Els informes científics coincideixen: no n’hi ha prou amb reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, cal preparar-se per a viure en un planeta més càlid, amb impactes meteorològics creixents, i garantint la cohesió social.
Les emissions globals creixen cada any, tot i que cada vegada més lentament.
Des dels anys 90 sabem que hauríem d’evitar que l’escalfament global arribi als 2 ºC, però tots els estudis científics de referència (IPCC 2023, Global Carbon Budget 2024, UNEP 2024 i Organització Meteorològica Mundial 2025) assenyalen que les tendències actuals porten a superar els 2 ºC a l’entorn del 2050.
Catalunya només genera directament un 0,1% de les emissions globals (38 dels 37.400 milions de tones de CO2e l’any 2024) però els impactes que rebrà seran per les emissions globals. I anem cap a moltes dècades d’impactes climàtics creixents. Hem de preparar-nos tant com puguem i planificar la millor adaptació possible. Una adaptació que només serà possible fins a cert punt, però que ens permetrà guanyar temps i atenuar els impactes que afectaran a persones que ens importen.
Es calcula que l’onada de calor de finals de juny del 2025 ha generat en només 10 dies la mort de 286 persones a la ciutat de Barcelona, per impactes directes i per complicacions de malalties preexistents. A tot Espanya les morts per calor d’aquest estiu han estat 3.644.
També ha destruït collites i generat incendis d’extinció molt lenta, pressió social i econòmica.
Som a l’inici de l’era dels impactes climàtics extrems. Fins ara hem tingut molta sort: les grans sequeres, onades de calor i incendis quasi no han coincidit. Però això pot canviar qualsevol dia.
L’adaptació no pot ser una idea secundaria: ha de ser un pilar fonamental de la planificació climàtica. Això inclou infraestructures i sistemes socials i institucionals, perquè puguin ajudar la societat a resistir.
L’adaptació actual és insuficient
La Unió Europea fa anys que impulsa estratègies d’adaptació però, segons un estudi publicat a Nature, el 70% de les ciutats europees tenen plans d’adaptació “inconsistents”.
A Catalunya hi ha un marc estratègic de referència, l’ESCACC 2021-2030, però només planteja mesures genèriques i no força a compromisos vinculants.
A la ciutat de Barcelona l’estiu del 2024, en plena onada de calor, la tercera part dels refugis climàtics estaven tancats, i el 2025 s’han anunciat 402 refugis climàtics, però alguns son simples tendals per a fer ombra.
A la resta de l’Àrea Metropolitana es calcula que hi ha 526.000 persones especialment vulnerables a la calor, però el 2025 només hi haurà 244 refugis climàtics.
Quins sectors son especialment crítics?
Els impactes climàtics seran transversals, però alguns sectors són especialment vulnerables i caldran estratègies per a garantir la resiliència:
- Infraestructures essencials: han de ser resilients als impactes climàtics. Cal garantir la capacitat de mantenir els serveis bàsics: electricitat, aigua, telecomunicacions, mobilitat, hospitals, escoles… Exemples clars són les línies de ferrocarril, com la R1, al Maresme, que discorre paral·lela al mar i que cada vegada acumula més dies de talls a causa dels impactes dels temporals; cal protegir trams de via amb espigons o replantejar el traçat. Situacions similars es donen a la xarxa viària de la Costa Brava i del litoral tarragoní, on carrers, carreteres i urbanitzacions, construïts massa a prop del mar, queden exposats a la regressió de les platges i als temporals. Un altre exemple evident és el subministrament d’aigua, com es va evidenciar durant la sequera 2021-2024; la dessalinització i la reutilització d’aigua son imprescindibles. Segons l’Agència Catalana de l’Aigua el 55% dels recursos hídrics podrien estar en risc en escenaris de sequera persistent.
- Boscos: s’han d’afrontar incendis cada vegada més virulents. Catalunya és una de les regions del sud d’Europa amb major risc d’incendi forestal. La suma de sequeres prolongades i d’onades de calor extremes generarà incendis més virulents i difícils de controlar. Més de 500 urbanitzacions es troben en zones d’alt risc d’incendi forestal, especialment a les comarques de Girona i Barcelona, segons dades del CREAF. Cal una gestió forestal activa i una planificació urbanística adaptada. Les urbanitzacions son punts crítics, on els incendis poden tenir conseqüències humanes i econòmiques devastadores.
- Agricultura i ramaderia han de ser més resistents al clima extrem i a la sequera. Les gelades extraordinàries fora d’època, com la d’abril del 2022 a Lleida (Segrià, Noguera, Urgell) i Tarragona (Ribera d’Ebre), van generar pèrdues de 109 milions d’euros, afectant especialment la fruita dolça, l’ametller i la vinya. En la sequera 2022-2023 el Departament d’Agricultura va quantificar més de 31 milions d’euros en compensacions directes per pèrdues de cultius (fruita dolça, seca, cítrics, cereals i ramaderia). El 2023 la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre va estimar en 200 milions d’euros les pèrdues per afectació a cereals, olivera i ramaderia, especialment a les zones de regadiu de Lleida. La ramaderia extensiva s’està traslladant a la cara nord del Pirineu, en zona francesa, per manca de pastura fresca a la cara sud durant els mesos d’estiu. En les zones de costa la intrusió salina pot provocar una pèrdua encara major de sols agrícoles.
- Redissenyar ciutats. Les ciutats concentren bona part de la població i per tant de la vulnerabilitat. Sovint són illes de calor que fan augmentar la temperatura 5-7 °C. Per reduir l’efecte d’illa de calor les ciutats han d’incrementar l’arbrat i les zones verdes i d’aigua. És essencial l’adaptació dels habitatges per millorar l’aïllament tèrmic i per fer-los eficients energèticament.
- Aturar la construcció a la línia de costa i zones inundables d’edificis i d’infraestructures. Cada vegada hi haurà més danys per temporals i per inundacions.
- Biodiversitat: preservar les seves funcions, com la pol·linització i la protecció contra inundacions. Els aiguamolls catalans podrien perdre fins al 30% de la seva superfície abans de 2050 si no es reforça la gestió hidrològica i la protecció del litoral, segons WWF. Un exemple són els aiguamolls de l’Empordà; són un gran aliat contra inundacions però també un dels ecosistemes més fràgils de la Mediterrània occidental, i podria patir greus pèrdues de biodiversitat. L’increment del nivell del mar, la regressió costanera i la falta de cabals ecològics, per l’excés de captacions agrícoles, posen els aiguamolls en una situació insostenible.
- Equitat i democràcia s’han de reforçar, evitant l’increment de desequilibris socials. Els impactes climàtics afecten més els més vulnerables, com persones grans, infants i poblacions empobrides. Cal reforçar especialment la salut pública, per l’augment de temperatures i per nous vectors de malalties, com mosquits que poden transmetre dengue o virus del Nil, que ja provoquen brots puntuals a Catalunya els darrers anys.
Planificar a dècades vista basant-se en la ciència
Gestionar la crisi climàtica té poc a veure amb els cicles quadriennals de la política. En el millor dels escenaris és una crisi que creixerà durant dècades abans de començar a apaivagar-se. Per això l’adaptació climàtica no pot ser un pla a curt termini, només pot ser un pla a dècades vista.
L’adaptació climàtica implica la transformació col·lectiva: redissenyar ciutats, protegir la biodiversitat que ens sosté, repensar el model econòmic i mantenir la cohesió social.
S’ha de planificar a 3-4 dècades vista, amb objectius concrets cada 2-5 anys, basant-se en el coneixement científic i monitoritzant públicament les dificultats i els avenços.
Plans que marquin l’actuació d’administracions i d’empreses, que siguin concrets, fàcils d’entendre pel conjunt de les administracions i de la població.
L’adaptació ha de ser un procés col·lectiu, amb participació de governs, científics, empreses, agents socials i ciutadania. Només si col·lectivament comprenem què anem fent i què ens falta, podem garantir que l’adaptació es mantingui durant dècades.
Adaptar-se és guanyar temps
Implica ajustar expectatives, adoptar respostes pràctiques i concentrar els esforços en projectes sostenibles a mig termini. Implica innovació tecnològica i social.
És un gran repte, i com en qualsevol gran repte no s’ha de perdre mai de vista l’objectiu, cal concentrar-se en fites a curt termini, i no donar-se mai per vençut: sempre es pot fer alguna cosa més.
Adaptar-se implica que les comunitats i els joves tinguin esperança creïble en el futur, encara que sigui un futur difícil.
El preu del no fer-ho seria immens. I el moment és ara.
Jordi Vilardell
President de Renovem-nos
