En l’encès debat sobre les energies renovables ha fet fortuna l’afirmació que no estem fent una veritable transició energètica, sinó que -manllevant les paraules d’un apreciat col·lega- “afegim renovables a les energies fòssils que en valor absolut continuen creixent”. Voldria recordar que les renovables representen un paupèrrim 5,8% del consum d’energia a tot el món (Our World in Data, 2021); a Catalunya el 2019 encara eren menys, un 5,4% (ICAEN, 2021). És cert que la demanda d’energia segueix creixent a escala global. De fet, els darrers 60 anys només hi ha hagut 4 episodis breus en què ha caigut l’ús d’energia. El primer amb la crisi del petroli dels anys 70, el segon a principis de la dècada dels 80, i els dos darrers amb la crisi financera de 2008 i amb la COVID-19. És realment lamentable aquesta tendència de creixement permanent del consum energètic, però NO ÉS CULPA DE LES RENOVABLES.
La culpa és d’un model de desenvolupament socioeconòmic global que es basa en 2 factors insostenibles per naturalesa. El primer és un metabolisme material i energètic absolutament despilfarrador. Pel que fa matèries primeres, a escala europea extraiem de la natura i consumim cada any 15.700 Kg de materials per habitant (Eurostat, 2021) i només el 44% es reciclen o fixen a llarg termini. El 56% són abocaments (al sòl, a l’atmosfera o a les aigües). Aquesta quantitat de materials equival a 221 vegades el pes d’una persona d’Europa, cada any! Pel que fa a l’energia, el 2020 a nivell mundial es van produir 21.800 milions de metres cúbics de combustibles fòssils. Això correspon a una muntanya en forma de cub de 2,8 Km d’alçada, 2,8 Km de façana i 2,8 Km de fondària (font: visualcapitalist.com). Cada any també!
El segon factor és el paradigma del creixement econòmic. Tots els països (capitalistes, comunistes i dictadures) es basen en el principi que per satisfer les necessitats de progrés de la societat cal fer créixer l’economia perquè això permet finançar les infraestructures, serveis, tecnologies i recursos bàsics adients. És un pilar inamovible de la civilització actual i que impregna totes les polítiques i tractats internacionals, fins i tots els models de lluita contra el canvi climàtic del Panell Intergovernamental del Canvi Climàtic. Les renovables no tenen la culpa ni del primer ni del segon d’aquests factors de desenvolupament global, i tampoc tenen la culpa que els Estats que no gaudeixen del nostre nivell de consum (cada habitant del Nord Global equival a 3 de la resta del planeta en quant a consum de materials i energia) vulguin expandir la seva economia -ergo, les seves infraestructures, producció industrial, ciutats, provisió d’energia i aliments, mercat de béns de consum, etc.- i “atrapar” els països rics. Les renovables tampoc tenen culpa que els darrers 30 anys la globalització neoliberal hagi alimentat la deslocalització industrial cap a Àsia, el Magreb i Llatinoamèrica, ni que ara es despertin els estats europeus al fet que els materials crítics per la transició energètica i el seu processament estiguin bàsicament en mans de la Xina. Ens hem acostumat a viure com reis ignorant d’on venen els productes que comprem, ignorant què passa quan ens en desfem i obviant encara més l’energia que ha estat necessària per produir-los i la que fa falta per sostenir el tren de vida que vida que tenim. Hem convertit l’hiperconsum en la norma. I ara que toca canviar de rumb, necessitem un boc expiatori per “no mirar amunt”; per no confrontar el fet que hem de canviar de model. Hi ha rius de tinta explicant que hem de decréixer. Que no podem seguir amb tant de consum. Però de moment l’únic pel que estan servint és per nodrir l’oposició a les renovables. Ara resulta que cada aerogenerador i cada placa que ens pot permet estalviar 20 o 30 anys d’energia fòssil (que s’ha d’extreure cada any, recordo), tenen la culpa que 1) al món hi ha països que volen consumir al mateix nivell que nosaltres; 2) que nosaltres no estem disposats a renunciar a res (p.ex. el 40% dels cotxes que comprem són SUVs); 3) que els nostres governs segueixen tenint el creixement econòmic (i.e. el PIB) com a pilar únic i inamobible del progrés; i 4) que no exigim als governs compromisos de tancament de centrals fòssils i l’acceleració de la descarbonització, amb les restriccions que això pugui comportar.
Tal com expressa l’admirat Ramon Folch, ens hem situat en un “ecologisme màgic” que pretén passar del consum de masses insostenible i petrodependent, a una utopia decreixentista global basada en petites illes energètiques i l’autosuficiència comunitària en un obrir i tancar d’ulls. No discutiré si el model és un o l’altre. Em sembla evident que hi ha raons fefaent per obrir un debat rigorós, seriós, pausat i mooooolt inclusiu per convergir en quin és el model viable entre aquests dos extrems. El que sí que tinc clar és que aquest canvi no es fa en dos dies. En canvi, abandonar les fòssils sí que ho hem de fer ja, sense més dilació. El 2023 Catalunya hauria d’haver retallat entre un 5% i un 7% les seves emissions. I no ho farà. I això sí que és un pas més cap a l’abisme. Tot, perquè no volem entomar el mea culpa de veure al paisatge centrals solars i eòliques. Tot, perquè hem convertit les renovables en el boc expiatori d’un sistema que no sabem i -m’atreviria a dir- que no volem canviar. Ja ho farà la generació dels nostres fills i néts, amb el que els quedi de civilització.
