El Reial decret 611/2026 impulsa els combustibles renovables per avançar en la descarbonització del transport, però deixa pendent una qüestió clau: com assignar una biomassa que és limitada. La norma no estableix quins usos o sectors n’haurien de tenir prioritat en funció del seu valor climàtic, material o social. Una mancança que pot condicionar l’eficiència real de la transició ecològica.
El nou Reial decret 611/2026, que regula els objectius de descarbonització del transport i fomenta l’ús de combustibles renovables, fa un pas important en la promoció dels biocarburants i el biogàs avançats. A partir del 2027, estableix objectius creixents de reducció d’emissions i de consum de determinats combustibles renovables en el transport.
El Reial decret representa una reforma rellevant perquè introdueix una planificació fins al 2040 i substitueix el sistema centrat principalment en quotes generals de biocarburants per un model més ampli de reducció de la intensitat d’emissions de l’energia utilitzada en el transport.
També és positiva la incorporació dels crèdits d’electricitat renovable, perquè reconeix explícitament la contribució de la mobilitat elèctrica i pot mobilitzar recursos econòmics cap al desplegament de la infraestructura de recàrrega.
Tanmateix, la norma, malgrat augmenta la presència de biocarburants en els combustibles fòssils, continua concebuda fonamentalment com un mecanisme de compliment per als proveïdors d’energia i combustibles. No constitueix una política integral de mobilitat ni garanteix, per si mateixa, una reducció equivalent del trànsit, del consum total d’energia o de les emissions absolutes del sector.
A més, la norma deixa oberta una qüestió fonamental: què convé fer amb una biomassa que és limitada?
No tota la biomassa té el mateix valor ni tots els seus usos aporten els mateixos beneficis. Un residu agrícola o forestal, per exemple, pot destinar-se a produir combustible, però també pot tenir altres funcions: retornar nutrients al sòl, mantenir carboni als ecosistemes, produir materials o substituir matèries primeres d’origen fòssil.
Per això, el fet que una determinada biomassa sigui considerada sostenible i pugui utilitzar-se per fabricar un combustible renovable no vol dir necessàriament que aquest sigui el seu ús més interessant des del punt de vista climàtic, ambiental o social.
Aquest és precisament un dels punts que posava sobre la taula l’informe tècnic de Renovem-nos sobre el nou marc de descarbonització del transport. L’informe advertia de la necessitat de valorar el cost d’oportunitat de la biomassa: quan el recurs és limitat, utilitzar-lo per a una finalitat implica renunciar a altres usos possibles.
El Reial decret estableix quines matèries primeres poden contribuir als objectius de descarbonització i com es poden certificar i comptabilitzar. Però no determina en quins sectors o usos aquesta biomassa genera més valor climàtic, material o social.
Aquesta absència és especialment rellevant en un context en què la demanda de combustibles renovables pot créixer. El risc és que la biomassa disponible acabi destinant-se principalment als usos que tenen un incentiu regulador o econòmic més gran, i no necessàriament als usos en què aporta més valor.
Una política coherent hauria de prioritzar, en primer lloc, l’electrificació directa quan sigui possible i reservar els combustibles renovables més escassos per als sectors difícils d’electrificar, com determinats usos de l’aviació, el transport marítim o alguns processos industrials. I, alhora, hauria de tenir en compte els usos materials, agronòmics i ambientals alternatius de cada tipus de biomassa.
Des d’aquesta perspectiva, és qüestionable que el Reial decret estableixi objectius creixents de biocarburants i biogàs avançats per al transport per carretera sense incorporar un criteri explícit que en desincentivi l’ús en aplicacions on ja existeixen alternatives elèctriques més eficients.
En conclusió, el Reial decret 611/2026 ordena el mercat dels combustibles renovables, però no resol encara aquesta qüestió de fons: no estableix una jerarquia que permeti saber on una biomassa limitada genera més valor per a la transició ecològica.
