El 20 de gener de 2025, poc després de prendre possessió del càrrec, Donald Trump va signar una ordre en la qual s’instrueix al representant nord-americà davant les Nacions Unides a notificar formalment la sortida del país de qualsevol acord sota el marc de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, inclòs l’Acord de París. Sens dubte la sortida dels EUA, el segon país del món en emissions, és una mala notícia per a la comunitat internacional, però a diferència del 2017, que durant el seu primer mandat també va ordenar la sortida dels EUA de l’Acord de París i va provocar una reculada generalitzada dels altres països, ara és molt probable que es quedi sol.
A diferència del 2017, el 2025, la són majoria de països s’han adonat que, a més d’un preu molt més favorable, i una solució necessària per al clima, les renovables els atorguen independència econòmica perquè no necessiten el dòlar com a moneda energètica. La Xina, el gran rival econòmic dels EUA ha fet una aposta per convertir-se en un electroestat en el que les fonts renovables són solament un primer pas necessari del pla xinès per a situar-se com a primera potència econòmica. L’electricitat, com a forma d’energia principal, més barata i generada al país, permet de desenvolupar tota una economia de nova factura basada en tres eixos: mobilitat elèctrica, intel·ligència artificial i robotització. En contraposició, l’encaparrament de Trump per continuar explotant els combustibles fòssils situa la seva economia en desavantatge, amb tecnologies antigues que no donen més de si i que són més cares que les basades en l’electricitat, amb les quals fabricarà cotxes i productes obsolets que el món no comprarà si disposa d’alternatives millors.
A més, aquesta estratègia de tornar al petroli nacional té una vida molt curta. La major part del petroli dels EUA és petroli d’esquist, en l’extracció del qual ja cal gastar mig barril de petroli o equivalents en altres combustibles fòssils per treure un barril de petroli del sòl, i les emissions de CO2 relacionades amb això són altes. És probable que a curt termini ni les mateixes empreses americanes estiguin interessades en aquesta font d’energia perquè no podran competir al mercat global i tal vegada, ni amb aranzels als productes estrangers, no podran competir en el mercat interior davant els productes xinesos.
Davant aquesta situació, el dubte que ens pertoca resoldre és si la UE, fidel a la seva tradició tractora en matèria climàtica, cercarà noves aliances a Orient per desenvolupar un nou marc mundial post-petroli, o pel contrari optarà per les fidelitats político-militars amb els EUA, lligant la sort de tota la seva indústria als deliris de Trump.
