El món contemporani s’organitza a partir de sistemes energètics de base estatal. Cada Estat-nació es percep com la suma dels pobles que el conformen, cadascun amb els seus patrons de consum i la seva pròpia identitat energètica. En aquest doble mapa —polític i cultural— l’energia es nacionalitza i esdevé part intrínseca de la identitat econòmica i simbòlica de cada país. Així, juntament amb l’exportació i importació de tecnologies i models reguladors d’energia, també es reconeix l’existència de sistemes energètics locals amb característiques pròpies. El repte és identificar, per a cada comunitat política, un nucli conceptual mínim que pugui ser reconegut com la seva filosofia energètica.
«El marc legislatiu esmentat, així com les fites energètiques que l’acompanyen, comporten de manera inherent un exercici cultural i polític que qüestiona la manera com un territori concep la seva relació amb els recursos i amb el futur de la seva societat.»
En aquest context, Catalunya avança en el compromís de consolidar la seva pròpia identitat energètica: un model descarbonitzat, net, inclusiu, democràtic i de generació energètica distribuïda i on es garanteixi la seguretat del subministrament a preus justos dins d’un escenari europeu i global en transformació. Amb la Llei 16/2017 de canvi climàtic, aprovada pel Parlament de Catalunya, estableix com a objectiu la transició cap a un model energètic desvinculat dels combustibles fòssils, de manera que el país assoleixi un 50% d’energies renovables l’any 2030 i arribi al 100% l’any 2050. Segons la Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 (PROENCAT), Catalunya ha de tenir l’any 2030 un total de 15.408 megawatts (MW) de potència renovable, així com 61.861 MW el 2050. Així mateix, el PROENCAT preveu disposar d’una potència de 2.234 MW d’emmagatzematge el 2030 i 7.234 MW el 2050. Amb la finalitat de donar compliment a aquests ambiciosos objectius de transició energètica, el Decret llei 22/2025, de 28 d’octubre, per augmentar la resiliència del subministrament elèctric a Catalunya, és una oportunitat per a la construcció d’un nou consens entre els diferents actors implicats en la transició energètica, incloent-hi el sector privat, la societat civil i les administracions públiques.
El marc legislatiu esmentat, així com les fites energètiques que l’acompanyen, comporten de manera inherent un exercici cultural i polític que qüestiona la manera com un territori concep la seva relació amb els recursos i amb el futur de la seva societat. Amb la voluntat de reforçar la seguretat, la resiliència i la competitivitat del sistema energètic català, és necessari avançar cap a les “3 Cs”: Col·laboració, Concertació i Confiança. El seu assoliment depèn, en gran mesura, de considerar i aplicar el model de governança -inspirat en el pensament d’Elinor Ostrom- conegut com a governança multinivell ‘policèntrica’ 1 , caracteritzat per la participació d’una multiplicitat d’actors que operen a diferents escales i que configuren xarxes complexes i superposades 2 .
«Fins a assolir una transició energètica justa, caldrà alternar entre decisions estratègiques i moviments tàctics.»
Fins a assolir una transició energètica justa, caldrà alternar entre decisions estratègiques i moviments tàctics. Les primeres, d’ampli espectre, impliquen incorporar la territorialització en les polítiques de transició energètica. Les segones, d’horitzó proper, consisteixen a determinar com traduir les primeres en resultats concrets pel que fa infraestructures, gestió intel·ligent i inversions. L’escala estratègica i l’operativa, respectivament. Totes dues imprescindibles, totes dues complementàries. La mateixa dialèctica que orienta les decisions de la vida. Oscil·lem entre ambdues, i el repte rau, doncs, a trobar el punt d’equilibri que permeti transitar-hi de manera alternada.
Immaculada Miracle Montserrat
Cap d’Unitat de Relacions Institucionals a L’Energètica
1 Ostrom, E. (2010). Beyond markets and states: polycentric governance of complex economic systems. American
Economic Review, 100 (3), 641-672. DOI: 10.1257/aer.100.3.641.
2 Bulkeley, H. i Mol, A. P. J. (2003). Participation and Environmental Governance: Consensus, Ambivalence and Debate.
Environmental Values, 12 (2), 143–54. http://www.jstor.org/stable/30301925.
