El repte és migrar de matriu, de fòssil a renovable, I fer-ho sense disrupcions greus, consumint menys energia, contaminant menys, garantint el subministrament energètic, generant un mercat amb preus competitius
En moments de canvi profund, un dels mecanismes psicològics que s’activen és la resistència al mateix canvi. És un procés de dol per la pèrdua d’una realitat coneguda i l’acceptació d’una de nova i desconeguda. El primer estadi és la negació; la incredulitat davant del canvi que cal assumir, pel que emergeixen tot tipus de resorts per resistir-lo. Podem assimilar a aquest procés la resistència a les renovables que està vivint Catalunya?
Neguem la major i així no hem d’assumir el dol i el canvi. I la major és que l’energia, consubstancial a una societat industrial, tecnificada i amb una economia de serveis, és un fet gegantí. Des d’un enciam a una totxana, des d’una cullera a un mòbil, des d’un correu electrònic a un desplaçament a la feina, des d’una radiografia a l’engreix d’un garrí, tot, absolutament tot, és possible gràcies a l’ús de quantitats descomunals d’energia. I el repte de la transició energètica és migrar de matriu, de fòssil a renovable, fer-ho sense disrupcions greus, consumint menys energia, contaminant menys, garantint el subministrament energètic, donant a tothom l’oportunitat de participar en la propietat de les instal•lacions, generant un mercat amb preus competitius per arribar a totes les llars i negocis del país, i salvant centenars de milers de llocs de treball en sectors intensius en energia (automoció, transports, construcció, agricultura…).
Estem parlant de deixar enrere l’equivalent a 250.000 barrils de petroli al dia a Catalunya, si bé els barrils no els veiem, excepte si ets del Camp de Tarragona. Arriben discretament en forma de cru o gas en un buc que descarrega al port, es transforma al complex petroquímic i, mitjançant camions (de tants més que veiem cada dia) i canonades, arriba a les benzineres, calderes, cuines i indústries on es gasten. I un cop consumits, no en queda res aparent, i a la contaminació atmosfèrica ja ens hi hem acostumat.
Amb les renovables, la primera premisa és que es veuen, i la segona és que són grans. I quan ens assabentem que potser haurem de veure un parc eòlic o solar a prop nostre, entrem en xoc. No volem veure les instal•lacions d’energia a prop de casa i molt menys si són grans. En aquest estadi de negació, que ve acompanyat de la ira, repetirem les vegades que calgui que posant plaques a les teulades i als vorals de les carreteres és suficient. Denunciarem la solar, l’eòlica i el biogàs com a contaminants, ineficients i injustes. Direm que posen en risc la sobirania alimentària. Culparem la “ciutat” de la seva necessitat i que no ens pertoca a “nosaltres” resoldre aquest problema. Les rebutjarem perquè “són una activitat econòmica especulativa que ens convertirà en una colònia energètica”. El cas és trobar motius per dir que no: aquí no, aquestes no, així no, ara no.
Les renovables no venen amb una etiqueta d’impolutes; no són perfectes. Però siguin com siguin -també grans, aquí i dins de l’economia de mercat-, són molt millor del que tenim. Negar-ho, no significa tenir la raó. Les renovables no deixaran de ser visibles ni grans per molt que ens hi resistim. L’únic que farem és endarrerir l’inevitable. Necessitarem a milers, hectàrees de sòl per a plaques, aerogeneradors, quilòmetres de línies elèctriques, bateries estacionàries, etc., per abastir sense talls l’energia que requereixen les nostres llars, vehicles, indústries i serveis. La seva implantació territorial no serà un exercici de cirurgia sense rastre de cicatrius. Però serà millor que el que tenim ara i no serà per sempre. Serà per cobrir 30 anys de desfossilització i desnuclearització. Després, ja veurem.
Tan de bo hi hagués un acord de mínims entre les comunitats científica i ecologista catalanes respecte l’escala del sistema energètic, la naturalesa de les instal•lacions i el ritme de la transició. Seria una gran contribució per superar la resistència al canvi i discernir entre el que és desitjable a llarg termini (canvi de sistema socioeconòmic), el que és necessari i factible en les properes dues dècades (descarbonització), i el que és un error injustificable ara i sempre (el bloqueig, la inacció i la desinformació).
La Generalitat està redactant el Pla Territorial d’Energies Renovables (PLATER) que ha de dir on és apte posar parcs eòlics i solars. Arriba tard, sens dubte, i les darreres dècades ha faltat molta pedagogia sobre la transició energètica per rebaixar barreres d’acceptació. Però la resistència al canvi és també un exercici reflexiu de cadascú. És una presa de consciència i una negociació per assolir un pacte amb un nou present i un nou futur.
Negar la crisi, negar el dol, no fa més certa l’alternativa de fer poc, fer-ho a poc a poc, o fer-ho en un altre lloc. No és possible la transició energètica sense conflicte. Sobretot, sense un conflicte ètic i moral personal de dol. De dol ideològic, fins i tot. Perquè, per molt que et miris la realitat amb el monocle de la teva ideologia (o de la teva disciplina científica), el món seguirà essent allò que hi ha fora del monocle. Ens dirigim a un món diferent, amb moltes incerteses per davant i moltes imperfeccions. Seguim reclamant Ítaca, però ara es tracta d’acordar allò que més pot aportar al bé comú donada la realitat que tenim. Totes i tots som damnificats del canvi climàtic, i aquesta és la lluita que ens hauria d’unir.
Sergi Nuss Girona i Carolina Llambrich membres de Renovem-nos (Publicat a La Vanguardia el 23/01/2025)
