El Monitor públic d’emissions estima que Catalunya va emetre 37,9 milions de tones de CO₂ equivalents el 2025. La xifra és només un 1,2% inferior a les darreres dades oficials, de 2023, i confirma que el país continua lluny del ritme necessari per complir els objectius climàtics de 2030.
El Monitor públic d’emissions de Catalunya acaba de publicar una estimació provisional de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle dels anys 2024 i 2025. El resultat és clar: les emissions pràcticament s’han estancat. Segons el Monitor, Catalunya hauria emès uns 37,9 milions de tones de CO₂ equivalent el 2025, només un 1,2% menys que el 2023, que és l’últim any amb dades oficials disponibles.
Aquesta dada és rellevant perquè mostra que la reducció d’emissions continua sent molt més lenta del que exigeixen els compromisos climàtics. El mateix Monitor estima que les emissions del 2024 haurien estat només un 0,2% inferiors a les del 2023, i que el 2025 la reducció respecte al 2024 hauria estat d’aproximadament l’1%. És a dir, després de la reducció observada el 2023, Catalunya no hauria consolidat una trajectòria sostinguda de descens.
El problema no és només la fotografia d’un any concret, sinó la tendència. L’objectiu climàtic de Catalunya per al 2030 implica situar les emissions brutes a l’entorn de 27,4–27,6 milions de tones de CO₂ equivalent. Això suposa que en els propers quatre anys caldrà una reducció aproximada del 28,3% respecte als nivells de 2023, segons la contribució mínima de Catalunya als objectius europeus i de l’Acord de París.
Amb unes emissions estimades de 37,9 MtCO₂e el 2025, Catalunya hauria de reduir prop de 10 milions de tones anuals abans del 2030. Això exigeix un canvi de ritme molt notable. El Monitor ho resumeix amb una dada especialment important: passar de reduccions anuals inferiors a l’1% a reduccions sostingudes al voltant del 7% anual.
Aquesta distància també posa pressió sobre els primers pressupostos de carboni aprovats pel Parlament de Catalunya. Per al període 2026-2030, aquests pressupostos fixen un límit màxim acumulat de 161,6 milions de tones de CO₂ equivalent. El Govern també ha presentat aquest límit com una reducció mínima del 31% respecte al 1990 i com l’alineació de Catalunya amb l’esforç europeu.
Per sectors, el senyal més preocupant continua sent el transport. Segons l’estimació del Monitor, el transport ja representa el 35% de totes les emissions de Catalunya i el 2025 encara hauria augmentat al voltant d’un 2%. Les dades de consum de carburants indiquen que l’ús de benzines i gasoils es manté molt estable i fins i tot creix el darrer any, malgrat l’entrada de vehicles elèctrics i híbrids al parc mòbil.
També augmenten les emissions del sector energètic, que representaria aproximadament el 12% del total. El Monitor atribueix aquest repunt, estimat en un 4,5%, a una major contribució dels cicles combinats en la generació elèctrica, vinculada parcialment a l’augment del consum de gas natural posterior a l’apagada de l’abril de 2025.
En canvi, la indústria, que representa prop del 27% de les emissions, hauria reduït les seves emissions un 3,5% el 2025. Aquesta reducció és coherent amb les dades oficials de les instal·lacions sotmeses al règim europeu de comerç d’emissions, que mostren una caiguda del 2,6% de les emissions del sector sotmès a la Directiva de drets d’emissió a Catalunya respecte de l’any anterior, amb una reducció industrial però un augment en energia.
Cal remarcar que aquestes dades són una estimació provisional, no l’inventari oficial. Les dades oficials d’emissions de 2025 previsiblement no es publicaran fins a mitjans de 2027. Precisament per això, el Monitor defensa la utilitat d’aquest tipus d’eines: sense indicadors actualitzats, és molt difícil saber si les polítiques públiques estan reduint emissions al ritme necessari.
També és important entendre què mesura i què no mesura aquesta estimació. Com els inventaris oficials, utilitza un criteri territorial o de producció: comptabilitza les emissions que es produeixen dins de Catalunya. No inclou les emissions incorporades als productes importats que consumim aquí, ni tampoc la major part de les emissions associades a l’aviació i al transport marítim. Per tant, és una estadística imprescindible, però no explica tota la petjada climàtica del país.
La conclusió és incòmoda però necessària: Catalunya no està reduint emissions prou ràpid. L’estancament de les emissions totals, el pes creixent del transport i la dependència encara significativa dels combustibles fòssils indiquen que no n’hi haurà prou amb millores marginals. Cal accelerar polítiques estructurals: electrificació real de la mobilitat, reducció de la demanda energètica, renovables desplegades amb més rapidesa, rehabilitació d’edificis, gestió eficient dels residus i transformació industrial.
