L’informe final d’ENTSO-E sobre l’apagada del 28 d’abril de 2025 a la península Ibèrica deixa una idea central: el problema principal no va ser una manca d’inèrcia al sistema, sinó un episodi de sobretensió i de control insuficient de la potència reactiva, i aquí les renovables justament poden tenir un paper rellevant per evitar que torni a passar.
L’informe final d’ENTSO-E sobre l’apagada del 28 d’abril de 2025 a la península Ibèrica conclou que el problema principal no va ser una manca d’inèrcia al sistema, sinó un episodi de sobretensió i de control insuficient de la potència reactiva. És una conclusió important perquè durant mesos s’ha repetit que el gran risc d’un sistema amb més renovables és perdre inèrcia. El que diu ara l’anàlisi tècnica europea és una altra cosa: el factor decisiu va ser la tensió.
Això no vol dir que la inèrcia no sigui un concepte important en un sistema elèctric. Ho és. La inèrcia és la capacitat física que tenen les masses giratòries de les màquines síncrones per resistir canvis bruscos de freqüència. Per això acostuma a associar-se a tecnologies com la nuclear, la hidràulica convencional o els cicles combinats de gas. Però una cosa és que la inèrcia sigui rellevant per a l’estabilitat del sistema, i una altra de ben diferent és afirmar que aquest incident concret es va produir per falta d’inèrcia. L’informe final no apunta aquí com a causa principal.
El que identifica ENTSO-E és una seqüència de fenòmens vinculats a la tensió: oscil·lacions prèvies, una pujada ràpida de tensió, mancances en el control de tensió i de potència reactiva, i desconnexions en cascada de generació quan van actuar les proteccions per sobretensió. Dit de manera planera: el sistema no va fallar perquè “faltés pes rotatori”, sinó perquè no va aconseguir contenir a temps un problema de tensió que es va anar agreujant fins a provocar la caiguda de plantes i la desestabilització general.
Això és especialment rellevant perquè el control de tensió i de potència reactiva no depèn només de tenir grans centrals síncrones connectades. Depèn de quins recursos estan habilitats per aportar aquest servei, de com responen davant canvis ràpids i de com està organitzat el sistema per actuar localment quan hi ha una desviació. I aquí l’informe és clar: el suport de control de tensió dels generadors convencionals no va ser efectiu, i alguns van mostrar desviacions respecte dels requisits aplicables.
Això és el més incòmode per al relat que ha circulat des de l’apagada. Les tecnologies que sovint s’han presentat com a garantia d’estabilitat per la seva inèrcia eren, alhora, les que tenien el paper més central en el control de tensió aquell dia. I justament aquest suport va fallar. Per tant, usar aquesta apagada com a prova que “el problema són les renovables perquè no tenen inèrcia” no se sosté davant del diagnòstic tècnic final.
També convé aclarir un altre punt que sovint ha quedat difuminat. En el moment de l’apagada, les renovables no estaven encara habilitades dins del nou marc regulatori per prestar el control dinàmic de tensió amb seguiment de consignes en temps real. L’operador del sistema va proposar a la CNMC el juny de 2021 que atès el pes de les renovables aquestes tinguessin també atribucions de control dinàmic de tensió però no ha estat fins el 12 de juny de 2025, dos mesos després de l’apagada, que les renovables han estat autoritzades com a prestadores plenes d’aquest servei en les condicions que ara s’han començat a desplegar.
Aquest punt és clau perquè canvia la lectura política del problema. No és que les renovables “fallessin” en un servei per al qual el sistema encara no les havia habilitat plenament. El que va fallar va ser un model de control de tensió massa dependent d’un nombre limitat de grans instal·lacions convencionals, en un context en què la generació distribuïda i renovable ja té un pes creixent. L’apagada posa en evidència que la regulació i l’operació del sistema no s’havien adaptat prou ràpid al nou mix elèctric.
La bona notícia és que aquesta lliçó apunta també cap a una solució. El 19 de març de 2026, més de 50 instal·lacions renovables ja estan prestant el servei de control dinàmic de tensió a la xarxa espanyola. A mitjan febrer, 365 instal·lacions havien demanat habilitar-se, 155 ja havien passat per proves tècniques i 74 les havien superat. Això obre la porta a un sistema més robust, on la tensió no depengui només d’uns pocs grans grups síncrons, sinó d’una base molt més àmplia de recursos repartits pel territori.
Això és especialment important perquè la tensió és una magnitud fortament local. No es controla només “des del centre” ni només amb unes quantes centrals grans. Es controla nus a nus, amb capacitat d’injectar o absorbir reactiva allà on cal. En aquest sentit, un sistema amb més renovables distribuïdes, més autoconsum, més bateries i més electrificació pot ser fins i tot més capaç de gestionar bé la tensió, sempre que les regles de mercat, els requisits tècnics i l’operació del sistema s’adaptin a aquesta realitat.
Per això la lliçó de fons de l’informe no és que la transició energètica hagi anat massa lluny. És just la contrària: la transició tecnològica avança més ràpid que l’adaptació d’algunes regles i serveis del sistema. L’apagada ibèrica no demostra que les renovables siguin incompatibles amb la seguretat elèctrica. Demostra que un sistema cada cop més renovable necessita nous serveis de xarxa, nous recursos habilitats per prestar-los i un marc regulatori capaç d’anticipar-se als canvis, en lloc d’arribar-hi tard.
