Pou petrolier a Loving County, a Texas (EUA).
Desembre de 2023. Expectació per allò que s’acabi acordant a la Conferència de les Parts (COP28) de Dubai per fer front a l’amenaça principal a què s’enfronta la humanitat: l’emergència climàtica. Preocupació general per la pressió que exerciran els lobistes de les grans companyies petrolieres, conscients que s’hi juguen el futur del seu lucratiu negoci. Esperança en la influència positiva de la política decidida de la UE cap a la descarbonització de l’economia. Manca de confiança en el paper que exercirà el president de la conferència, Sultan Al Jaber (amb grans interessos en el sector petrolier), sobre la resolució final.
Com passa sempre, s’arriba a un acord ‘in extremis’ en què, per primera vegada, es parla d’abandonar progressivament els combustibles fòssils. No hi ha cap termini ni cap concreció sobre el ritme al qual s’ha de produir aquest procés. El que toca, ara, és convertir aquest acord en compromisos vinculants que el facin efectiu.
Segons el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU, la substitució dels combustibles fòssils per energies renovables lliures de carboni serà més ràpida en les economies avançades que en els països en desenvolupament per dues raons: més capacitat financera en les primeres i necessitat d’amortitzar les instal·lacions que utilitzen carbó, petroli o gas, en els segons. És a dir, si les companyies petrolieres volguessin tancar l’aixeta dels pous ràpidament, els països consumidors no els ho permetrien perquè la transició energètica ha de seguir el seu ritme. Idealment, per tant, s’hauria de produir una disminució de l’extracció de combustibles fòssils d’acord amb les necessitats de la transició energètica, passant de la seva contribució actual del 77% al 0% en una data al voltant de l’any 2050.
Es plantegen dues alternatives: anar tancant explotacions actives o, simplement, prohibir que se n’obrin de noves. Tot i que la segona opció sembla massa conservadora, un estudi publicat a finals de maig a la prestigiosa revista ‘Science’ conclou que és la més efectiva. De fet, sense aquesta prohibició, no es pot assegurar que el tancament d’un pou de petroli poc rendible no vagi seguit de l’obertura d’un altre de més productiu, l’explotació del qual tendiria a allargar-se fins a esgotar el jaciment. Els autors calculen com evolucionaria la producció de gas i de petroli amb les explotacions en ús a ple rendiment. Sense noves explotacions, la producció disminuïa des d’avui mateix. I el que és més important: no caldrien de noves per proveir l’energia fòssil necessària per completar la transició energètica a un ritme que eviti el sobreescalfament global del planeta de +1,5 °C acordat a París.
Aclarida aquesta incògnita, l’establiment de normes en la línia del que els autors denominen ‘no new fossil’ (‘no nous combustibles fòssils’) és clarament avantatjosa des d’un punt de vista legal (més fàcil de verificar), laboral (menys conflictes), econòmic (s’amortitzen les inversions) i estratègic (desprestigi d’un sector econòmic en declivi).
Sense jaciments de petroli ni de gas al nostre país, la norma ‘no new fossil’ no ens afecta directament. Així i tot, el missatge és molt inspirador. Els països consumidors poden limitar la demanda amb una norma de característiques semblants. Es tracta de prohibir aquelles inversions que comportin el manteniment o l’increment de consum de carbó, petroli o gas en el futur. Posarem alguns exemples concrets. Cap nova central tèrmica de gas. Cap nova fàbrica de cotxes de combustió interna o de calderes de gas o gasoil. Cap nova cimentera. D’acord. Cap nova urbanització o polígon industrial amb xarxa de distribució de gas. Cap nou sortidor de benzina. Cap nou model de cotxe de combustió. Cap nova autovia. Potser sí… Deixem que el lector hi reflexioni.
Entre les decisions que ens correspon prendre, la més rellevant des d’un punt de vista quantitatiu i pel seu simbolisme és l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona-El Prat, que actualment es troba a prop de la saturació. Els informes indiquen que aquesta ampliació permetria passar de 50 a 70 milions de viatgers l’any. Les emissions de CO₂ (8,4 milions de tones el 2019) augmentarien proporcionalment sobre una base que ja és molt elevada i que equival a més de la meitat de tot el transport per carretera de Catalunya (camions, furgonetes, cotxes, etc.) o a gairebé el doble que el transport en cotxe.
Aquestes emissions són un impacte sobre el clima que, digui el que digui el sector aeronàutic, no es pot compensar efectivament, que es va acumulant any rere any i que només es reduirà en un futur indefinit amb combustibles neutres en carboni. Un cost ambiental massa elevat per a una ampliació que, amb l’increment anual del nombre de viatgers previ a la COVID (el 6%), acabaria saturada de nou en només 5 anys… Deixem que el Govern hi reflexioni.
