Jaume Terradas i Serra és professor honorari d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va organitzar el primer equip de recerca sobre ecosistemes terrestres a Catalunya. I va promoure l’educació ambiental, amb més de 250 articles publicats sobre educació ambiental i divulgació. Va promoure i dirigir el CREAF al llarg de 10 anys.
Va ser el primer president de l’Asociación Española de Ecología Terrestre (AEET), vicepresident de la Institució Catalana d’Història Natural (ICHN), director dels departaments d’Ecologia i de Biologia Animal, Biologia Vegetal i d’Ecologia (BABVE) de la UAB. És soci honorari de l’AEET, la ICHN i el Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya. Membre numerari emèrit de l’Institut d’Estudis Catalans i també membre de Renovem-nos.
Autor de més de 250 articles o capítols científics nacionals i internacionals i de més de 20 llibres, ha rebut diversos premis, entre ells la Creu de Sant Jordi. Recentment, ha publicat la seva darrera obra, el llibre d’assaig “El carro de fenc”.
Tu ets una de les persones que més coneix les característiques del bosc mediterrani. En quin estat de salut es troben ara els nostres boscos? Com els està afectant l’escalfament global?
Si parlem dels boscos pròpiament mediterranis (perquè tenim fagedes, rouredes, avetoses i altres que són boscos de climes temperats), la situació és preocupant. D’una banda, hi ha secans abandonats on creixen pins blancs amb densitats molt excessives. D’altra, la sequera ha mort molts arbres, sobretot en pinedes de pi blanc, pinassa i pi roig. Tant l’excessiva densitat com la presència d’individus morts per la sequera suposen un perill important en cas d’incendi. Cal afegir que els arbres debilitats per la sequera de tres anys que hem patit són fàcilment víctimes de plagues, cosa que accelera la decadència del bosc. Un llibre de l’amic Paco Lloret, La muerte de los bosques, explica molt bé aquesta qüestió de la mortalitat dels arbres.
Podríem dir que el canvi climàtic és avui la principal amenaça per al medi natural de la zona Mediterrània? Fins a quin punt ens hauríem de preocupar?
Em sembla evident. És una amenaça física, social i econòmica. Al pas que anem, l’augment a Catalunya, serà d’entre 3 i 6 °C. La calor, les sequeres i els incendis ens aboquen a un procés d’estepització, una substitució progressiva dels terrenys forestals de les àrees més seques per matollars baixos i herbeis. D’altra banda, les sequeres repetides minvaran els recursos d’aigua dolça. L’agricultura es veurà obligada a canviar, no sols de manera de regar, també en els tipus de conreus i en les varietats genètiques, per fer-se més resilient. La ramaderia intensiva també haurà de mitigar el seu impacte, redimensionar-se i reduir la contaminació de l’aigua dolça cada cop més escassa amb un tractament de les dejeccions en les plantes de producció de biogàs.
I suposo que aquest canvi en l’entorn i el clima també tindrà una repercusió social i econòmica…
Les temperatures a l’estiu passaran sovint dels 40 °C i els pics poden acostar-se als 50 °C en alguns llocs, especialment a les illes de calor urbanes. Això generarà problemes sanitaris importants, sobretot per la gent més vulnerable. Els episodis de clima violent, com la DANA, que ja hem vist els efectes que poden tenir, tindran una recurrència cada cop més elevada, degut sobretot a l’escalfament de l’aigua de la Mediterrània. L’augment del nivell del mar s’està accelerant i tota la costa catalana serà difícil de defensar: cada temporal important s’emporta bona part de les platges, que anem refent amb costos molt alts, però això anirà a pitjor. Alhora, hi ha infraestructures, com línies de ferrocarril o carreteres, que estaran en perill per aquesta raó, i edificis que s’hauran d’enderrocar. Focs, riuades i tempestes al litoral posaran en risc els models d’assegurances i de finançament, trasbalsant tot el sistema econòmic.
” Al pas que anem, l’augment a Catalunya, serà d’entre 3 i 6 °C”
Pel que expliques tot el sistema Terra està entrellaçat (canvi climàtic, biodiversitat, societats humanes…). Hem de prendre consciència que formem part d’aquesta “xarxa de la vida” i canviar la nostra forma d’actuar?
Hauríem d’entendre que som una part de la natura. Estem dins d’una xarxa molt complexa d’interacció, de manera que el que fem té conseqüències difícils de preveure. Quan es van començar a cremar combustibles fòssils per a fer anar màquines, no es pretenia ni provocar l’escalfament de l’atmosfera i dels mars, ni provocar el desglaç als pols, regions properes i muntanyes altes, ni acidificar l’aigua del mar, ni molts altres efectes que hem anat veient. Els humans van perdre el sentiment de pertinença a la natura quan, fa 12-10.000 anys, s’iniciaren la ramaderia i l’agricultura. Abans, existia una consciència que la Terra no ens pertany, nosaltres som part d’ella, i això encara perdura en part de les societats que considerem “primitives”, i més en les filosofies orientals que a Occident, tot i que les societats orientals ara també han adoptat la manera de fer del capitalisme, liberal o d’estat, malgrat les seves filosofies tradicionals. La persecució de beneficis immediats per l’extracció de tota mena de recursos, reduint-ne la disponibilitat i malmetent els processos de regeneració espontània dels sòls o l’aigua, no amenaça la vida en el planeta, però pot fer molt difícil o impossible la vida humana.
Creus que entendre aquesta interdependència pot fomentar una ètica col·lectiva on qualsevol dany al medi ambient es visqui com un dany a nosaltres mateixos?
Caldria modificar la nostra actitud mitjançant la comprensió, racional i emocional, del fet que hi ha uns límits als canvis que podem provocar en l’ambient si no volem ser víctimes d’una enorme davallada demogràfica i, potser, de l’extinció de la nostra espècie. Cada greuge que fem a la natura ens el fem a nosaltres, als nostres fills i nets, i necessitem aquest canvi de perspectiva, entendre que cal ser més humils (Homo sapiens és un nom molt vanitós que ens hem donat) i adonar-nos de l’enorme complexitat i les moltes subtileses que intervenen en el funcionament de la vida en aquest planeta tan especial. Ens cal una visió respectuosa i humil perquè estem molt lluny d’entendre totes les implicacions dels nostres actes en aquesta xarxa d’interacció immensa, que tanta bellesa ha produït, de la que formem part i que semblem adelerats per destrossar, però que estem lluny de controlar.
D’ençà que el 2019 el Govern de la Generalitat va decretar l’emergència climàtica, hem viscut episodis com el Glòria, tres anys de sequera intensa, estius tòrrids, però sembla que la transició energètica per eliminar les emissions no acabi de desplegar-se. Encara no ens acabem de creure que estem en una situació d’emergència? Creus que el Govern ho viu com una prioritat?
Potser el govern té clar que la qüestió ambiental és prioritària, però ha de respondre a demandes immediates (protestes pageses, pel transport, per l’habitatge, resposta a crisis pels aranzels, pels menors immigrants, per la situació del català, etc.). Llavors, delega en una petita part del govern allò que hauria d’estar al cap de tots els consellers com una qüestió essencial. Amb el canvi climàtic hauríem de fer com si estiguéssim en guerra. Tot el país, i tot el govern, en peu, buscant solucions win-win de mitigació i adaptació. Tota l’economia enfocada a guanyar la guerra per la supervivència del país davant un canvi de proporcions estremidores. La transició energètica és un aspecte crucial en aquesta lluita. Això és el que penso. Potser una economia planificada com la xinesa pot donar-nos alguna lliçó en aquest terreny, però no hauria de ser indispensable un règim autocràtic per posar-se d’acord en la necessitat de mitigar els impactes i adaptar-nos als canvis.
“Amb el canvi climàtic hauríem de fer com si estiguéssim en guerra. Tot el país, i tot el govern, en peu, buscant solucions win-win de mitigació i adaptació”
A Catalunya els anys de fort desenvolupament econòmic van crear una consciència social molt arrelada al territori capaç d’organitzar-se i mobilitzar-se contra qualsevol projecte. Aquesta dinàmica ara es reprodueix per oposar-se al desplegament de les energies renovables que ens han de permetre deixar enrere els combustibles fòssils. Creus que la societat entén la magnitud del canvi que implica abandonar els combustibles fòssils i el ritme al que hem de fer-ho per evitar els pitjors escenaris climàtics?
No, no l’entén. Els defensors del territori funcionen amb una mentalitat que era útil fa trenta anys: impedir la destrucció d’espais naturals per urbanitzacions, extraccions mineres, carreteres, línies elèctriques, etc. Això volia dir oposar-se a tota acció intrusiva. Però el canvi climàtic no es pot parar dient-li no, amb normatives proteccionistes. Si canvia el clima, canviaran moltes coses dins els espais naturals, per moltes normes de protecció que tinguin. Ja està passant. A la mar Mediterrània, per exemple, sabem que estan desapareixent espècies mediterrànies i n’entren de tropicals, i no hi podem fer res. El conservacionisme ara no pot ser només basat en prohibicions. Cal gestió. D’altra banda, els moviments ambientalistes s’han d’adonar que les amenaces del canvi climàtic pesen no sols sobre la biodiversitat sinó també sobre les societats humanes, sobre les zones de pastura, les agrícoles i les urbanes. I hi ha el mite que, conservant la màxima biodiversitat, tot anirà bé, però els esculls coral·lins es moren i les selves plujoses tropicals s’assequen i es cremen, i això que són els ecosistemes més biodiversos del món.
El paisatge de Catalunya ha estat modelat històricament per la mà humana. Durant segles el bosc ens ha proveït d’energia fins que els combustibles fòssils van substituir-los. Ara tenim el repte de tornar a generar l’energia des del mateix territori a partir del sol i el vent, però sembla que destinar un 2,5% del territori a aquest fi – com preveu la PROENCAT – sigui viscut com un daltabaix ecològic. Quina és la teva percepció d’aquesta transició energètica que hem de fer i fins a quin punt la tecnologia que ens permet produir energia sense emissions és un risc per a la biodiversitat?
Les grans instal·lacions sempre tenen impacte. Això és indubtable. Per tant, quanta més energia solar es pugui generar sobre teulades de cases i naus industrials, vores d’autopistes, etc., millor. Però molts edificis presenten limitacions per l’autoconsum. Per començar, ja es comprèn que un edifici de deu plantes no té prou terrats per alimentar d’electricitat solar tot l’edifici. Crec que s’han de fer algunes centrals eòliques i solars industrials per fer electricitat, que substitueixin les nuclears i les de gas o carbó, cosa que requereix a més un reforç important de tot el sistema de transport i emmagatzemament. És una necessitat col·lectiva indefugible. Sí, hi haurà impactes. Però és que quan es fa una autopista no se sap que hi haurà costos en pèrdua de sòls agrícoles o forestals, en fragmentació d’espais, en vides humanes per accidents? Si entenem que continuar emprant combustibles fòssils té impactes moltíssim majors que els de les instal·lacions industrials eòliques i solars, llavors veurem que l’impacte d’aquestes és un preu menor de què ara paguem. La producció d’electricitat amb les energies dites sostenibles és cada cop més barata, la que deriva de les nuclears cada cop més cara (l’urani és molt escàs, els costos de construcció i desmantellament altíssims i encara no sabem què fer dels residus). Però cal trobar solucions noves per moure avions i vaixells amb un procés gradual i amb una tendència a reduir les necessitats de transport.
El 2023, el CREAF va registrar 66.482 hectàrees de boscos afectats per sequera, la xifra més alta des que es va iniciar el seguiment del DeBosCat el 2012, quan comparem aquestes xifres amb el territori necessari per a la transició energètica (80.000 ha) sembla que perdrem tant si fem com si no fem…
La transició energètica no ens estalviarà les sequeres, per desgràcia. No hi ha manera de regar els boscos que no sigui la pluja. Però les sequeres aniran a més i hi haurà més espais que ja no seran conreables. De fet, ja n’hi ha que, per baixa rendibilitat, s’han abandonat. Alguns s’han omplert de pins amb massa densitat d’individus, que moriran a la propera sequera o es cremaran. Aquests espais es poden emprar per fer energia solar o eòlica. No cal que es posin moltes hectàrees contínues de plaques solars. Es poden pensar corredors amb matollars, combinant conservació de biodiversitat i producció d’energia, com també es poden combinar la producció d’energia i l’agro-ramadera si es pensa l’operació en conjunt i no només per la comoditat de les empreses energètiques.
“Si entenem que continuar emprant combustibles fòssils té impactes moltíssim majors que els de les instal·lacions industrials eòliques i solars, llavors veurem que l’impacte d’aquestes és un preu menor de què ara paguem”
Més enllà del deure de mitigar les causes que provoquen l’escalfament global, tu sempre has alertat de la necessitat de polítiques d’adaptació. Què hauríem d’estar fent ara per preparar-nos com a societat pel clima del futur immediat?
L’adaptació és un munt de coses. Seria molt llarg d’explicar. Implica canvis en tot el sector primari. Ramaderia, agricultura, gestió forestal i protecció d’espais naturals; prevenció de riscos associats a sequeres, episodis de clima violent, pujada del nivell del mar…; repensar l’arquitectura (edificis dissenyats amb ús de materials apropiats per millorar l’eficiència energètica i reduir l’efecte dels pics de temperatura estival, amb terrats i parets verticals verds, separació de les aigües potables i grises i preveure la màxima regeneració d’aigua després, normatives per augmentar la resiliència…; ens cal repensar l’urbanisme cap a una reducció de la contaminació i les necessitats de transport (ciutats policèntriques) i afavorir el lleure (accés a parcs i zones esportives); hem d’alliberar espai en zones inundables i defensar la costa contra l’augment del nivell del mar (hi ha urbanitzacions que caldrà enderrocar i infraestructures que s’hauran de desplaçar); repensar les institucions per fer-les capaces de respondre a l’emergència, reforçant nexes dins del govern per aquesta finalitat, i del govern amb els centres de recerca que posseeixen informació indispensable per a millorar la governança; reestructurar els sistemes financers crediticis i d’assegurances… No soc un expert ni en tecnologies, ni en arquitectura, ni en finances. Ens cal reunir tot el coneixement disponible, però avui dispers, convèncer els experts de la importància del seu propi paper i emprar-los no sols per fer la transició energètica sinó per construir una manera de funcionar nova, amb una nova economia, amb una nova consideració de les societats humanes com a part d’un tot que ens convé que funcioni en les millors condicions per a la nostra pròpia vida humana actual i futura.
Fins i tot si arribem a eliminar les emissions en 25-30 anys els gasos d’efecte hivernacle emesos romandran durant segles a l’atmosfera, creus que al final les solucions basades en la natura i de restauració dels ecosistemes seran imprescindibles per estabilitzar el clima?
Aquestes solucions seran per augmentar la nostra resiliència al canvi, però és indispensable que acabin les emissions, a menys que s’inventin processos de captura de gasos ja emesos, que siguin econòmicament viables i es puguin aplicar massivament que de moment, no hi podem comptar. L’augment de superfícies verdes pot ser un embornal per part del carboni emès, però ara mateix el que cal és frenar les emissions abans no es disparin processos autoacceleradors com els que suposaria el desglaç del permagel als territoris del nord (Canadà, Sibèria, etc.), alliberant encara molts més gasos a l’atmosfera.
El canvi climàtic no es pot parar dient-li no, amb normatives proteccionistes. Si canvia el clima, canviaran moltes coses dins els espais naturals, per moltes normes de protecció que tinguin
En el teu nou llibre parles del pintor flamenc Hieronymus Bosch que al segle XVI va pintar el tríptic El carro de fenc en el qual va representar tres moments de la història de la humanitat: l’expulsió d’Adam i Eva del paradís; la lluita per la supervivència en què rics i pobres es barallen per apropiar-se de tant fenc com puguin d’un carro encara atapeït, i la devastació en un infern presidit pel foc que tot ho arrasa. Aquesta darrera imatge podria equiparar-se al canvi climàtic que vivim? Quin és el missatge que vol transmetre la teva darrera obra?
En el llibre dic alguna cosa com que no hem arribat a l’infern, però ja en sentim l’escalfor. És una metàfora. Però certament hi ha el risc que el manteniment de l’agressió contra els sistemes naturals, aire, aigües dolces, mars, boscos, etc., amb emissions de gasos de combustibles fòssils, ús excessiu d’adobs, herbicides i pesticides, microplàstics, tota mena de noves substàncies químiques amb efectes hormonals, antibiòtics o altres, deixalles sòlides, sumat al predomini d’una mentalitat extractiva de recursos buscant beneficis immediats, ens dugui a problemes d’abastament en recursos essencials, com aigua dolça neta o aliments de qualitat i minerals essencials per a tecnologies indispensables. Això augmenta el risc que aquestes mancances agreugin els conflictes entre societats (no oblidem que ja ara tenim una mitjana de seixanta guerres en curs en un any, i que sempre hi ha el perill d’un conflicte major com foren les guerres mundials). I també hi ha el risc que la penetració d’humans en ecosistemes amb fauna salvatge, cada cop més fragmentats, afavoreixi pandèmies noves, sobretot per virus zoonòtics amb els quals fins ara no havíem estat en contacte. La pandèmia de covid ja va ser una mostra d’aquest perill i de què la nostra salut depèn de la salut dels animals domèstics i de la salut dels ecosistemes. En fi, que el tercer retaule del tríptic es pot imaginar com una enorme crisi humanitària amb els quatre genets que solen cavalcar junts. El que pot provocar el canvi climàtic no serà la condemna eterna a l’Infern, però sí pot ser una extinció catastròfica important, o fins i tot total, de la humanitat.
La humanitat tendeix a concentrar-se en ciutats cada cop més hipertecnificades. Molta gent viu en entorns urbans allunyats del món natural. Aquest distanciament del nostre entorn natural, ¿pot ser una de les causes subjacents de la insatisfacció o el malestar social actual?
Està comprovat que el contacte amb la natura millora la salut física i mental de les persones. De tota manera, jo penso (és discutible, naturalment) que les causes més importants de la insatisfacció o el malestar social són unes altres. Tenen relació amb haver generat models que produeixen expectatives no realitzables, entre ells la idea que la riquesa és la felicitat, que podem ser sempre joves i guapos, que tots ens mereixem poder passar moltes vacances en llocs paradisíacs… L’allunyament de la natura en ciutats té molta relació amb què hàgim deixat d’entendre que som part de la natura, que creiem que la podem dominar a plaer, que ignorem els efectes desastrosos que podem generar per nosaltres mateixos. I, això sí, l’ambient urbà té alguna cosa insana, ja que experimentem sentiments de pau en immersions en medis més naturals, en la contemplació dels camps i boscos, dels cels o els mars. Però el model de la caseta i l’hortet no serveix per vuit mil milions de persones arreu del món. I hi ha una qüestió de valors que, almenys a Occident, s’han canviat per la prioritat de consumir i una reducció dels objectius que es relacionen amb una millor i més rica vida social.
El llegat que deixarem defineix la responsabilitat ètica de la nostra generació. En paraules de Jonas Salk, “ser bons avantpassats” implica actuar pensant en el futur llunyà. Com interpretes aquest concepte en el context de la crisi climàtica? Quins valors culturals creus que cal reforçar perquè aquesta responsabilitat vers el futur guiï de veritat les nostres accions presents?
Salk té raó, crec. Per desgràcia, no veig que estiguem preparats pel que em preguntes. L’educació ambiental s’escarrassa en millorar les actituds, però avui la gent rep molta més “deseducació” a través de xarxes socials, publicitats, etc. No hi ha prou projectes prosocials. Els valors culturals a reforçar crec que són l’empatia envers els altres, el treball col·lectiu en favor de causes com la millora de l’entorn, des del barri al planeta. Cal augmentar la interacció social positiva que hem anat perdent. Entotsolats amb el món digital i la ficció, ens calen la participació en les decisions, el gust i la necessitat d’augmentar el coneixement, els sentiments d’emoció per la bellesa de la natura, des dels petits insectes a les selves o oceans immensos. Hem d’entendre que la llibertat ens és necessària, però que està limitada per la dels altres, no som lliures de destruir els altres ni la casa comuna. La riquesa dona la llibertat de fer i comprar coses, però d’això no se’n deriva la felicitat perquè som éssers socials. En canvi, la divinització del diner és terriblement destructiva. Per això seria urgent pensar menys en el PBI i més en els índexs de benestar humans a l’hora de reformular l’economia, que és un aspecte indispensable per canviar la nostra cultura cap a la sostenibilitat. Hem de retornar al que la nostra biologia i el coneixement del món físic ens recomanen: ser més pro-socials i saber-nos, humilment, una part només de la xarxa de la vida a la Terra.
