Tothom coneix la valentia de Galileu defensant el seu posicionament davant del sistema establert i essent, per la societat de l’època, imprudent. La història de la ciència, i millor dit la història de la humanitat, està plena de decisions argumentades i raonades que han permès avançar a la humanitat malgrat havent estat considerades inicialment com posicions disruptives en contra del posicionament oficial immobilista o de decisions amagades sota una falsa prudència per tal de no
actuar i no assumir les responsabilitats d’allò que implica avançar objectivament lluny dels conceptes i posicions subjectives i personals presentades arropades sota grans principis immutables. Tots recordem les metodologies de la Inquisició. Sota grans principis presentats com absoluts impedia qualsevol actuació innovadora.
Afortunadament, l’evolució de la humanitat ens mostra que les posicions científiques basades en la metodologia científica, quantificable i controlable, permet innovar, detectar i executar passos endavant en beneficis de tothom. És ben cert tal com ja es mostra des de l’època dels clàssics grecs que tot depèn dels usos que es facin de les coses. Algú considera que cal suprimir les aplicacions de la medicina nuclear perquè cal tancar qualsevol ús d’isòtops radioactius per evitar els perills de les armes atòmiques?, o, algú considera que cal tancar la recerca en biologia perquè es poden desenvolupar armes biològiques? La imperiosa necessitat de disposar del coneixement més complet possible per a poder desplegar els sistemes de seguiment i control com a eines que la responsabilitat i la prudència fan aplicar. Al final, el no fer res per prudència científica és la major imprudència i irresponsabilitat. Els excessos de zel són molt negatius. La societat no pot parar el camí per disposar i fer ús de forma racional, científica dels recursos naturals dels quals la societat
requereix per sobreviure i del camí recorregut s’aprèn per planificar els pròxims trams del camí. No fer res, dins d’aquesta falsa prudència científica sense haver quantificat ni experimentat, solament porta a una societat regressiva i autàrquica.
«Al final, el no fer res per prudència científica és la major imprudència i irresponsabilitat.»
En aquest context, crida l’atenció que en discursos de posicions SPAN ( sí, però aquí no) o fins i tot posicions properes als ideals d’una societat “amish” es facin referència al suport científic i es presenti a aquest com un principi immutable que justifica “per prudència científica” que no es pot pas admetre fer res digui el que digui documents oficials dels quals solament es consideren els que interessen i es rebutgen tots aquells que obren altres opcions. Cal solament veure el llistat de
documents publicats per l’UE o els treballs del mateix Ministeri per elaborar el POEM. El radicalisme recorda la lluita de la Inquisició en contra de les noves idees.
No es pot pas negar que hi ha recursos en el mar ni de les dificultats inherents a fer-ne ús, però en els platets de la balança cal posar-ho tot per prendre decisions i aquestes decisions, òbviament, comportaran canvis. Quan es van aixecar indústries en els pobles, no es va canviar el paisatge?, quan es va introduir l’automòbil no es va canviar la distribució organitzativa dels pobles?, el turisme, no ha canviat el front marítim?, la telefonia no ha introduït un perfil panoràmic ple d’antenes?, les línies de transport i distribució elèctrica, no introdueixen un nou element en els camps?, l’augment de la densitat de població i d’ocupació del territori, no implica una molt
major quantitat de residus, d’edificació, de xarxes de comunicació?, i un llarg etcètera. La prudència és parar-ho tot? O la prudència és experimentar per facilitar les eines de control i regulació? S’han elaborat normes urbanístiques pels polígons industrials, pels plans de les xarxes de comunicació, pels permisos de construcció d’edificis i de la indústria hotelera, per instal·lar les torres de telefonia o per les instal·lacions de les xarxes elèctriques…..i l’habilitat de l’administració, dels gestors de la societat, en una paraula de la classe política, és avançar-se tant com es pugui
per poder regular a temps considerant i coordinant el global de l’ambient. Són diferents les consideracions per terra que pel mar? No han d’estar harmonitzades? Bloquejar, paralitzar les coses poden retardar-les en el temps, però l’evolució no és detén i acaba explotant. Aleshores, s’ha de regular de pressa i corrent arribant tard i sense preveure ni poden solucionar els problemes per no haver preparat una planificació meditada.
Les evidencies son arreu per Europa, per Àsia, per Amèrica i les evidències del camí per fer ús dels recursos marins per abordar les necessitats de la societat i lluitar contra el canvi climàtic essent respectuós amb el medi ambient estan avançant. Cal mirar els plans del departament d’energia DOE dels EUA elaborat ja en l’anterior legislatura, els plans de Corea, Japó, Xina,….i dels europeus en eòlica flotant. Fins i tot a pocs quilòmetres de la frontera amb França ja es pot veure des de les platges de Port la Nouvelle els efectes paisatgístics i seguir tots els seus efectes.
«Les evidencies son arreu per Europa, per Àsia, per Amèrica i les evidències del camí per fer ús dels recursos marins per abordar les necessitats de la societat i lluitar contra el canvi climàtic essent respectuós amb el medi ambient estan avançant»
Està tothom equivocat i les associacions del NO estan en posició de la veritat absoluta i es veuen radicalment abocades a actuar “per prudència científica” a què s’aturi tot? Però, òbviament, les persones d’aquestes associacions reclamen, en general, que se’ls garanteixi l’evolució de la indústria turística, el creixement amb més edificació, més xarxes de comunicacions, millor cobertura amb 4G i 5G, més serveis i que se’ls solucioni els problemes del canvi climàtic sense ells fer res…., en definitiva, reclamen garanties de subministrament d’energia que no se sap pas d’on
ni com vindrà, però que s’ha de garantir. O, reclamen anar cap a una societat d’esperit “amish”? Com ensenya l’història de la Inquisició, en certa manera, el radicalisme que aplicava no deixava de ser una forma de defensa acèrrima d’uns privilegis davant dels defensors de les innovacions que no es tenien i que plantejaven altres maneres de repartiment. La Inquisició actuava amb nom i representació oficial de tota l’Esglèsia, encara sort que la “plèiade” d’unitats diferents va acabar de donar oportunitats a les noves posicions a igual que no es pot pas atribuir posicions de persones d’una institució a tota la institució. No es pot parlar de la posició d’una universitat (UB, UAB, UdG …..) o d’un centre (CSIC, ICM,ICATMAR,…) o d’una revista pel posicionament d’alguns dels seus membres o pel contingut d’un article fent-ne llei dogmàtica.
Cal seguir el mètode científic. Aquest ha de mesurar, ha de quantificar i ha d’elaborar les dades per definir i oferir les opcions. No es pot pas cridar foc, foc perquè hi ha, per exemple un entre molts altres, un camp electromagnètic induint pel cable d’evacuació de l’energia anunciant un desastre total sobre nombrosos espècies sense cap mesura quantitativa d’aquest paràmetre ni considerar que el cable resta enterrat i les diferents espècies tenen diferents llindars de sensibilitat. És com aquells que encara demonitzen l’ús de la telefonia mòbil pels camps electromagnètics que generen quan s’han fet ja molts estudis i s’ha determinat que s’està lluny dels llindars. El joc de demonitzar qualsevol cosa és diabòlic i pervers, i el posicionament de no actuar, de no fer res, justificat en una falsa prudència, acaba essent un contrasentit científic. I no ens enganyen sota la justificació proclamada pels capdavanters de les associacions del no, “…. és que això ho ha publicat una revista científica”. Una revista científica aporta informacions i posicions a la comunitat científica per incitar a la discussió constructiva amb arguments científics i objectius, però cap revista, realment científica, es considera que el que aporta són dogmes científics. En qualsevol cas, són posicionaments que es fan públics, i no són pas cap edicte “inquisicional” a ser assumit sense discussió.
«Cal seguir el mètode científic. Aquest ha de mesurar, ha de quantificar i ha d’elaborar les dades per definir i oferir les opcions.»
Escau, afrontar els problemes de la societat. Ara mateix el canvi climàtic és un dels reptes més grans amb tot el que comporta en referència a deixar de fer ús dels recursos fòssils i amb la necessitat de noves fonts d’energia renovable. Un dels majors avanços de la societat en el segle XX és haver estat capaç d’augmentar la capacitat de producció d’aliments. Ara, en el segle XXI, el repte és disposar d’energia renovable suficient. Probablement, deixant fora els temes de salut (que
des de les posicions egocèntriques de la humanitat és el major problema) i tal com deia el premi Nobel Richard E. Smalley, l’energia és el major dels problemes per la societat perquè les solucions per tots els altres problemes necessitats disposar d’energia. Per tant, deixem d’escoltar les posicions SPAN, ( sí, però aquí no), deixem de proposar immobilisme sota la capa d’una falsa prudència pintada de pseudociència i deixem d’oblidar-nos que la problemàtica no és solament del mar isolat de les interaccions amb la resta de l’ambient. Cal ser constructius. Cal ser científics, experimentar, mesurar, quantificar, elaborar les dades, modelitzar, aprendre, adquirir coneixement real i experimental i facilitar als nostres gestors, als nostres polítics els arguments per prendre decisions considerant tots els pros i contres en la balança per ser una societat justa.
Joan Ramon Morante, membre de Renovem-nos
