor representa un parc eòlic versus la pèrdua de valor ja en curs per la sobrefreqüentació nàutica de platges i cales, la massificació turística, l’abocament d’aïgues residuals, o el dany paisatgístic, mediambiental i social (pèrdua d’identitat cultural, accés a l’habitatge…) ocasionat per 70 anys de construcció desaforada?; d) quins costos econòmics i depreciació està causant i agreujarà el canvi climàtic? per exemple, degut a un augment del nivell del mar d’un metre a final de segle (de moment, ja sabem que cada any calen inversions milionàries per regenerar platges i passejos marítims, i enguany per salvar la temporada i el subministre d’aigua, tant sector públic com hoteler han hagut d’invertir en dessaladores mòbils).
Respecte els impactes ecològics, tal com suggeria el Dr. Pere Roura, catedràtic emèrit de Física de la UdG, cal discernir entre amenaces (impactes potencials) i impactes comprovats, i això podria dur a una anàlisi de quatre nivells: 1) Impactes potencials de la infraestructura (tant en la seva construcció com en la seva operació) i dins d’aquests quins de caràcter crític i irreversible, i quins de menor grau i que poden ser corregits o assumits; 2) Efecte dels impactes potencials sobre les pressions in situ actualment existents ja descrites (a quin nivell les agreuja); 3) Rellevància dels impactes potencials davant dels impactes ecològics que ja està causant l’escalfament, com per exemple mortalitats massives de coralls i gorgònies, expansió d’espècies invasores, canvis en la distribució i productivitat de determinades espècies, etc.; 4) Impactes potencials versus els impactes del desplegament de la mateixa potència d’energia en el medi terrestre (cal recordar que la producció d’energia d’ 1 aerogenerador marí equival a 4 terrestres, o a 60 hectàrees de plaques solars). Evidentment, una avaluació d’aquestes característiques també comportaria prendre en consideració els beneficis ambientals de la instal·lació, com una zona de reclutament lliure de pesca, i més particularment en forma d’emissions evitades. En una Mediterrània on la meitat oriental és emissora neta de CO2 i l’occidental fa d’embornal, els gasos d’efecte hivernacle deixats d’emetre per un parc eòlic marí com el Tramuntana més de 30 vegades superiors als capturats per l’àrea marina on s’ubicaria. Un còmput que resulta d’observar el desplaçament dels combustibles fòssils provocat per les energies renovables a Europa, on cada kWh d’electricitat produïda amb renovables està significant una caiguda de 3 kWh generat amb carbó, gas o petroli. Tal com insistia el Dr. Roura, “és hora de donar crèdit a la transició energètica” i les dades així ho demostren.
Són molts els interrogants que caldria respondre per prendre una decisió plenament informada, i com va remarcar el vicerector de recerca Josep Calbó, no hi ha una sola veritat davant d’una qüestió tan complexa i polièdrica, sinó moltes, fet que situa la Universitat com l’espai natural pel contrast d’idees, la suma d’intel·ligències i la realització d’aportacions que ajudin a l’Administració a avançar cap a la millor solució possible.
Davant d’això, aplicant el principi de precaució, i en aquest cas per precaució climàtica i per precaució envers la pèrdua de biodiversitat ja en curs per l’augment de la temperatura marina, la PLEMCAT ofereix un terreny de joc controlat obert a tots els actors amb una dècada de marge per a l’estudi objectiu i sense apriorismes de l’eòlica marina a la nostra costa. Una dècada per esbrinar in situ allò que no sabem i que no podrem modelitzar en laboratoris o amb programes informàtics, i que pot ajudar a un correcte desenvolupament de l’eòlica marina, aquí o a altres llocs del món. Tanmateix, tal com reflecteixen els treballs de percepció social de BioPaís, a major proximitat a la zona d’implantació del parc eòlic, major rebuig (major efecte NIMBY); un rebuig que respon a un sentiment molt fort de pertinença al lloc i que, probablement, ni tan sols una allau d’informació fonamentada podria compensar, sigui davant d’un parc eòlic marí al mar, un de terrestre a la Jonquera, o a una central fotovoltaica a l’interior. Per tant, com a societat gironina, no podem seguir posant-nos de costat davant el repte més gran que viurem i les herències que això deixarà als nostres fills, néts, besnéts… I no és altre que lluitar contra el canvi climàtic a la velocitat que cal, amb un subministre d’energia lliure de carboni al nivell propi d’una societat industrial-turística com la que tenim …
Abans no veiem una turbina al mar hem de tenir operativa la resposta, perquè el parc eòlic marí només representa un 11% de tota l’energia que fem servir els gironins. En altres paraules, tant si és amb eòlica marina, com no, “Què fem?”
