La gestió forestal acostuma a tornar al debat públic només quan una crisi energètica o un gran incendi obliguen a recordar-ne la importància. Tanmateix, reduir-la a una resposta davant les emergències és un error: de fet ha de ser una peça essencial de la política territorial, industrial i energètica del país..
Més enllà de l’aprofitament de la fusta, les operacions de gestió, aprofitament, conservació i neteja de les masses forestals donen lloc a restes vegetals. Com succeeix amb altres fluxos de biomassa residual —la fracció orgànica dels residus municipals, els purins o determinats residus industrials—, cal disposar de vies adequades per al seu tractament i valorització, tant energètica com material i que assegurin la circularitat dels nutrients.
Aquesta valorització requereix processos capaços de transformar les restes en nous recursos amb valor comercial o ecològic, reduint alhora els riscos d’incendi i procurant mantenir, tant com sigui possible, el carboni capturat de l’atmosfera per les masses forestals.
En un país amb una superfície forestal tan extensa com Catalunya, la gestió forestal , òbviament té una funció clau en l’adaptació al canvi climàtic, en la prevenció d’incendis, en la promoció de la bioeconomia i de suport a la descarbonització.
A grans trets, hi ha diferents alternatives de valorització. En el cas de les Estelles, trituració mecànica de les restes fins a obtenir fragments generalment inferiors als deu centímetres, poden alimentar calderes industrials de biomassa o xarxes de calor, amb un poder calorífic que depèn sobretot del grau d’humitat i que se situa habitualment al voltant dels 4 kWh/kg quan el material presenta unes condicions adequades.
Altre format, com els Pellets, surt d’un procés de trituració més fina, l’assecatge i la compactació en petits cilindres, obtenint material amb densitats aproximades de 600 a 700 kg/m³ i poders calorífics pròxims als 5 kWh/kg.
A la pràctica, la reducció d’humitat és la responsable de presentar un major poder calorífic que pot augmentar prop d’un 30% en passar d’un 40% a un 20% d’humitat. La compactació, a més, facilita l’emmagatzematge i el transport.
En el cas del jaç protector, encoixinat o “mulch”, la trituració de les restes forestals també permet produir materials destinats a cobrir la superfície del sòl, servint aquesta capa per protegir el terreny de l’erosió, ajudar a conservar-ne la humitat, moderar els efectes de les temperatures extremes i limitar el creixement de les males herbes.
I de forma més incipient o encara obrint noves opcions, apareixen:
Gas de síntesis i biometà:
Mitjançant processos termoquímics com la piròlisi o la gasificació, processos de gran complexitat però que avancen ràpidament, permeten transformar les restes en combustibles gasosos, que poden transportar-se, injectar-se en gasoductes o utilitzar-los per generar electricitat o calories, tenint un gran potencial com a bio-economia circular especialment si es pot vendre la calor residual a indústries properes o xarxes de calefacció de districte o si es resolt la comercialització del “biochar” coproduït que actua com un carbó porós d’alt valor agronòmic, millora la retenció d’aigua del sòl i fixa carboni de manera estable durant segles i facilita la circularitat de nutrients de forma similar al que succeeix amb els digestats sòlids en els processos anaeròbics. Com en altres instal·lacions de bioenergia, la viabilitat econòmica depèn en gran mesura de la proximitat del recurs, ja que els costos de transport augmenten significativament a partir d’uns 50 km.
Extracció de bioproductes o utilització en la cadena de fertilitzants orgànics.
Quin és el potencial de les restes forestals? A Catalunya, la superfície forestal total supera els 2milions d’hectàrees, ~ 64% del total, de les per sobre de 1,3 milió d’hectàrees corresponen a superfície arbrada, ~41% del total, i sobre mig milió d’hectàrees corresponen a zones de matollars. La producció per hectàrea es molt variable dependent de la pluviometria, tipus d’intervencions silvícoles, tipus d’arbrada o matoll, densitat d’espècies, etc., oscil·lant entre 0,5t/ha x any fins a superar les 3t o inclòs superar les 4t en plantacions de creixement ràpid.
Aquest creixement anual brut de biomassa forestal és molt elevat contrastant amb l’aprofitament indicat pel mercat de l’energia verda a Catalunya que, malgrat trobar-se en plena expansió impulsat per l’Estratègia de la Biomassa de Catalunya, té com a objectiu immediat escalar el consum regulat fins a les 730.000 tones anuals per abastir calderes i xarxes de calor locals a partir dels Instruments d’Ordenació Forestal (IOF), dissenyats per garantir la sostenibilitat ambiental i regular els aprofitaments econòmics com la fusta, el suro i la biomassa.
Catalunya compta amb un total de 682.104 hectàrees de superfície forestal ordenada (amb plans de gestió vigents), cosa que representa encara un baix percentatge del seu territori forestal repartit entre la superfície forestal privada gestionat pel Centre de la Propietat Forestal (CPF) i la superfície forestal pública sota projectes d’ordenació forestal (POF).
Com a conseqüència del no aprofitament, els boscos són cada vegada més densos i acumulen massa biomassa. incrementant el risc de grans incendis forestals davant de sequeres severes. Alhora, aquestes restes constitueixen un recurs energètic encara poc aprofitat. Segons Sedigas, Catalunya tindria potencial per desenvolupar una trentena de plantes de gasificació tèrmica basades en biomassa forestal residual després dels criteris aconsellables des les metodologies de la silvicultura. Els equivalents energètics amb el combustibles fòssils son alliçonadors:
1 L de Gasoil de calefacció ≈ 2,1 kg de Pèl·let ≈ 2,7 kg d’Estella seca.
1 m³ de Gas Natural ≈ 2,2 kg de Pèl·let ≈ 2,9 kg d’Estella seca.
Amb aquestes quantitats, dades i valorització de les seves potencialitats es pot preveure que l’aportació de les restes forestals a la cistella energètica pot superar els 8TWh (1,5-2.000.000 ha x 1-2 t/ha x 3,5-4kWh/kg) bastant més que les quantitats previstes pel biogàs-biometà procedent dels purins o de les “form’s”.
En el fons, el problema no és pas la manca de biomassa, sinó la manca de gestió de la massa forestal.
Les restes forestals: mercaderies o aportació al servei públic?
Si les restes forestals han de ser un simple element de mercat, no caldrien subvencions. Per contra, si les restes són considerades un element de valor per la societat com els residus municipals, industrials, agropecuaris, etc., caldrà atenció i responsabilitat de les autoritats com element de bé comú i de qualitat de vida i ambiental, caldria que hi hagi una planificació publica-privada amb objectius i finançaments per assolir-los.
Actualment el pellet és l’element de major valors, i es cotitza cap els 250-330€/tona mentre que l’estella oscil·la segons grau d’humitat (30%-40%,>40%) i quantitats negociades entre 60€-150€/tona dins de la qualitat estàndard de calderes industrials de mida mitjana. Dit d’un altre manera el MWh oscil·la segons producte i tipus de contracte lligat a l’aplicació i al consum en un rang que es situa en una primera estimació entre 30€-80€.
Aquests preus difícilment cobreixen els costos reals d’una cadena que inclou la tala, la classificació, l’estellat, el transport, els permisos administratius i el manteniment de la maquinària.
Diverses associacions empresarials parlen d’un cost operatiu, sense amortitzacions, total acumulat superior als 70€ per tona molt dependent de l’orografia i distàncies.
Sense suport públic, la valorització de restes forestals opera en un llindar financer d’alt risc, amb marges reals que a dures penes poden cobrir despeses en alguns casos, i, en general, amb pèrdues netes considerables per tona.
Aquesta pot ser una explicació de les dificultats per assolir una gestió forestal efectiva si aquesta es deixa únicament a les iniciatives del mercat que es focalitzen solament als casos més adients, però aquests tant sols cobreixen un percentatge petit de la massa forestal.
El marc legal espanyol i europeu parteix del principi que la propietat forestal privada s’ha d’autogestionar. Tanmateix, l’experiència demostra que els incentius actuals són insuficients per generalitzar una gestió activa dels boscos. L’actuació de l’administració no s’ha orientat tant a imposar noves càrregues econòmiques com a incentivar la bona gestió mitjançant beneficis fiscals.
Entre aquests incentius destaquen l’exempció de l’IBI rústic per a les finques que disposen d’un Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) aprovat, així com importants reduccions en l’Impost de Successions i Donacions per a les finques forestals ordenades. Malgrat això, els resultats indiquen que aquests instruments, per si sols, no han estat suficients per impulsar una gestió forestal generalitzada.
Tot i això, les autoritats podrien arribar a aplicar mecanismes indirectes que obliguen econòmicament els propietaris sota supòsits específics de seguretat pública, prevenció d’incendis i abandonament de parcel·les o entomar actuacions directes sota la seva responsabilitat. Tanmateix, la realitat mostra que l’equilibri entre deures, incentius, ajuts, costos i preus de mercat continua sent insuficient per generalitzar una gestió forestal efectiva.
La situació actual és que el tractament que es fa de les restes forestals no sembla pas que es correspongui amb la seva funcionalitat com a servei públic per assegurar la qualitat ambiental i la seguretat contra incendis.
Perquè aquesta diferència en el tractament dins dels pressupostos públics en relació a altes residus i/o restes? És molt correcta fer una crida a la gestió forestal (quan hi ha incendis) però escau indicar no únicament el què sinó essencialment el com es durà a terme.
En definitiva, el debat ja no és només forestal o energètic, sinó d’estratègia i governança. Sense un nou model que alineï l’interès públic amb els incentius econòmics, difícilment es podrà generalitzar una gestió forestal efectiva.
Conclusions:
La urgència per donar solucions a problemàtiques de la gestió de la fracció orgànica als municipis o dels purins a fet sortir plans i partides pressupostaries sota el paraigua de valorització energètica. Doncs, ara més que mai, cal entomar la valorització de les restes forestals, amb molta mes capacitat d’aportar TWh a la cistella energètica, i construir el camí per tal de que la gestió forestal passi del dit al fet aportant diners públics dels pressupostos o de les taxes relacionades i aporti un valor afegit clau als processos de reducció d’incendis, aprofitament bioeconòmica i la descarbonització.
Els TWh procedent de la gestió forestal són claus en el programa de descarbonització de la indústria i altres processos tèrmics i mes enllà de les estelles i pellets, cal no oblidar les novetats tecnològiques en els processos de gasificació de les restes forestals.
A Europa ( Alemanya, Finlàndia, Itàlia, Suècia, Reina Unit,…) ja hi ha plantes operatives de gas de síntesi i de biometà, més de 160, a partir de restes forestals, situant-se el continent a l’avantguarda mundial en aquesta tecnologia i indicant el camí a seguir.
Segons la associació europea del biogàs (EBA) a Europa en el 2040 bastant més d’un terç de la producció de bioenergia s’espera que vingui de les restes forestals tot assegurant la circularitat dels nutrients.
Catalunya disposa d’un potencial forestal fins i tot superior al d’altres fonts de biomassa ja incorporades a les polítiques públiques. La pregunta, per tant, ja no és si aquesta via és viable, sinó per què encara no ocupa el lloc estratègic que li correspon en la política energètica, industrial i forestal del país. Si realment volem passar del dit al fet, caldrà assumir que la gestió forestal no és només una activitat econòmica, sinó una infraestructura ambiental d’interès públic que exigeix una governança estable i un compromís sostingut dels poders públics.
