Aquest mes de juny del 2025, Catalunya i tota la Mediterrània es troben immerses en una nova onada de calor que bat rècords de durada i intensitat. El que fa dècades era una hipòtesi s’ha convertit en evidència: som l’epicentre d’un escalfament global que avança a ritme accelerat i posa a prova la nostra capacitat d’adaptació.
Aquest juny de 2025, Catalunya i tota la Mediterrània tornen a viure temperatures extraordinàries. Segons l’AEMET, aquest tipus d’episodis són cada cop més primerencs, més llargs i més extrems, amb una durada mitjana que ja triplica la dels anys 80. Aquest fet posa de manifest una realitat que la comunitat científica fa temps que evidencia: la Mediterrània s’escalfa a un ritme superior a la mitjana global, convertint-se en un punt calent del canvi climàtic.
Els episodis de calor extrema que s’han produït al llarg del mes del mes de juny posats en el context de les dades d’Aemet dels últims 50 anys sobre les onades de calor demostren que aquest fenomen s’ha avançat i ampliat amb el temps per convertir-se en una cosa no tan infreqüent aquest mes.
A la Mediterrània ibèrica el canvi climàtic ja no és una projecció, ni tan sols una amenaça, és una realitat. Segons l’últim informe AR6 de l’IPCC, la Mediterrània ja ha superat els +1,5 ºC de mitjana a moltes zones, amb tendències preocupants en fenòmens extrems com pluges torrencials i sequeres. Les dades recollides per [Luterbacher et al. 2022] indicaven un augment sostingut de la temperatura de la superfície del mar Mediterrani, amb anomalies positives que s’han convertit en la nova normalitat. Això queda palès en dos informes de gran abast publicats recentment: d’una banda, les Conclusions del I Congrés sobre Canvi Climàtic i Territori al Mediterrani Ibèric, celebrat a la Universitat de València; de l’altra, l’Informe CLIVAR-España, elaborat pel Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic.
Aquests documents, fruit d’un ampli consens acadèmic i institucional, deixen enrere els escenaris hipotètics i posen sobre la taula evidències irrefutables. El Mediterrani ibèric és un dels epicentres europeus de la crisi climàtica.
1. Escalfament marí notable i canvi estructural dels ecosistemes
Segons l’informe CLIVAR, el mar Mediterrani s’ha escalfat entre dues i tres vegades més ràpid que la mitjana global des dels anys vuitanta, amb una taxa de fins a 0,3 ºC per dècada. Aquest escalfament ha afectat tota la columna d’aigua, no només les capes superficials, i ha anat acompanyat d’un increment de la salinitat i una estratificació més acusada.
Aquestes condicions han desestabilitzat l’equilibri de nutrients i alterat greument la producció primària marina. A més, s’han registrat onades de calor marines cada cop més intenses i duradores, amb efectes catastròfics sobre els ecosistemes bentònics i les espècies endèmiques.
2. L’aridesa ja és estructural: sequera, escassetat i pèrdua de resiliència hídrica
L’informe CLIVAR assenyala que el segle XXI ha registrat la freqüència més alta de sequeres severes dels últims 150 anys, no tant per la manca extrema de precipitació, sinó per l’increment de la demanda evaporativa atmosfèrica, deguda a l’augment sostingut de temperatures.
La humitat relativa ha disminuït sistemàticament a totes les estacions, amb especial intensitat a l’estiu, fet que ha generat un desequilibri estructural en el balanç hídric del territori. Aquesta nova realitat climàtica apunta a una aridesa creixent, irreversible si no es canvien radicalment els usos del sòl i l’ordenació del territori.
3. Incendis forestals: un nou règim de foc
La combinació d’altes temperatures, escassetat d’aigua i abandonament rural ha portat els experts a parlar d’un nou règim d’incendis forestals. Segons el CLIVAR, s’espera una ampliació de la temporada de risc d’incendi des del maig fins al setembre, amb incendis més extensos i més intensos.
Des del congrés de València es proposa passar d’una visió reactiva a una de preventiva, fomentant mosaics agroforestals, recuperant el mosaic rural, i integrant la gestió del foc dins la planificació territorial.
4. Retrocés accelerat de la criosfera ibèrica
L’informe CLIVAR confirma que els glaciars de la Península Ibèrica estàn en fase de desaparició imminent. En la darrera dècada han perdut extensió, gruix i capacitat de regeneració. El permafrost s’ha reduït dràsticament a Sierra Nevada i mostra signes de degradació severa als Pirineus.
Aquest retrocés té impactes directes sobre la seguretat en zones de muntanya (amb augment de despreniments) i sobre la disponibilitat hídrica per als ecosistemes i usos humans a les zones d’influència.
5. AMOC: la circulació oceànica en risc
Un dels punts de màxima alerta és la circulació meridional de l’Atlàntic (AMOC). Segons CLIVAR, les simulacions més recents amb models ESM apunten a una trajectòria plausible cap al col·lapse d’aquest sistema abans del 2100 si no es redueixen les emissions dràsticament.
Aquest fet, comparat amb esdeveniments del passat com el Younger Dryas, un esdeveniment climàtic abrupte que va tenir lloc fa aproximadament entre 12.900 i 11.700 anys, al final de l’última glaciació i just abans de l’inici de l’Holocè, podria comportar una reducció extrema de les pluges a la Mediterrània, un refredament sobtat al nord d’Europa i una alteració massiva dels patrons de circulació atmosfèrica.
6. Ciutats en crisi tèrmica i social
Les ciutats espanyoles concentren el 81% de la població. L’Informe CLIVAR posa el focus sobre l’efecte illa de calor urbana, que amplifica l’escalfament global en entorns densos i asfaltats. Algunes ciutats ja registren rècords tèrmics històrics amb impacte directe sobre la salut pública, especialment en col·lectius vulnerables.
La resposta hauria de passar per una transformació profunda del disseny urbà: més verd, més ombra, paviments permeables, rehabilitació energètica i sistemes de refugi climàtic a escoles, biblioteques i espais públics.
7. Una nova governança per a una nova realitat
Els dos informes coincideixen en un missatge: no es pot abordar el canvi climàtic amb eines del passat. Cal una nova governança que articuli ciència, participació social i responsabilitat institucional. Proposen:
- Una plataforma digital de dades climàtiques obertes i consultables en temps real.
- L’educació climàtica com a eix vertebrador del sistema educatiu.
- Una planificació que integri l’emergència climàtica a totes les escales del territori.
Però fins a quin punt la calor que hem tingut aquest mes de juny de 2025 està vinculada al canvi climàtic?
Segons una anàlisi recent, les temperatures adverses d’aquest mes de juny són almenys cinc vegades més probables a causa de l’acció humana del canvi climàtic. Al voltant del 94% de la població (uns 45,2 milions de persones) han experimentat aquest nivell d’anomalia les darreres setmanes.
Aquesta situació d’altes temperatures, inadequades per a aquesta època de l’any, també s’ha produït en altres regions d’Europa, com França, el Regne Unit i Itàlia, a més d’Espanya, com assenyala aquesta recent anàlisi del Clima, entitat especialitzada en la realització d’estudis ràpids d’atribució després d’esdeveniments meteorològics extrems com les onades de calor.
En ella, els autors indiquen que la calor registrada al juny ha estat un esdeveniment impulsat per condicions meteorològiques inusuals, les característiques de la qual es poden atribuir al canvi climàtic antropogènic.
Conclusions
El canvi climàtic a la Mediterrània ibèrica ja no és debatible. Les dades són clares, les evidències contundents i el temps escàs. Ens trobem davant una darrera dècada decisiva, on les decisions que es prenguin determinaran si aquest territori podrà adaptar-se o quedarà atrapat en una espiral de degradació climàtica.
La ciència hi és. Ara cal que hi sigui la política i, sobretot, la voluntat col·lectiva.
Autoria: Redacció Renovem-nos en base en els informes:
- Conclusions del I Congrés sobre Canvi Climàtic i Territori al Mediterrani Ibèric (Universitat de València, 2023)
- Informe CLIVAR-España sobre el Clima a Espanya (Ministeri per a la Transició Ecològica, maig 2024)
- AEMET Blog (2025): Más tempranas y más largas: así han evolucionado las olas de calor en los últimos 50 años.
- IPCC AR6 – Regió Mediterrània
- Luterbacher et al. (2022): Mediterranean Climate Hotspot: Recent Trends and Future Projections.
- Servei Meteorològic de Catalunya (últimes dades): dades obertes de temperatura i anomalies recents.
