Els Certificats d’Estalvi Energètic malgrat ser molt desconeguts permeten convertir estalvis reals d’energia en un actiu amb valor econòmic. Ara el Ministeri n’ha obert una reforma per fer-los més accessibles. El resultat pot determinar si el sistema serveix per accelerar l’eficiència energètica amb garanties o si continua arrossegant opacitat i barreres d’accés.
Renovem-nos hi ha presentat al·legacions per reclamar un sistema més transparent, més rigorós i més accessible per a actors petits i per al sector públic.
Hi ha instruments de política energètica que mouen diners, condicionen inversions i poden influir en la qualitat real de la transició energètica, però que continuen sent pràcticament desconeguts fora dels cercles tècnics. Els Certificats d’Estalvi Energètic, o CAE, són un d’aquests casos.
Ara tornen a estar sobre la taula perquè el Ministeri per a la Transició Ecològica ha obert una consulta pública prèvia per modificar el Reial decret 36/2023 i l’Ordre TED/815/2023, és a dir, les dues normes centrals que regulen el sistema. La consulta es va tramitar entre el 9 de febrer i el 6 de març de 2026, amb el propòsit de “millorar la gestió” dels procediments després de dos anys de desplegament del sistema.
Per a Renovem-nos, que ha participat en la fase de consultes, el debat de fons no és només administratiu. La qüestió és si aquesta reforma servirà per fer el sistema més fiable, més transparent i més útil per a l’interès públic, o si es limitarà a simplificar tràmits sense resoldre els problemes materials que encara arrossega. Això és especialment rellevant perquè el mateix MITECO vincula explícitament aquesta actualització amb els objectius d’estalvi acumulat de la Directiva europea d’eficiència energètica i amb el marc del Sistema Nacional d’Obligacions d’Eficiència Energètica (SNOEE).
Per entendre què està en joc, cal començar per una idea bàsica. Un CAE no és una subvenció ni una ajuda directa. És un document electrònic que reconeix un estalvi anual de consum d’energia final derivat d’una actuació d’eficiència energètica. Primer existeix l’estalvi real; després, si es pot justificar i verificar, aquest estalvi pot arribar a convertir-se en un certificat que pot ser monetitzat.
Aquest mecanisme no funciona aïlladament. Forma part del sistema estatal d’obligacions d’eficiència energètica. La normativa vigent per a 2026 deixa clar que els subjectes obligats (grans empreses que han de complir uns objectius anuals d’estalvi) poden justificar l’estalvi mitjançant CAE (propi o de tercers) i aportació al Fons Nacional d’Eficiència Energètica (FNEE). L’Ordre TED/133/2026 fixa per a 2026 un objectiu d’estalvi del SNOEE de 801,822 ktep, estableix una equivalència financera de 2,31 M€/ktep. Aquest preu emmarca el valor dels CAE com una via de compliment dins del sistema.
Sobre el paper, doncs, el sistema té sentit: hauria de permetre que part de les obligacions legals d’estalvi es compleixin finançant actuacions reals d’eficiència energètica, en lloc de limitar-se a una aportació econòmica al fons. El problema és que aquest objectiu només es compleix de debò si l’estalvi reconegut és addicional, verificable i traçable, i si el mercat no es converteix en un espai opac o excessivament favorable als actors més grans.
Aquest és precisament el nucli de les al·legacions de Renovem-nos: una reforma dels CAE només tindrà valor si reforça la integritat del sistema. Això vol dir definir millor l’addicionalitat i la línia base, per evitar que es remunerin estalvis que igualment s’haurien produït; blindar la prevenció del doble comptatge amb subvencions o altres instruments; fer la verificació més robusta i basada en risc; publicar més dades agregades per reduir opacitat; i facilitar l’accés de pimes, municipis i comunitats energètiques, que avui tenen més barreres d’entrada.
Les al·legacions també insisteixen en un altre punt important: menys burocràcia no pot voler dir menys control. Renovem-nos defensa que les actuacions estandarditzades i de menor risc poden tenir procediments més àgils, però que les actuacions singulars o d’alt impacte han d’estar sotmeses a una verificació més exigent, amb evidència mínima comuna, auditories ex post i un règim dissuasiu quan hi hagi males pràctiques. També demana un procediment més àgil i transparent per corregir fitxes del catàleg quan hi hagi evidència de sobreestimació d’estalvis o d’incentius perversos cap a actuacions de baixa qualitat.
Aquesta crítica no és menor. Si el sistema reconeix com a “estalvi” actuacions que no són realment addicionals, o si els controls són febles, el resultat pot ser un augment del volum de certificats sense un augment equivalent de l’estalvi útil per al país. I això erosionaria tant la credibilitat del sistema com la seva capacitat per contribuir als objectius climàtics i energètics.
Des de Renovem-nos també es posa l’accent en la dimensió d’equitat. La reforma hauria d’obrir més clarament la porta a actors petits i al sector públic local, en lloc de consolidar un mercat massa dependent d’intermediaris amb més capacitat tècnica i financera. En aquest sentit, Renovem-nos adverteix que els CAE només seran una bona eina si combinen integritat, transparència i accessibilitat, i si no es converteixen en un simple mercat de “papers” desvinculat de la qualitat real del kWh estalviat.
