Joan Ramon Morante ha dedicat més de quatre dècades a la recerca, la docència i el desenvolupament de tecnologies vinculades a l’energia. Doctor en Ciències Físiques i catedràtic de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona, ha estat degà de la Facultat de Física i ha dut a terme una extensa activitat investigadora en materials, semiconductors, emmagatzematge d’energia i nous vectors energètics. És coautor de més de 600 publicacions científiques, compta amb 24 patents i ha dirigit més de cinquanta tesis doctorals.
L’any 2009 es va incorporar a l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya (IREC) i el 2015 va assumir la direcció de l’institut, càrrec que ha exercit durant una dècada fins a la seva jubilació el febrer de 2026. La seva trajectòria ha estat reconeguda aquest mateix any pel Clúster de l’Energia Eficient de Catalunya amb el Premi a la Trajectòria Professional.
Ara obre una nova etapa com a president de Renovem-nos, precisament quan l’entitat prepara la seva transformació en fundació i defineix el seu paper per als pròxims anys per a incidir en les polítiques públiques i contribuir a passar dels objectius climàtics a la seva execució efectiva.

Joan Ramon, has dedicat més de quaranta anys a la recerca i a l’energia. Quan mires enrere, què és el que més ha canviat en la manera com entenem l’energia i la seva relació amb la societat?
Des de la primera crisi del petroli, a finals del 1973, i la imatge d’un “sol somrient” amb el lema “Nuclears? No, gràcies”, s’ha fet un llarg recorregut científic per demostrar la competitivitat i l’ús de recursos naturals de les energies renovables. Aquests avenços, juntament amb la creixent conscienciació social a escala mundial sobre el canvi climàtic, han posat de manifest que el reemplaçament de les fonts fòssils per energies renovables és ara un dels reptes més rellevants i que cal desplegar, sense excuses, la transició energètica per assegurar el futur.
I què has après en tot aquest temps sobre la distància que sovint existeix entre allò que la ciència diu que és possible i allò que la política i la societat acaben fent?
En els darrers 50 anys, el sistema científic ha evolucionat de la ciència erudita a l’impacte del treball científic i tecnològic en la societat. Aquesta evolució és complexa. Portar els resultats del laboratori al mercat i valorar-los implica contrastar-los amb els interessos empresarials, però la retroalimentació d’aquests actors esdevé essencial per planificar les prioritats de la recerca més enllà de la ciència per la ciència.
Però ara acabes de jubilar-te. Després de tants anys dedicats a la recerca podries haver decidit que ja havies fet la teva part i mirar-te la transició energètica des de la barrera. En canvi, assumeixes la presidència de Renovem-nos. Què et continua empenyent a implicar-t’hi?
Amb la jubilació poden canviar moltes coses formals, però no pas els compromisos ni les responsabilitats envers els objectius que jo he assumit. Aquests objectius han orientat les accions científiques i tecnològiques que he fet, sempre buscant l’impacte en la societat. Potser no estaré al laboratori desenvolupant un nou material catalitzador per aconseguir una fotosíntesi artificial, però sí que, a partir de les vivències acumulades, puc continuar aportant coneixement per ajudar a catalitzar la realitat cap a la transició energètica i, en aquest sentit, Renovem-nos constitueix una entitat molt apropiada.
«Amb la jubilació poden canviar moltes coses formals, però no pas els compromisos ni les responsabilitats envers els objectius que jo he assumit»
Catalunya té objectius climàtics i energètics força ben definits, però continua molt endarrerida en la seva execució. Quin és avui, al teu parer, el principal coll d’ampolla de la transició energètica catalana?
Tenim uns objectius climàtics i energètics, sí, però per passar del dit al fet cal tenir una planificació ben programada, amb un full de ruta de la seva execució que indiqui el què, el com i el quan. Cal mostrar un calendari per a la disponibilitat de les infraestructures necessàries i tenir, també, un camí de tramitació prioritari i ràpid, sense opcions de bloqueig, que doni seguretat jurídica total i permeti definir el pla d’inversions, tant dels particulars com de les empreses. La incertesa és, avui per avui, el principal coll d’ampolla.
Durant molts anys el debat s’ha concentrat en quants aerogeneradors o plaques fotovoltaiques necessitem. Avui parlem també de xarxes, emmagatzematge, flexibilitat, electrificació i nous combustibles. Estem començant finalment a entendre la transició com una transformació de tot el sistema energètic?
Sí. Fins a un cert punt és lògic que es comenci per la generació d’energia. Però és obvi que, a mesura que avancem, queda immediatament palès que el repte és el reemplaçament dels combustibles fòssils tant com es pugui. Això implica passar a parlar d’electrificació i de descarbonització i exigeix una major capacitat de la xarxa de transport i de distribució. Aquesta ha d’estar preparada per gestionar fonts renovables, disposar d’emmagatzematge i d’un sistema de reserva o de suport, mantenint la sostenibilitat de tot el sistema energètic. D’altra banda, per a aquells casos de difícil abatiment, cal disposar de sistemes de captura de CO₂ o de combustibles sostenibles, malgrat que aquests comporten un alt nivell de penalització energètica. En conjunt, un nou sistema energètic comportarà canvis que afectaran molt l’actual mercat de l’electricitat.
«La incertesa és, avui per avui, el principal coll d’ampolla.»
Electrificar bona part de la mobilitat, la climatització i la indústria mentre tanquen les centrals nuclears? Vols dir que estem dimensionant correctament la magnitud i la urgència del repte que tenim davant?
Aquesta és una gran preocupació. El tancament escalonat en pocs anys dels tres grups nuclears coincideix amb uns anys en què l’electrificació i la desfossilització han d’avançar ràpidament per poder assentar sòlidament els objectius per al 2050. Això genera molta preocupació sobre si el desplegament de les capacitats fotovoltaica i eòlica a Catalunya que permetrà aconseguir la sobirania, vist el retard amb el PLATER i la lentitud i les dificultats en la tramitació dels projectes renovables. Però fracassar en l’evolució del futur energètic de Catalunya implica quedar lligats a les limitacions de les capacitats de les interconnexions, i aquestes passarien a ser l’espasa de Dàmocles del país.
Tu has treballat en tots els camps: hidrogen, bateries, combustibles sintètics, biometà i altres tecnologies. Com distingim les tecnologies que seran realment necessàries de les que corren el risc de convertir-se en una excusa per no electrificar allò que ja podem electrificar?
Des de la ciència i la tecnologia cal explorar totes les opcions precisament per, a partir de dades obtingudes amb demostradors i/o plantes pilot, poder valorar les eficiències reals, les productivitats i, en definitiva, els costos del desplegament i l’operació de les infraestructures necessàries. També cal no oblidar els impactes ambientals, com les emissions de CO₂. Aquests coneixements són els que permeten valorar la viabilitat real de cada tecnologia, considerant no únicament paràmetres tècnics sinó també la vessant econòmica i ambiental. Els combustibles sintètics, per exemple, depenen de carbonis verds d’origen orgànic i no n’hi ha pas prou per satisfer totes les necessitats, i produir-los acaba implicant un alt consum energètic extra. El cas de l’hidrogen minora aquesta situació, però de moment no esdevé acceptable pels balanços econòmics de la indústria. Cada tecnologia ha de tenir el seu paper per completar el desplegament de fonts renovables fluctuants i intermitents.
Si la tecnologia ja permet fer bona part de la transició, fins a quin punt el problema que tenim avui és tecnològic i fins a quin punt és polític i social?
La ciència i la tecnologia han avançat aportant solucions, abaixant costos de producció i obrint vies per a noves solucions. Però el veritable problema és la planificació de la transformació del sistema energètic actual cap a un nou sistema sostenible, amb emissions de CO₂ minimitzades i una utilització dels recursos optimitzada. Aquest nou sistema ha d’estar dotat d’infraestructures i d’una organització i una gestió intel·ligents, apropiades a les fonts renovables, fugint de tots els condicionants que les fonts fòssils han imposat a les regles del mercat. Cada pas d’aquesta transformació esdevé un repte polític en enfrontar interessos econòmics; requereix una visió per encaixar les regulacions i una legislació que doni seguretat jurídica, i exigeix accions per a la conscienciació de la societat.
«el veritable problema és la planificació de la transformació del sistema energètic actual cap a un nou sistema sostenible»
Parlem ara de la teva arribada a la presidència de Renovem-nos, que coincideix amb la transformació d’associació a fundació. Què ha de permetre fer la Fundació Renovem-nos que fins ara no podia fer?
L’associació de persones està fent la seva funció ajudant a fomentar i facilitar aquesta comunió de gent encaminada cap a uns objectius. No obstant això, per continuar avançant cap a l’objectiu d’un món sostenible, efectuant la transició energètica i ecològica a Catalunya, s’ha considerat necessari fer un pas més. És l’opció adequada per assegurar que el bagatge acumulat, les accions i els valors, que són el nostre capital, es destinin de manera més eficient als objectius sota la responsabilitat i el control d’un patronat de la fundació que, per encàrrec del plenari, doni una forma més estructurada i organitzada que en el cas de l’associació.
Si d’aquí a tres anys haguessis de valorar el teu pas per la presidència amb tres resultats concrets, què t’agradaria que Renovem-nos hagués aconseguit?
Primer de tot, que el funcionament com a fundació hagi consolidat les nostres bases a partir de les experiències i accions acumulades. En segon lloc, tenir un programa d’activitats i d’objectius concrets d’alt impacte en la nostra societat, encaminats a l’avançament de la transició energètica. En tercer lloc, haver crescut en la base de participació de persones en la Fundació. En quart lloc, tenir una presència més intensa i més gran de la Fundació en la vida política i social, o en la regulació i definició de normatives que tinguin lloc en aquest país. En cinquè lloc, la disseminació dels objectius de la Fundació com a elements de comunicació i conscienciació social sobre la transició energètica com a lluita contra el canvi climàtic.
Per acabar, després de tota una vida dedicada a l’energia, ara veus com una nova generació haurà d’afrontar bona part de les conseqüències del canvi climàtic, causat en gran mesura pel sistema energètic que hem construït. Què creus que els devem als joves que venen darrere?
Des del segle XX, l’energia ha estat un element central d’un mercat regulat per les regles del benefici, amb elevadíssimes inversions que s’havien d’amortitzar, principalment centrades en fonts fòssils i que han comportat el canvi climàtic. Per contra, mai no s’ha considerat l’energia com un bé comú, ni és un dret garantit de la societat, ni està plenament supeditada a les normes de sostenibilitat i de respecte a la natura. Amb aquest escenari, a les properes generacions els devem la conscienciació que un món sostenible, no basat en les fonts fòssils i respectuós amb els recursos naturals, és possible, malgrat que això requereixi canviar molts dels hàbits i maneres de funcionar de la nostra societat actual per fer la transformació d’un model energètic a un altre.
Per això hem de construir i deixar “eines”, perquè els joves que venen darrere les puguin millorar i utilitzar per culminar aquest canvi cap a un nou model energètic.


