Durant anys, la transició energètica es va presentar com un procés relativament senzill. Només calia substituir els combustibles fòssils per electricitat renovable i avançar cap a una economia descarbonitzada. La imatge era atractiva: grans parcs eòlics, extensions de panells solars, xarxes intel·ligents i milions de vehicles elèctrics alimentats per energia neta. No obstant això, a mesura que avança la transformació, la realitat revela la seva complexitat i les seves fortes implicacions socials.
L’electrificació és, sens dubte, una de les eines més eficaces per reduir emissions. Però també es comença a fer evident que hi ha sectors per als quals l’electricitat no és una solució simple. L’aviació comercial, el transport marítim, la indústria química, els fertilitzants, les cimenteres, la metal·lúrgia, els tractaments de residus o les activitats que requereixen temperatures molt altes continuen depenent de combustibles o de matèries primeres carbonades difícils de substituir. És precisament en aquest espai on ha irromput amb força el debat al voltant de les anomenades molècules verdes.
» hi ha sectors per als quals l’electricitat no és una solució simple. «
Sota aquesta expressió s’agrupa una família àmplia de productes energètics amb etiquetes bio o verdes: hidrogen, amoníac, metanol, metà, combustibles d’aviació sostenibles (SAF), biocombustibles avançats… Tots ells pretenen oferir una alternativa amb menys emissions per a aquells usos en què l’electrificació directa, si més no amb els sistemes actuals, és complexa.
Tot i això, la creixent popularitat del concepte també comporta un risc. L’expressió “molècula verda” té una enorme força comunicativa. Suggereix innovació, sostenibilitat i compatibilitat amb el verd dels objectius climàtics, o bé el verd de l’esperança per al manteniment dels motors de combustió interna (ICE). Per això cal considerar que darrere d’aquesta etiqueta s’amaguen realitats tecnològiques, econòmiques i ambientals molt diferents, que poden exercir un paper rellevant en la descarbonització, però que també corren el risc de convertir-se en narratives de legitimació per prolongar models de consum i producció que difícilment es podran mantenir en els objectius del 2050.
» darrere l’etiqueta de molècules verdes s’amaguen realitats tecnològiques, econòmiques i ambientals molt diferents»
Aquesta no és, doncs, només una discussió tècnica sobre eficiències energètiques: és una disputa de poder. Qui defineixi què és una “molècula verda” admissible i en quins usos decidirà qui paga la transició i qui en captura la renda. Deixar aquesta definició en mans dels mateixos actors que tenen interès a perllongar l’statu quo —les petrolieres, la indústria gasista, part de l’automoció— és, senzillament, entregar les claus de la política energètica a qui hauria de ser-ne regulat.
La primera qüestió que cal recordar és que cap molècula apareix per art de màgia. Totes requereixen molta energia per ser produïdes. L’hidrogen exigeix grans quantitats d’electricitat per a l’electròlisi (avui dia, amb les tecnologies més comercials, amb una eficiència del 60-65 %). Els combustibles sintètics necessiten, a més, capturar diòxid de carboni i combinar-lo posteriorment amb aquest hidrogen. Cada pas implica consums energètics considerables i redueix el rendiment de tota la cadena de producció, que s’afegeix a la ja baixa eficiència dels ICE.
» Qui defineixi què és una “molècula verda” admissible i en quins usos decidirà qui paga la transició i qui en captura la renda.»
La termodinàmica, aquesta branca tossuda de la física, continua sent una realitat incòmoda per a qualsevol estratègia energètica. Tot i que els discursos comercials presenten algunes tecnologies com a solucions miraculoses, els balanços energètics continuen imposant límits difícils d’ignorar. Una part significativa del debat públic sobre les molècules verdes sembla oblidar que l’energia més barata i eficient és aquella que mai no es consumeix. Des d’aquesta perspectiva, la qüestió no consisteix únicament a produir nous combustibles, sinó a preguntar-se on és justificable utilitzar-los.
La situació esdevé encara més complexa quan s’analitzen els recursos necessaris per als “C verds”. Aquests descansen sobre la disponibilitat de residus agrícoles, forestals o urbans amb carboni prèviament extret de l’ambient per processos biològics. Aquests recursos, però, no són infinits. Així, la biomassa és una de les matèries més disputades de la transició ecològica. Els mateixos residus que poden transformar-se en energia (biogàs, biometà, biometanol…) també poden destinar-se a millorar els sòls agrícoles, produir materials de construcció, generar productes químics (polímers, plàstics, dissolvents…) o actuar com a embornals de carboni. La “biorefineria” de capacitat infinita no és real i, a més, la demanda sobrepassa l’oferta, amb el consegüent encariment.
» La “biorefineria” de capacitat infinita no és real i, a més, la demanda sobrepassa l’oferta, amb el consegüent encariment.»
La pregunta que sorgeix és inevitable: hi ha prou matèria primera sostenible per satisfer simultàniament totes aquestes demandes? La majoria dels estudis quantitatius diuen que no. Així, la competència pels carbonis verds en condiciona el preu al mercat i, per tant, l’ús raonable.
A tot això cal afegir-hi una qüestió econòmica que poques vegades ocupa el centre de la discussió. L’electrificació directa sol ser l’opció més eficient i menys costosa sempre que sigui tècnicament possible. Les bombes de calor consumeixen menys energia que les calderes. Els vehicles elèctrics aprofiten millor l’energia que qualsevol combustible sintètic destinat al transport per carretera. Fins i tot a la indústria, moltes aplicacions poden electrificar-se amb costos inferiors als de les alternatives basades en hidrogen o combustibles sintètics.
Per aquest motiu, nombrosos organismes internacionals insisteixen en una idea simple, però d’enorme transcendència: les molècules verdes s’haurien de reservar tan sols per a aquells àmbits on no hi hagi solucions millors i que puguin absorbir el cost més alt. Són massa valuoses per desaprofitar-les en usos en què l’electricitat té una eficiència molt superior i contribueix a l’estalvi d’energia, mentre que les molècules verdes incrementen el consum d’energia. Però aquesta no és la realitat que s’està transmetent als mitjans i en les campanyes publicitàries de les companyies energètiques, en què es presenten les molècules verdes com una panacea sense límits per a tots els consums actuals de combustibles fòssils.
» les molècules verdes s’haurien de reservar tan sols per a aquells àmbits on no hi hagi solucions millors i que puguin absorbir el cost més alt.»
És en aquest punt on emergeix el risc del “greenwashing”. La fascinació tecnològica pot conduir a la creença que serà possible mantenir intactes els actuals patrons de mobilitat, producció i consum simplement substituint unes molècules per unes altres. Sota aquesta lògica, els avions seguirien volant igual, els vaixells navegant i les indústries consumint quantitats creixents d’energia, mentre una nova generació de combustibles resoldria automàticament el problema climàtic. En conseqüència, es pretén “salvar” el motor de combustió interna més enllà del 2035 sense esmentar les fortes penalitzacions energètiques a causa del major consum durant el procés, ni comentar tampoc les emissions de CO₂ lligades a tota la cadena de producció de biocombustibles, de combustibles sintètics o, en general, de molècules verdes. Aquí és on es veu que, sota la pressió de grans interessos, hi ha hagut un gir a Brussel·les per desdir el que s’havia dit fins ara i passar a equiparar els cotxes de benzina i dièsel als elèctrics amb l’excusa d’usar aquests combustibles renovables, que, a diferència dels biocombustibles més coneguts, parteixen d’una altra sèrie de productes, com ara els olis usats o altres residus orgànics. Però continuen mantenint una empremta de carboni i presenten costos econòmics que, sense primes ni subvencions, són preocupants. Ara, tot això són raons argumentades com a necessàries per la indústria automobilística perquè aquesta està sobrepassada per la xinesa a causa dels seus errors estratègics acumulats durant les darreres dècades sota la filosofia de la globalització de l’economia.
La realitat és menys còmoda. La transició energètica exigeix innovacions tecnològiques, però també decisions sobre prioritats, assignació de recursos i gestió de la demanda. No totes les activitats podran disposar de quantitats il·limitades de combustibles renovables, ni tots els sectors podran accedir-hi simultàniament o absorbir-ne els costos.
» La transició energètica exigeix innovacions tecnològiques, però també decisions sobre prioritats, assignació de recursos i gestió de la demanda»
Aquests interessos econòmics es concreten: les empreses i indústries atrapades per la inèrcia hi veuen una oportunitat per mantenir-ne la rellevància. Les infraestructures gasistes busquen noves funcions que en justifiquin la continuïtat, així com la indústria automobilística resistent als canvis busca la seva permanència i continuar controlant mercats valorats en centenars de milers de milions d’euros. La transició energètica, com totes les grans transformacions històriques, no és tan sols una qüestió tecnològica. També és una disputa pel control dels mercats, les infraestructures i les rendes futures. I darrere d’això, com ja veiem a diversos llocs del planeta, hi ha guerres, migracions i desequilibris socials i territorials. Aquesta realitat no és innocent.
Potser la lliçó principal és que el debat no s’hauria de plantejar en termes d’electrificació contra molècules verdes. Totes dues són necessàries. La qüestió rellevant consisteix a determinar objectivament quina tecnologia resulta més adequada per a cada necessitat concreta, sense deixar aquesta decisió a la imposició de qui té més força econòmica. La veritable transició no consisteix a substituir un combustible per un altre mantenint intacta la resta del sistema. Consisteix a construir una combinació “intel·ligent” de tecnologies, recursos i comportaments capaç de reduir emissions sense ignorar els límits físics del planeta. Les molècules verdes formaran part d’aquesta solució. Però convertir-les en una promesa universal podria acabar sent un dels errors estratègics més grans de la política energètica contemporània i una manera de contribuir a posar pals a les rodes de la transició energètica. Ara que es proposa el document oficial de partida del PINECCAT, cal veure els detalls de quina funcionalitat s’espera de les molècules verdes en l’estratègia de país.
» La qüestió rellevant consisteix a determinar objectivament quina tecnologia resulta més adequada per a cada necessitat concreta, sense deixar aquesta decisió a la imposició de qui té més força econòmica.»
En principi, el PINECCAT no es pot escriure amb la lògica de la biorefineria il·limitada. Si el document de partida torna a obrir la porta a convertir, per exemple, la petroquímica de Tarragona en una gran planta de combustibles “verds” sense fixar límits d’ús, sense exigir balanços d’emissions de cicle complet i sense garantir que la matèria primera és realment disponible i sostenible, estarem legitimant amb diners i planificació públics el greenwashing. L’Administració catalana ha de fixar, per llei o per pla director, una jerarquia d’usos —electrificació directa primer, molècules verdes reservades als sectors que no tenen alternativa— i no delegar aquesta decisió al mercat ni a la pressió dels lobbies energètics i de l’automoció.
Seguint la jerarquia d’usos ja exposada, això es concretaria en quatre mesures: primer, caldria pensar com es condiciona qualsevol subvenció o incentiu fiscal a combustibles renovables no biològics o biocombustibles avançats a una acreditació independent i pública del seu balanç real d’emissions i de consum energètic, no a l’etiqueta comercial. Segon, prioritzar per llei l’electrificació directa en tot ús en què sigui tècnicament viable, reservant les molècules verdes per a l’aviació, el transport marítim i la indústria d’alta temperatura. Tercer, evitar que Catalunya dediqui sòl industrial, xarxa de gas o fons públics a ampliar capacitat de “biorefineria” abans de tenir garantides la matèria primera sostenible a escala i el seu cost real. I quart, que el PINECCAT reculli aquests criteris amb xifres i terminis, no amb declaracions d’intencions, perquè és exactament l’ambigüitat del primer esborrany la que ha permès que el greenwashing hi trobi lloc.
El debat de fons no és si Catalunya necessita hidrogen, biometà, SAF o combustibles sintètics. El debat és si serà capaç de resistir la pressió dels interessos particulars i planificar aquests recursos escassos segons l’interès general, oferint una solució holística. El PINECCAT serà una bona estratègia de país només si estableix aquesta jerarquia amb criteris transparents, quantificables i verificables. Si no ho fa, les molècules verdes corren el risc de convertir-se més en un instrument de màrqueting que no pas en una eina eficaç de descarbonització.
J. R. Morante & H. Santcovsky són membres de Renovem-nos
