Informe tècnic sobre el Reial decret 640/2026 de plans d’inversió en les xarxes elèctriques

1. Objecte i abast de la nova regulació

El Reial decret 640/2026, de 29 de juliol, regula els plans anuals i plurianuals d’inversió de les xarxes de transport i distribució d’energia elèctrica, els límits màxims d’inversió que poden obtenir retribució amb càrrec al sistema elèctric, el procediment d’aprovació dels plans i els mecanismes de control de la seva execució.

La norma va ser publicada al BOE el 31 de juliol de 2026 i va entrar en vigor l’endemà, l’1 d’agost de 2026. El nou procediment general s’aplicarà als plans d’inversió a partir de 2028, però el decret ja permet presentar addendes als plans de 2027 per incorporar l’augment extraordinari d’inversió aprovat per al període 2027-2030.

La finalitat declarada és adaptar la planificació de les xarxes a un sistema energètic en transformació, en què l’electrificació industrial, residencial i del transport, la integració renovable, l’emmagatzematge i la digitalització requeriran més capacitat de xarxa i una planificació més anticipada.

La norma no determina, però, la retribució concreta que percebran les empreses transportistes i distribuïdores. Aquesta competència correspon a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, la CNMC. El decret regula quines inversions es poden incloure als plans, quin volum màxim pot ser reconegut i com s’han de justificar i controlar.

2. 17.900 milions d’euros més d’inversió

El Govern ha autoritzat un increment extraordinari dels límits màxims d’inversió en xarxes de 17.900 milions d’euros entre 2027 i 2030:

Aquesta quantitat s’afegeix als límits ordinaris ja existents:

• el 0,13% del PIB nominal espanyol anual per a les xarxes de distribució;
• el 0,065% del PIB nominal anual per a la xarxa de transport.

Per tant, els 17.900 milions no constitueixen un fons públic que el Govern transfereixi directament a les empreses. Són un increment del volum màxim d’inversió susceptible de ser reconegut regulatòriament i retribuït amb càrrec al sistema elèctric. En termes pràctics, les empreses financen i executen les actuacions i, una vegada posades en servei, auditades i reconegudes, la CNMC determina la retribució que s’incorpora als costos regulats de les xarxes.

Aquests costos es recuperen principalment mitjançant els peatges de transport i distribució que paguen els consumidors. Això obliga a exigir que les inversions siguin necessàries, eficients i proporcionades: ampliar la xarxa és imprescindible per electrificar l’economia, però qualsevol sobreinversió innecessària també acabaria repercutint en el rebut elèctric.

Els imports extraordinaris poden ser modificats posteriorment mitjançant ordre ministerial, amb acord previ de la Comissió Delegada del Govern per a Assumptes Econòmics.

3. Com es reparteix l’increment entre distribuïdores

El límit individual de cada empresa distribuïdora es calcula, amb caràcter general, segons el seu pes dins la retribució total de l’activitat de distribució. Això significa que les grans distribuïdores obtenen una part proporcionalment més gran del límit disponible.

La norma introdueix, però, mecanismes per evitar que les empreses que no executen les inversions aprovades continuïn rebent automàticament increments addicionals. Una distribuïdora pot quedar exclosa del repartiment extraordinari si durant dos anys consecutius ha invertit per sota del seu límit ordinari, tot i haver rebut capacitat addicional d’inversió, o si no presenta correctament els informes de compliment.

A més, si una distribuïdora executa durant tres anys consecutius almenys un 25% menys del volum aprovat —un 50% en el cas de distribuïdores amb menys de 100.000 punts de subministrament—, el seu límit d’inversió es redueix un 10% durant els tres anys següents, llevat que la desviació sigui atribuïble a causes justificades, com ajuts públics superiors als previstos, més finançament de tercers o una situació de força major. També es penalitzen determinats excessos d’inversió respecte del pla autoritzat.

Aquest sistema pretén evitar dues disfuncions habituals:

• que les empreses presentin plans d’inversió elevats que després no executen;
• que executin actuacions no planificades i pretenguin incorporar-les posteriorment a la retribució regulada.

4. Destinació dels 10.200 milions addicionals en distribució

L’increment extraordinari de 10.200 milions per a distribució només es pot destinar a sis grans grups d’actuacions.

Digitalització, operació i seguretat de la xarxa

Fins a un 20% de l’increment anual es pot dedicar a:

• control de tensió;
• telecontrol i telemando d’instal·lacions essencials;
• millora de l’observabilitat i de la mesura;
• transparència de dades;
• ciberseguretat.

Aquestes inversions són importants perquè una xarxa amb una gran quantitat de generació distribuïda, autoconsum, bateries, punts de recàrrega i consums flexibles no es pot gestionar només ampliant línies i transformadors. També necessita informació en temps real, automatització i capacitat de control.

Inversions anticipatòries

Fins a un altre 20% de l’increment anual es pot destinar a inversions anticipatòries.

Connexió de demanda industrial o residencial

Es poden finançar reforços de xarxa necessaris per connectar nova demanda industrial —activitats extractives i manufactureres de les seccions B i C de la CNAE— o demanda residencial.

Descarbonització del transport

S’hi inclouen les inversions necessàries per a l’electrificació del transport, com ara infraestructures associades a recàrrega elèctrica, transport col·lectiu o altres demandes de mobilitat electrificada.

Protecció de l’avifauna

Fins a un 10% de l’increment anual es pot destinar a adaptar línies existents a la normativa estatal de protecció de l’avifauna.

Resiliència climàtica

Fins a un altre 10% es pot dedicar a reforçar les xarxes davant fenòmens naturals adversos i impactes climàtics.

Els percentatges del 20% i del 10% són límits màxims, no quotes mínimes obligatòries. En canvi, les inversions associades a nova demanda industrial o residencial i a la descarbonització del transport no tenen un percentatge màxim específic dins l’increment.

5. Les inversions anticipatòries: canvi de paradigma regulatori

La incorporació explícita de les inversions anticipatòries és una de les principals novetats del decret i respon a una reivindicació que Renovem-nos ha plantejat reiteradament: la xarxa no es pot limitar a reaccionar quan la demanda ja està formalment compromesa, perquè la manca de xarxa és precisament el que sovint impedeix que la demanda aparegui.

El decret considera anticipatòria una inversió que compleixi simultàniament tres condicions:

1. que la demanda que l’hauria d’utilitzar no estigui assegurada durant els cinc anys següents;
2. que permeti connectar demanda en una zona on la manca o insuficiència de xarxa n’impedeix el creixement;
3. que tingui un efecte dinamitzador sobre la demanda de la zona durant els cinc anys següents.

Aquestes actuacions es consideren jurídicament una “extensió natural de la xarxa de distribució”. Això és important perquè les situa dins l’àmbit de la xarxa regulada i evita que el cost recaigui necessàriament sobre un primer consumidor concret que encara no existeix o que no pot assumir tot el reforç.

Fins ara, el model regulatori havia tendit a exigir una demanda concreta i prou acreditada abans de permetre o reconèixer determinades ampliacions. Aquesta lògica genera un cercle viciós:

• una indústria o un nou desenvolupament no s’instal·la perquè no té capacitat elèctrica;
• la distribuïdora no reforça la xarxa perquè encara no hi ha una petició ferma;
• el territori queda bloquejat malgrat disposar de potencial industrial, residencial o logístic.

La inversió anticipatòria permet passar d’una xarxa estrictament reactiva a una xarxa amb una certa capacitat de planificació prospectiva.

La mesura pot resultar especialment rellevant en territoris amb:

• polígons industrials que necessiten electrificar processos tèrmics;
• xarxes rurals febles;
• demanda prevista de mobilitat elèctrica;
• nous desenvolupaments residencials;
• projectes de descarbonització industrial;
• comunitats energètiques o autoconsum col·lectiu que requereixen reforços;
• zones on la capacitat disponible condiciona la localització de noves activitats.

Tanmateix, la definició és exigent. No n’hi ha prou amb afirmar que la xarxa podria generar oportunitats: cal justificar que la infraestructura desbloqueja una zona limitada per la manca de xarxa i que pot tenir un efecte dinamitzador dins un horitzó de cinc anys.

També cal subratllar una limitació: el màxim del 20% s’aplica només a l’increment extraordinari, no al conjunt de la inversió en distribució. Això significa que, sobre els 10.200 milions addicionals, la inversió anticipatòria podria arribar teòricament a uns 2.040 milions entre 2027 i 2030 si s’utilitzés íntegrament el percentatge màxim cada any.

El decret no estableix, en canvi, un indicador ex post tan concret per a les inversions anticipatòries com el que exigeix per a les inversions directament destinades a demanda industrial, residencial o transport. Per a aquestes últimes, les distribuïdores hauran d’acreditar que les inversions han permès atorgar permisos d’accés equivalents almenys al 50% de l’increment de capacitat declarat; si no ho acrediten, el límit de l’any següent es reduirà en una quantitat equivalent a la inversió realitzada.

En el cas de les anticipatòries, el repte serà establir en les ordres de desenvolupament criteris prou robustos per seleccionar les actuacions i avaluar si realment han generat demanda, sense exigir una certesa que anul·li el mateix caràcter anticipatori de la inversió.

6. Participació en l’elaboració dels plans de distribució

Una altra novetat substancial és l’obertura dels plans d’inversió de les distribuïdores a la participació dels agents interessats.

Abans de preparar els seus plans anuals i plurianuals, les empreses distribuïdores hauran d’obrir a les seves pàgines web un període de consulta prèvia d’un mínim d’un mes. L’objectiu és recollir necessitats i propostes de desenvolupament de la xarxa dins l’horitzó temporal del pla. Posteriorment, hauran de publicar una anàlisi dels resultats de la consulta.

Aquesta previsió permet que hi participin:

• ajuntaments i administracions territorials;
• polígons i associacions empresarials;
• promotors d’habitatge;
• operadors de transport;
• comunitats energètiques;
• promotors renovables;
• entitats socials i ambientals;
• consumidors i altres agents que prevegin necessitats de connexió.

La mesura recull parcialment una de les demandes de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Energia Pública, l’AMEP: que els plans de desenvolupament de les xarxes de distribució deixin de ser documents elaborats de manera opaca per les empreses i incorporin informació, participació territorial i control públic.

Perquè aquesta participació sigui efectiva, caldrà que la futura ordre sobre contingut i format dels plans estableixi:

• informació territorial prou detallada;
• localització comprensible dels reforços;
• capacitat addicional prevista;
• calendaris d’execució;
• motivació de les propostes descartades;
• formats de dades reutilitzables;
• mecanismes específics perquè els municipis identifiquin necessitats futures.

Sense aquest desenvolupament, hi ha el risc que la consulta es converteixi en un tràmit formal difícil d’utilitzar per administracions petites o agents sense capacitat tècnica.

7. Transparència dels plans i del grau d’execució

Els plans anuals de distribució aprovats i els informes sobre el seu compliment passen a tenir caràcter públic.

Les distribuïdores hauran de publicar íntegrament:

• el pla anual aprovat;
• l’informe posterior de compliment;
• la informació en una web accessible gratuïtament i sense restriccions;
• la documentació dins el termini d’un mes des de l’aprovació o des de la data màxima de presentació de l’informe.

El MITECO haurà de mantenir una relació centralitzada d’enllaços als plans publicats per totes les distribuïdores. Les empreses amb menys de 100.000 punts de subministrament podran publicar-los a través de les seves associacions.

La publicitat també s’estén retrospectivament als plans posteriors a 2019 que ja havien estat aprovats abans de l’entrada en vigor del decret. Les empreses disposen de tres mesos per publicar-los.

Els informes de seguiment hauran d’incloure informació especialment valuosa:

• capacitat d’accés concedida i denegada, diferenciada per tipologies;
• capacitat concedida però no contractada;
• nivell real d’utilització de la xarxa;
• factors màxims i mínims de simultaneïtat;
• inversions previstes que no s’han posat en servei;
• causes dels retards;
• riscos per a la seguretat de subministrament;
• efectes sobre altres agents;
• actuacions executades que no figuraven al pla inicial.

Aquest punt pot tenir una gran transcendència. Actualment, una part considerable de la discussió sobre la saturació de les xarxes es basa en mapes de capacitat disponible que no sempre permeten saber:

• quina capacitat està realment utilitzada;
• quina està reservada però no contractada;
• quines peticions s’han denegat;
• quins reforços estaven previstos;
• per què no s’han executat;
• quina simultaneïtat real tenen les demandes connectades.

La nova informació pot ajudar a diferenciar entre saturació física efectiva, capacitat reservada sense ús, limitacions temporals i mancances de planificació.

És, per tant, una millora important en la direcció reclamada per l’AMEP. No obstant això, la utilitat real dependrà del nivell de desagregació territorial i del format que estableixi la futura ordre ministerial. Un document públic però agregat a escala estatal o empresarial tindria una utilitat limitada per als ajuntaments.

8. Incorporació d’infraestructures privades a les xarxes públiques regulades

El decret obre una via perquè determinades infraestructures privades existents passin a formar part de les xarxes regulades de distribució o transport.

Incorporació a distribució

Poden incorporar-se a la xarxa de distribució:

• infraestructures d’evacuació de generació;
• infraestructures de consum;
• línies directes;
• trams de línies;
• subestacions de generació o de consum.

Per poder-ho fer, les instal·lacions han de:

1. complir els requisits tècnics per formar part de la xarxa de distribució;
2. estar en servei;
3. generar un benefici econòmic per al sistema.

La incorporació exigeix un acord entre el titular privat i la distribuïdora, les autoritzacions corresponents, una auditoria dels costos d’inversió, l’antiguitat de l’actiu, els eventuals costos d’adaptació i una anàlisi cost-benefici que quantifiqui els costos evitats al sistema.

La CNMC ha d’informar sobre el benefici econòmic de l’operació. La competència per autoritzar-la correspon a l’administració autonòmica o estatal segons qui sigui competent sobre les instal·lacions afectades. Un cop autoritzada, les parts disposen de sis mesos per transmetre la titularitat i adaptar els permisos d’accés i connexió.

Incorporació a transport

També es poden incorporar a la xarxa de transport infraestructures privades d’evacuació, de consum o línies directes quan el seu traçat sigui paral·lel, totalment o parcialment, a una infraestructura prevista a la planificació de transport.

En aquest cas, la instal·lació privada ha d’haver obtingut l’autorització d’explotació abans que la nova línia paral·lela fos incorporada a la planificació. També cal demostrar que l’adquisició proporciona un benefici econòmic al sistema i presentar l’auditoria i l’anàlisi cost-benefici corresponents.

9. Potencial per evitar duplicitats de línies d’evacuació renovable

La possibilitat d’incorporar infraestructures privades a la xarxa regulada és especialment rellevant en territoris amb una elevada concentració de projectes renovables.

Fins ara podia produir-se la situació següent:

• un promotor construïa una línia privada per evacuar una planta renovable;
• posteriorment, la planificació preveia una nova línia pública en un corredor similar;
• la línia privada no podia utilitzar-se com a infraestructura general de xarxa;
• acabaven coexistint dos traçats parcialment paral·lels, amb més ocupació territorial, cost i impacte ambiental.

El nou mecanisme permet que el transportista o la distribuïdora adquireixin una infraestructura privada existent i l’integrin a la xarxa regulada quan sigui tècnicament adequada i econòmicament més eficient que construir una línia nova.

Aquesta opció pot aportar diversos beneficis:

• evitar duplicitats de corredors;
• reduir l’ocupació de sòl;
• disminuir l’impacte paisatgístic i ambiental;
• aprofitar infraestructures ja autoritzades i construïdes;
• reduir costos globals;
• facilitar que una línia inicialment concebuda per a un únic projecte pugui prestar servei a més usuaris.

La norma no imposa, però, la integració automàtica. Requereix acord entre les parts, adequació tècnica, anàlisi econòmica favorable i autorització administrativa. Tampoc permet que qualsevol línia d’evacuació privada passi directament a ser retribuïda pel sistema: cal demostrar un benefici col·lectiu superior al cost d’adquisició i adaptació.

En transport, a més, la regla està especialment pensada per evitar construir una nova infraestructura planificada quan ja existeix una línia privada paral·lela apta. En distribució, l’abast és més ampli perquè no exigeix necessàriament aquest paral·lelisme.

Perquè aquesta possibilitat tingui una aplicació real, seria convenient que la planificació de xarxa identifiqués sistemàticament:

• línies privades d’evacuació existents;
• corredors amb acumulació de projectes;
• noves infraestructures públiques previstes en paral·lel;
• capacitat tècnica disponible;
• adaptacions necessàries;
• comparació entre compra, reforç o nova construcció.

10. Relació entre inversions de xarxa i ajuts públics

El decret diferencia entre inversió regulada i finançament públic.

Quan una actuació rep ajuts, aquests imports es resten del valor d’inversió que pot ser reconegut amb càrrec al sistema. Per a ajuts de fins a 10 milions d’euros es descompta el 90% de l’ajut percebut; per sobre d’aquesta quantitat, el descompte és del 100% a partir del llindar establert.

Això evita que una mateixa inversió sigui finançada dues vegades: primer amb una subvenció pública i després íntegrament mitjançant la retribució regulada.

Les instal·lacions privades adquirides per incorporar-les a la distribució tampoc computen íntegrament, amb caràcter general, contra el límit d’inversió. El coeficient inicial establert és del 0,5, modificable per ordre ministerial. Això facilita aquestes adquisicions sense consumir tot el marge anual de la distribuïdora, però manté una part del cost sotmesa al límit general.

11. Xarxa de transport: més inversió, però vinculada a la planificació estatal

Els 7.700 milions addicionals en transport no constitueixen una bossa de projectes de lliure decisió per part de Red Eléctrica. Les actuacions han d’estar incloses en la planificació estatal de la xarxa de transport.

La norma admet certa flexibilitat temporal: en un any concret, la planificació pot preveure fins a 1,3 vegades el límit anual, sempre que el conjunt del període planificat no superi la suma dels límits disponibles. Això permet adaptar el calendari a projectes grans amb posades en servei concentrades en determinats exercicis.

Quan sigui necessari prioritzar actuacions, l’ordre de criteris és:

1. seguretat de subministrament;
2. projectes estratègics per al conjunt de l’Estat;
3. peticions fermes de nova demanda i suport a distribució;
4. evacuació de generació i emmagatzematge.

Dins les actuacions d’evacuació, s’han de considerar la minimització de costos del sistema, la data prevista d’autorització d’explotació i el grau d’execució dels projectes de generació.

Aquesta jerarquia mostra un canvi de focus: la nova demanda i el suport a la xarxa de distribució guanyen pes davant d’un model de planificació històricament molt orientat a l’evacuació de generació.

12. Valoració general des de la perspectiva de la transició energètica

El Reial decret 640/2026 introdueix millores importants i corregeix diverses limitacions del model anterior.

La primera és quantitativa: amplia notablement el marge d’inversió en unes xarxes que s’han convertit en un dels principals colls d’ampolla de la descarbonització.

La segona és conceptual: reconeix que la xarxa no només ha d’atendre demandes existents, sinó anticipar-se a les necessitats futures. Aquesta és la funció de les inversions anticipatòries reivindicades per Renovem-nos.

La tercera és institucional: introdueix consulta pública, publicitat integral dels plans i informació sobre execució, capacitat concedida, denegada i realment utilitzada. Aquest avenç respon parcialment a les demandes de transparència i participació territorial defensades per l’AMEP.

La quarta és territorial i ambiental: permet reutilitzar i integrar infraestructures privades existents, incloses línies d’evacuació renovable, quan això evita costos i duplicitats.

La cinquena és climàtica: reserva categories específiques per a l’electrificació del transport, la resiliència climàtica, la protecció de l’avifauna, la digitalització i la ciberseguretat.

No obstant això, el decret no garanteix per si mateix que els 17.900 milions s’executin ni que es destinin als territoris amb més necessitat. L’efectivitat dependrà de:

• la qualitat dels plans presentats per les empreses;
• la futura ordre de continguts i formats;
• el grau de detall territorial de la informació;
• la capacitat de participació dels ajuntaments;
• la supervisió del MITECO i la CNMC;
• la rapidesa de les autoritzacions;
• la qualitat dels criteris aplicats a les inversions anticipatòries;
• la coherència amb la planificació de transport 2030;
• l’execució material de les actuacions.

Conclusió

El Reial decret 640/2026 suposa un canvi rellevant en la manera de planificar les xarxes elèctriques. No es limita a augmentar els recursos disponibles, sinó que incorpora instruments que poden orientar les xarxes cap a les necessitats de la transició energètica: planificació anticipada, més participació, més transparència, control de l’execució, digitalització, resiliència i reutilització d’infraestructures existents.

La novetat més transformadora és el reconeixement que la xarxa ha de precedir, almenys parcialment, la demanda. Sense aquesta anticipació, l’electrificació industrial, residencial i del transport queda atrapada en la manca de capacitat disponible.

Igualment rellevant és que la distribució deixi de ser una caixa negra. La publicació dels plans i dels informes de compliment, juntament amb les dades d’accés i utilització, pot dotar les administracions i la societat d’eines per exigir una planificació més coherent amb les necessitats climàtiques i territorials.

Finalment, la possibilitat d’incorporar línies privades a les xarxes regulades introdueix una solució pragmàtica per evitar infraestructures redundants. Ben aplicada, pot reduir costos, impactes i conflictes territorials associats al desplegament renovable.

La norma crea, doncs, un marc potencialment molt favorable. La seva eficàcia real dependrà ara del desenvolupament reglamentari, de la qualitat dels plans empresarials i de la capacitat de les administracions i la societat civil per utilitzar els nous mecanismes de participació i control.

BOE núm. 186, de 31 de juliol de 2026, i en vigor des de l’1 d’agost de 2026