Ignasi Ribas té 53 anys i és astrofísic, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i investigador a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) del CSIC i també membre de Renovem-nos. La seva missió com a investigador és detectar planetes semblants a la Terra arreu de la nostra galàxia.
La teva feina com a investigador és localitzar planetes similars al nostre, que puguin albergar vida, quants d’aquests n’heu localitzat?
Fins a data d’avui coneixem gairebé sis mil exoplanetes, és a dir, planetes que fan voltes a estrelles diferents del nostre Sol. N’hi ha de tota mena, tant pel que fa a la seva mida, com a la temperatura de la seva superfície, com a les propietats de les seves òrbites. Si ens restringim a planetes que tinguin una mida (o massa) semblant a la Terra per tal que es tracti de cossos rocosos i no de gas, i que estiguin a la distància adient de la seva estrella per tal de tenir aigua líquida a la seva superfície, és a dir, que es trobin dins de l’anomenada zona habitable, llavors passem de sis mil a tan sols una trentena.
Aquests planetes els anomenem potencialment habitables. I si en coneixem tan pocs no és pas perquè no creguem que siguin abundants, sinó perquè amb les tècniques de què disposem avui dia no ens és fàcil de trobar planetes “petits” com el nostre orbitant relativament “lluny” de la seva estrella. Ara bé, la major part d’ells podrien ser ben diferents de la Terra, ja que les estrelles a les quals fan voltes són molt diferents del nostre Sol. Per tant, no sabem si hi ha, efectivament, aigua a la seva superfície, la qual cosa els faria planetes habitables, i encara menys si alberguen vida, que els convertiria en planetes habitats. Ara per ara, encara no hem trobat cap sistema bessó del binomi Sol-Terra. Si tot va bé, en un parell d’anys s’ha de llançar una missió espacial anomenada Plato que estarà en condicions de trobar les primeres exoterres.
Així doncs, creus factible que els humans ens puguem traslladar de planeta si ens carreguem el nostre?
De cap de les maneres. Primerament, no coneixem encara cap planeta idèntic al nostre, i els que hem trobat que s’hi assemblen més podrien ni tan sols ser habitables. Ara mateix els estem estudiant i la veritat és que les coses no pinten especialment bé. Però siguem optimistes i suposem que l’exoplaneta potencialment habitable més proper que coneixem, que anomenem Proxima Centaturi b, és efectivament apte per a la vida humana (cosa que és molt suposar). Aquest exoplaneta es troba a 4,2 anys llum de distància, que equival a uns 40 bilions de quilòmetres. Fins i tot amb la nau més ràpida mai construïda, el viatge duraria més de 50.000 anys! Com resulta obvi, la tecnologia necessària encara no és al nostre abast, tot i que s’han proposat idees interessants. Ara per ara, la Terra, és, de llarg, el millor lloc per a la humanitat. Per tant, no hi ha pla B a menys que estiguem parlant d’escales de temps de segles i potser fins i tot mil·lennis, quan la humanitat potser estigui en condicions de convertir-se en una civilització interestel·lar.
Ah! I per cert. Per molt dolentes que siguin les condicions a la Terra, sempre seran millors que a Mart. Per tant, la proposta del Sr. Elon Musk d’establir-se allà, tampoc no és la solució pel que fa a un pla B per a la humanitat.
“Venus com Mart havien estat aptes per a la vida en un passat remot”
Poden haver-hi planetes que en el seu moment tinguessin les condicions per albergar vida i les haguessin perdut?
I tant que sí. De fet, hi ha evidències força clares que tant Venus com Mart havien estat aptes per a la vida en un passat remot. Mart, que és molt més petit que la Terra, havia tingut grans volums d’aigua superficial però la va perdre tota fa uns 3000 milions d’anys quan es va quedar sense la protecció del seu camp magnètic i va quedar exposat els processos d’evaporació causats per la radiació d’alta energia i de partícules del Sol. Venus, en canvi, té una mida molt similar a la de la Terra. No se sap gaire bé quina va ser la seva evolució, però si que resulta força clar que va patir el que coneixem com a efecte hivernacle descontrolat, que va fer evaporar tota l’aigua i que s’acumulés gran quantitat de diòxid de carboni a la seva atmosfera. Per això la seva temperatura superficial actualment assoleix els 450 graus centígrads i el fa un lloc totalment inhòspit. Curiosament, Venus podria ser una imatge del futur a llarg termini de la nostra Terra, quan el Sol vagi augmentant de lluminositat i, d’aquí a uns centenars o potser un miler de milions d’anys, experimenti també un efecte hivernacle descontrolat.
Així doncs, hem de patir per la fragilitat de les condicions que permeten la vida a la Terra?
La veritat és que no ho sabem gaire bé. Desconeixem com de resilient és la vida de cara a sorgir espontàniament en un lloc i que aconsegueixi sobreviure i desenvolupar-se. De moment l’única instància de vida que hem pogut estudiar és la de la Terra. El que sí que hem vist és que hi ha organismes, que anomenem extremòfils, que s’adapten a condicions que poden semblar molt hostils. Això ens fa pensar que potser la vida és capaç de manifestar-se i expandir-se en un ventall ampli de condicions. Si bé, doncs, la vida potser és fortament adaptable, els humans queda clar que no ho som. El nostre rang “de confort” és força reduït i això vol dir que qualsevol pertorbació d’aquestes condicions tindrà un impacte molt significatiu.
“els canvis anteriors de temperatura al nostre planeta s’han produït a escales de temps geològiques, de milers i milions d’anys, i no pas al ritme que ara estem vivint, de tan sols unes dècades”
En cas de seguir la tendència actual en el segle vinent la temperatura superaria els 5 graus d’escalfament, podria això canviar les condicions que fan habitable el nostre planeta?
La nostra Terra ha tingut episodis molt més càlids en el passat. Per exemple, durant l’eocè, fa uns 50 milions d’anys, la temperatura mitjana era més de 10 graus superior a l’actual. Durant aquella època la Terra bullia de vida. Això vol dir que l’habitabilitat de la Terra està garantida si la temperatura puja 5 graus. Ara bé, hi ha dos punts molt importants. Un és que els canvis anteriors de temperatura al nostre planeta s’han produït a escales de temps geològiques, de milers i milions d’anys, i no pas al ritme que ara estem vivint, de tan sols unes dècades. Això porta a un escenari desconegut. I el segon punt és que el principal perjudicat dels canvis que hi pugui haver a la Terra a causa de l’escalfament antropogènic és la pròpia civilització humana i no pas la potencial habitabilitat del planeta. Realment es tracta del súmmum de l’estupidesa.
Potser hauríem d’estar més preocupats del que ho estem per les emissions de gasos d’efecte hivernacle?
Per descomptat que sí. Avui dia sabem que hi ha un cicle que s’anomena carbonat-silicat que regula el clima de la Terra, i creiem que també dels planetes habitables en general. Aquest cicle estabilitza el clima, ja que està controlat per processos de retroalimentació (feedback) negatius. Així, la quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera és la justa per tal que es preservin les condicions de temperatura a la superfície. Si emetem gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera estem alterant aquest equilibri natural. Seria com manipular el termòstat de casa sense saber què fem. Correm el risc de desestabilitzar el clima fins al punt de no retorn. Hi ha molts factors que entren en joc i que poden afectar el resultat final, però sí que es pot afirmar categòricament que estem jugant amb foc…
I quant a la biodiversitat, com afectaria una extinció massiva d’espècies a les condicions d’habitabilitat de la Terra?
Aquí soc força optimista. La Terra ha patit extincions massives a llarg de la seva història, moltes vegades a causa d’esdeveniments catastròfics, i sempre s’ha recuperat. Com a curiositat, val a dir que el primer gran canvi que va patir l’atmosfera del nostre planeta va ser causat precisament per la vida, fa uns 2200 milions d’anys. Uns organismes anomenats cianobacteris van expulsar grans quantitats d’oxigen a l’atmosfera, la qual cosa la va fer altament tòxica i va causar l’extinció de molts organismes (es coneix com a Gran Esdeveniment d’Oxigenació). De fet, un dels exemples que demostren la resiliència de la vida és que es va aconseguir adaptar a aquest nou entorn oxidant mitjançant enginyosos canvis evolutius per continuar desenvolupant-se, fins i tot encara amb més força. Potser ara estem davant del segon gran canvi atmosfèric propiciat per la vida, aquest cop nosaltres els humans. Pot ser que això causi una massiva extinció d’espècies, qui sap si entre les quals hi serem nosaltres mateixos… Però la vida a la Terra segurament continuarà fent camí.
“la transició energètica és clau per a la supervivència futura de la humanitat”
Des de la teva perspectiva com a investigador, creus que abandonar la matriu energètica fòssil actual hauria de ser la tasca principal que hauria d’ocupar a la humanitat?
Crec que la transició energètica és clau per a la supervivència futura de la humanitat. Si no aconseguim limitar l’emissió de gasos d’efecte hivernacle ens situarem en un escenari que posarà en risc la nostra pròpia societat. Fins ara els humans ens hem comportat globalment com a adolescents malcriats, abusant dels recursos i menyspreant els riscos per a la nostra subsistència. És el moment de fer un canvi de paradigma i assolir la maduresa de la nostra civilització, on no mirem només pel benefici immediat sinó que vetllem per la continuïtat a llarg termini, incloent-hi les generacions que ens seguiran.
Per quina raó creus doncs que hi ha tantes resistències a aquest canvi?
Aquesta és una pregunta més adient per a algú que tingui coneixements de psicologia. La meva experiència és que els humans, com la major part de formes de vida, ens adaptem al nostre medi i utilitzem tots els recursos disponibles. Per tant, qualsevol canvi que pertorbi les condicions a les quals ens hem adaptat ens demana un sobreesforç i una despesa d’energia que provoca reticències. Es tracta de sortir de la nostra zona de confort cap a una nova realitat que, en un cert moment, és desconeguda. En el context que ens ocupa, aquesta resistència la veig relacionada amb la por (el que m’espera és desconegut), l’egoisme (per què canviar si ja estic bé?) i una clara immaduresa pel que fa a la consciència global (només miro pel meu benefici i no pel benefici comú).
Creus que estem més preocupats per trobar vida a l’espai que no pas per conservar la que tenim a la Terra?
Espero que no! Crec que la recerca de vida fora de la Terra ens proporcionarà informació molt valuosa sobre el context del nostre planeta dins de l’univers vivent i ens farà adonar que estem en un lloc privilegiat. Potser, fins i tot, el fet de saber que hi ha vida en altres llocs ens farà despertar una certa sensació de pertinença a un col·lectiu que ens pot ajudar a generar una consciència global tan necessària per a la nostra supervivència. Per descomptat, que la recerca del què hi ha més enllà no només ha de ser compatible amb la preservació del nostre planeta sinó que en depèn directament.
