Un nou estudi al parc eòlic offshore d’Aberdeen no detecta cap col·lisió en 19 mesos de monitoratge i evidencia una gran distància entre les prediccions prèvies i el comportament real observat.
Un nou estudi fet al parc eòlic marí d’Aberdeen Bay, a Escòcia, afegeix evidència rellevant a un debat que sovint es presenta amb massa simplificacions: fins a quin punt els models predictius de col·lisió d’aus reflecteixen el que realment passa al camp. Segons la revisió de dades encarregada per Spoor i difosa per Vattenfall, el monitoratge continu d’una turbina entre el juny de 2023 i el desembre de 2024 no va confirmar cap col·lisió d’aus amb les pales.
L’estudi es va fer amb una càmera d’alta resolució instal·lada a la turbina AW10, enfocada cap a la turbina AW05. El sistema va funcionar durant aproximadament el 95% de les hores de llum i va registrar 2.007 trajectòries d’ocells potencialment interactuant amb la turbina. Cinc clips van ser marcats inicialment com a possibles col·lisions, però la revisió detallada va concloure que no n’hi havia cap: en tots els casos, els ocells eren lluny de l’aerogenerador o estaven fent comportaments naturals, com ara capbussar-se per alimentar-se.
La dada més significativa, però, no és només aquest “zero col·lisions”. El més rellevant és la distància entre les previsions i l’observació real. L’avaluació d’impacte ambiental prèvia a la construcció del parc, el 2018, estimava fins a 8,54 col·lisions per turbina i any sota hipòtesis d’alta evitació. Extrapolat als 19 mesos analitzats, això equivaldria aproximadament a 13,5 col·lisions. En canvi, quan The Biodiversity Consultancy aplica el model de risc de col·lisió a l’activitat real observada, el resultat és de 0,002 col·lisions esperades per a tot el període.
Aquesta diferència apunta a un element central: el comportament d’evitació de les aus. Tant la nota de Vattenfall com l’informe tècnic situen aquest mecanisme com una peça clau per explicar el risc baix observat. El document assenyala que estudis complementaris amb radar i seguiment GPS al mateix entorn mostren evitació de turbines a distàncies aproximades de 100 a 200 metres, una resposta que reduiria de manera important el risc real de col·lisió.
A Renovem-nos ja ens vam fer ressò fa uns mesos d’un altre estudi que apuntava en la mateixa direcció, quan vam explicar que un projecte de recerca fet al parc eòlic costaner de “Windtestfeld Nord” (prop de Husum) que combinava radar ornitològic, càmeres amb IA i recerca de cadàvers per estimar el risc de col·lisió durant la migració apuntava a una taxa d’evitació molt alta.
La nova regulació proposada pel Ministeri i les dades de camp obliguen a avançar cap a una gestió més precisa i adaptativa de la relació entre eòlica i biodiversitat. Aquesta nova evidència offshore no tanca el debat, però sí que reforça una idea important: les decisions no poden descansar només en models conservadors desconnectats del comportament real observat sobre el terreny.
Això no vol dir que s’hagin de rebaixar les exigències ambientals ni que tots els projectes tinguin un impacte equivalent. Vol dir que les avaluacions d’impacte ambiental han d’elevar el nivell d’evidència, incorporar millor les dades empíriques i revisar els supòsits que poden estar inflant el risc en determinats contextos. Si els models es construeixen amb hipòtesis excessivament conservadores sobre alçada de vol, exposició al rotor o taxes d’evitació, el resultat pot ser una imatge distorsionada de l’impacte real. L’informe d’Aberdeen no elimina la necessitat de prudència, però sí que mostra que prudència no és sinònim de mantenir models poc contrastats amb dades de camp.
A mesura que els projectes compten amb monitoratge real, continuat i amb eines més fines, el que apareix és una relació més complexa entre aus i aerogeneradors que la que sovint projecten els escenaris previs. I això té implicacions directes per al futur de l’eòlica: no per relaxar controls, sinó per fer-los més rigorosos, més proporcionats i més basats en evidència observada.
