És tan fàcil jugar amb els desequilibris territorials per alimentar recels que perjudiquen el conjunt del país! Ara que el Govern ha fet públiques les quotes que el pla territorial de les energies renovables (PLATER) assigna a cada comarca en l’horitzó de l’any 2050, són molts els que posen el crit al cel. És tan fàcil com dir, per exemple, que la Terra Alta generarà 100 vegades més energia que la que ‘necessita’ (la que actualment consumeix). Inapel·lable? S’ha de matisar.
Primer, no cal oblidar que l’electricitat renovable de demà haurà de substituir, no només la nuclear d’avui, sinó també el gas, la gasolina i el gasoil per eliminar completament les emissions de diòxid de carboni que escalfen la Terra. Segons les projeccions de la Generalitat, l’any 2050 caldrà entre 2 i 3 vegades més energia elèctrica que avui.
Segon, els serveis (sanitat, educació, comerç, cultura…) i els productes de què gaudim són possibles gràcies a l’energia gastada en “algun altre lloc”. O sigui, som beneficiaris d’una energia addicional que passa desapercebuda; l’energia “grisa”. Vist així, “l’energia del consum” (energia, més productes, més serveis) acaba essent proporcional a la població. La terra Alta generarà unes 30 vegades més electricitat de la que avui és beneficiària. Inacceptable? Analitzem-ho.
Prendre com a referència per a la generació el consum comarcal porta a un carreró sense sortida degut a la gran concentració de població al voltant de Barcelona. Són el 63 % dels catalans que viuen en un 7,2% del territori. Disposen de 22 vegades menys superfície per càpita per captar energia del vent o del sol que a la resta del país.
Per una altra banda, qui amb dos dits de front gosaria afirmar que la producció d’una determinada comarca no pot ser excedentària en, per exemple, cereals, embotits, vi, fruita, ciment, cotxes o… energia? Allò que hauria de limitar qualsevol producció són els impactes negatius sobre el medi natural i la gent (contaminació dels aqüífers i de l’aire, soroll, mortaldat d’aus, etc.). En el cas de la generació d’electricitat renovable, la Generalitat dona una idea general del seu impacte amb el percentatge de la superfície que ocuparan els parcs eòlics i les plantes fotovoltaiques a terra (en els espais no degradats que anomena “no artifialitzats”). Acabada la transició energètica, l’ocupació serà de l’1 i del 0,2%, respectivament, del territori català.
Des de Renovem-nos proposem un paràmetre complementari: la potència instal·lada (MW) per km2. Considerem que aquest paràmetre té la virtut d’agrupar tant l’impacte (la superfície) com el benefici (la potència elèctrica). Mesurat d’aquesta manera, amb les quotes del PLATER, només 3 o 5 comarques superarien 2,5 vegades l’impacte mitjà a Catalunya de la fotovoltaica a terra (0,60 MW/km2) o de l’eòlica (0,72 MW/km2), respectivament. Sembla prou raonable.
A més a més, proposem redistribuir l’impacte de les comarques més afectades cap a aquelles que tenen un potencial de generació suficient. Aquesta correcció pot ajudar a reduir els recels entre comarques afavorint la necessària corresponsabilitat territorial. Creiem que hauria de ser acceptable.
Abans d’acabar, tornem al començament de l’escrit posant com a exemple dues comarques de mida semblant triades entre les que generaran més electricitat: les Garrigues i l’Anoia. La primera, de 20.000 habitants, viu principalment de l’agricultura; la segona, amb 130.000 habitants, acull una activitat industrial important al voltant de la seva capital (Igualada). Per població, l’Anoia és beneficiària de molta més energia que les Garrigues. Trobaria just el lector que els veins dels poblets de l’Anoia haguessin de veure més molins a l’horitzó o haguessin de cedir més camps per a plaques fotovoltaiques que els de les Garrigues, simplement perquè viuen prop de polígons industrials o de poblacions més grans? Nosaltres, no. L’impacte per càpita de les renovables es mesura per km2.
Sergi Nuss i Pere Roura Grabulosa, membres de Renovem-nos
