La Comissió Europea ha publicat orientacions sobre com planificar “àrees d’infraestructura” per accelerar la tramitació de reforços de xarxa i emmagatzematge necessaris per integrar renovables, en coherència amb les futures zones d’acceleració.
A Espanya, però, la Directiva revisada encara no està completament transposada, i a Catalunya la planificació de les zones d’acceleració i el marc territorial del desplegament acumulen retard. Això fa que el PLATER sigui la peça clau: no pot limitar-se a dibuixar on posar renovables, sinó que ha d’integrar també la infraestructura que les fa possibles (xarxes i emmagatzematge) i anticipar, quan pertoqui, la infraestructura d’evacuació associada a l’eòlica marina.
La Comissió Europea està empenyent un canvi de de prioritats en la transició energètica: si volem renovables al ritme necessari per assolir els objectius 2030, el coll d’ampolla ja no és només posar més renovables, sinó tenir a punt xarxa i flexibilitat (emmagatzematge inclòs) i, sobretot, tramitar-ho amb terminis compatibles amb una transició real. Les noves orientacions de la Comissió (DOUE C 128, 9 de gener de 2026) expliquen com els Estats haurien de definir “àrees d’infraestructura” per accelerar permisos de xarxa i emmagatzematge d’acord amb l’article 15 sexies de la Directiva de renovables.
Això no és un detall tècnic. És un avís a navegants per a qui planifica (Generalitat, ICAEN, administració local, operadors de xarxa i responsables de planificació territorial): si no s’integra la planificació de zones d’acceleració amb la planificació d’infraestructura, la transició s’encalla i el conflicte territorial creix.
Què està demanant Europa, exactament
- Planificar “àrees d’infraestructura” per reduir terminis, però amb condicions ambientals i de governança prèvies. La Comissió recorda que els projectes de xarxa i emmagatzematge poden trigar anys, i que aquestes àrees serveixen per escurçar permisos si es compleixen condicions estrictes.
- No obliga a designar àrees, però anima a fer-ho com a estratègia comuna a la UE.
- La clau és que, per accelerar via exempcions, cal haver planificat bé abans. El paquet europeu obre la porta a eximir determinades avaluacions ambientals a nivell de projecte dins d’aquestes àrees, però només si la designació de les àrees s’ha fet amb una base estratègica robusta (avaluació ambiental estratègica, criteris, mitigació, etc.).
- Xarxa i emmagatzematge han d’anar “enganxats” a les zones d’acceleració renovable. La Comissió adverteix que alguns Estats estan prioritzant transposar i aplicar les zones d’acceleració (article 15 quater) i després designaran àrees d’infraestructura, però el missatge de fons és que són peces complementàries.
- Aquest document no és dret vinculant, però també fixa quina és la lectura “de manual” que farà la Comissió quan avaluï si s’està aplicant bé la Directiva.
El punt crític per a Espanya: encara no s’ha transposat completament la Directiva
A data d’avui, la Comissió ha activat procediments d’infracció perquè molts Estats, entre ells Espanya, no han comunicat la transposició completa de la Directiva (UE) 2023/2413. En un paquet de decisions de juliol de 2025, la Comissió indicava que, fins aleshores, només Dinamarca havia notificat transposició completa dins del termini general (21 de maig de 2025).
I ja abans, al setembre de 2024, la Comissió havia enviat carta de requeriment a 26 Estats (inclosa Espanya) per no haver transposat a temps les disposicions de permisos que vencien l’1 de juliol de 2024 (acceleració de permisos tant per renovables com per infraestructura necessària).
És a dir: el marc europeu que dona cobertura a l’acceleració (zones d’acceleració i infraestructura associada) existeix, però a Espanya encara no està desplegat com a dret intern amb plena seguretat jurídica. Això té conseqüències pràctiques: inseguretat, heterogeneïtat territorial, i risc que l’acceleració acabi en improvisació o litigi.
I a Catalunya: el retard de planificació és real (i ara mateix té un cost polític i social)
Catalunya porta anys sense un instrument territorial sectorial en vigor per ordenar el desplegament de renovables sobre sòl, i això ho reconeixia la mateixa consulta pública del PLATER: “en la situació actual, la planificació territorial de Catalunya no disposa de cap instrument de planificació territorial sectorial” amb aquesta finalitat.
A finals de 2025 s’han presentat resultats preliminars del PLATER, i el Govern ha explicat que el pla calcularà capacitats i només considera edificis i espais artificialitzats com a zones d’acceleració per a eòlica i fotovoltaica.
Però el mateix relat públic situa l’entrada en vigor en un horitzó llunyà: l’expectativa és aprovar-lo via decret perquè entri en vigor el 2027. Si el 2027 és quan “entra en vigor” el marc territorial, el 2030 arriba amb una finestra de temps molt estreta per materialitzar projectes, reforços de xarxa i flexibilitat sense multiplicar conflictes i bloquejos.
El missatge europeu és inequívoc: la planificació que accelera no és només cartografiar “on es poden posar renovables”. El PLATER ha d’integrar zones d’acceleració i infraestructura (xarxes + emmagatzematge) i no només “sòl apte”. Per a complir amb la Directiva europea ha de definir un paquet coherent que inclogui:
— Zones d’acceleració renovable (on els permisos han de ser més ràpids, perquè el risc ambiental i territorial està preavaluat).
— Infraestructura de xarxa i d’emmagatzematge necessària per integrar aquestes renovables (reforços, ampliacions, digitalització, flexibilitat), planificada en paral·lel i amb criteris ambientals previs.
— Governança i participació: si no hi ha participació primerenca i criteris transparents, el conflicte no desapareix; es desplaça a tribunals i a la política municipal.
Això implica tres decisions que no es poden ajornar:
- Fixar criteris vinculants (i publicables) de priorització: on hi ha congestió, on hi ha demanda, on hi ha capacitat de xarxa, quina flexibilitat falta, i com es connecta això amb els objectius climàtics i industrials. La Comissió recomana explícitament prioritzar zones amb colls d’ampolla de xarxa i necessitat d’electrificació en àrees industrials i urbanes.
- Fer planificació integrada de permisos: si el pla territorial no incorpora des del principi la infraestructura (xarxa + emmagatzematge) que fa possible la integració, acabarem amb una doble paràlisi: projectes renovables esperant connexió i reforços de xarxa encallats en permisos.
- Donar seguretat al món local: una planificació tardana i ambigüa obliga municipis a improvisar regulació, genera desconfiança i multiplica conflicte. El PLATER s’ha presentat com una eina perquè els municipis puguin regular i executar amb criteris d’equilibri territorial, però perquè això passi ha d’arribar a temps i amb criteris clars.
També per a l’eòlica marina: Cal la infraestructura d’evacuació i els corredors de cable
La Comunicació dedica un apartat específic a l’ordenació de l’espai marítim (Directiva 2014/89/UE) i aquí hi ha una advertència que coincideix amb les reivindicacions que des d’antuvi ha fet Renovem-nos: no n’hi ha prou amb “designar zones marines” per a parcs. S’ha de considerar també la infraestructura per transportar aquesta energia (inclosa la part terrestre) com a part del paquet, i s’han d’incloure explícitament els corredors submarins i terrestres en la planificació.
Per Catalunya, això vol dir que el PLATER (i la planificació energètica i territorial que l’acompanyi) hauria d’anticipar punts d’aterratge, corredors, subestacions i reforços associats. Si no s’integra ara, al debat sobre eòlica marina es superposarà el debat de xarxa més endavant, i ho farà en el pitjor moment: quan els projectes ja estiguin sobre la taula.
Què demanem des de Renovem-nos
Primer, calendari realista però exigent: avançar l’horitzó d’entrada en vigor al 2026, per garantir el compliment dels objectius 2030.
Segon, integració efectiva: PLATER no pot quedar-se en “àrees aptes” per eòlica i FV. Ha d’incorporar zones d’acceleració i planificació de la infraestructura de xarxa i emmagatzematge i el seu encaix territorial, perquè és just el que Europa està posant al centre del compliment 2030.
Tercer, transparència operativa: mapes i criteris públics sobre capacitat, congestió i prioritats, i un esquema de participació primerenca que redueixi conflicte, no que el traslladi a una fase tardana.
Més informació:
