Un dels principals arguments dels opositors a les energies renovables és que aquestes no qüestionen els aspectes més nefastos del sistema capitalista que ha propiciat la situació actual, i que el que cal és canviar el sistema i no pas fer-li pedaços.
És innegable que si la nostra societat, avui global i capitalista, reduís el seu nivell de consum, fomentés l’economia local i reciclés o reaprofités els materials, amb un model d’economia circular, hi hauria una reducció d’emissions notable. Però, ni tan sols amb totes aquestes mesures – que no són fàcils d’implantar a curt termini perquè requereixen un ampli consens social – no serien suficients per aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle i el planeta es continuaria escalfant, a un ritme menor, sí, però continuaríem sense resoldre el problema.
Sense un canvi tecnològic en la forma com produïm energia, que permeti passar de la combustió de materials fòssils a un sistema de producció elèctrica net a partir de fonts inesgotables com el sol, el vent o l’aigua, sempre hi haurà emissions de gasos d’efecte hivernacle suficients per a fer impossible revertir la situació climàtica.
Posem-hi números. Una tercera part de les emissions mundials són provocades per l’extracció, transport, refinament i conversió del petroli en la font d’energia que realment necessitem. I de l’energia final disponible, després de tot aquest procés, sols n’aprofitem la meitat per la ineficiència de la tecnologia tèrmica. És a dir, que la tan sols conversió dels consums actuals a una tecnologia elèctrica generada localment permetria estalviar dues terceres parts de les emissions actuals. Per posar algun exemple, l’eficiència d’un cotxe elèctric és el triple d’un de combustió o una bomba de calor és quatre vegades més eficient que una caldera de gas.
Si, a més, aquesta reconversió al vector elèctric dels consums actuals fos generada amb fonts renovables, la reducció d’emissions seria del 90% de les actuals, quedant únicament les produïdes per les indústries d’alta intensitat energètica com la de l’acer, la ceràmica o les cimenteres. I fins i tot aquestes, amb una eficiència molt menor, tenen l’opció de funcionar amb hidrogen verd produït, quan tinguem una implantació massiva de renovables, en els moments que la resta de consums siguin inferiors a l’energia renovable disponible.
Queda per resoldre la incògnita de si disposarem prou d’alguns materials crítics, com el cobalt o el liti, essencials per a fer la reconversió tecnològica. La resposta haurà de venir, aquí si, de l’economia circular i el reciclatge, però cal tenir en compte que estem molt lluny d’aquest escenari. Actualment, l’oferta de mineria de materials crítics és superior a la demanda, tot i que la majoria d’aquests materials no es dediquen a la tecnologia que ens permetria aturar l’escalfament global, sinó a béns de consum, com els telèfons mòbils o els ordinadors que queden obsolets en poc temps. I no, no és cert que aquesta mineria condemni als països que tenen aquest recurs. El que cal en aquests països és més democràcia per redistribuir la riquesa que poden aportar aquests recursos, tal com ha estat el petroli una font de riquesa pels països del golf pèrsic o el gas per a Rússia.
No podem distreure’ns amb debats que, si bé són necessaris per millorar la reconversió tecnològica que hem de fer, sovint són alimentats, no com a complementaris, sinó com arguments en contra de les renovables perquè amenacen l’statu quo de la indústria que s’ha beneficiat, des de fa molts anys, a costa del nostre benestar climàtic. La transició energètica és el camí que des de fa molts anys la ciència ens diu que hem de recórrer per aturar l’escalfament global. Afrontem la realitat que tenim per davant amb decisió i conscients que el temps que triguem a fer-ho és un factor clau que determinarà el clima dels pròxims segles. La solució al canvi climàtic no és només tecnològica, però és sobretot tecnològica.
