Una de les crítiques més habituals als projectes de biogàs i biometà que es plantegen a Catalunya és que pretenen barrejar residus de procedències diverses. Purins, restes de la indústria alimentària, residus d’escorxador o fracció orgànica dels residus municipals acaben entrant en una mateixa instal·lació. Per a alguns detractors, aquesta barreja és la prova que les plantes només són viables perquè «importen residus» o perquè amaguen sota una mateixa etiqueta materials molt diferents. La realitat és justament la contrària. Les plantes de digestió anaeròbia no barregen residus perquè vulguin. Els barregen perquè, en molts casos, és la manera més eficient i estable de fer funcionar el procés.
La digestió anaeròbia és un procés biològic dut a terme per comunitats de bacteris que transformen la matèria orgànica en biogàs. Perquè aquests microorganismes treballin de manera estable necessiten una alimentació equilibrada. Igual que una planta no creix només amb aigua ni una persona pot viure només de proteïnes, els bacteris dels digestors necessiten una combinació adequada de carboni, nitrogen, humitat i nutrients.
«Les plantes de digestió anaeròbia no barregen residus perquè vulguin. Els barregen perquè, en molts casos, és la manera més eficient i estable de fer funcionar el procés. «
Els purins, per exemple, produeixen habitualment entre 10 i 15 metres cúbics de biometà per tona fresca. És un rendiment modest perquè estan formats majoritàriament per aigua i contenen només entre un 1,5% i un 3% de carboni sobre pes fresc. Alimentar una planta exclusivament amb purins obliga a construir digestors molt grans per obtenir quantitats relativament petites de gas.
A l’altre extrem, la Fracció Orgànica dels Residus Municipals (FORM) pot generar entre 60 i 85 m³ de biometà per tona, els residus d’escorxador entre 90 i 140 m³, les farines càrnies entre 200 i 280 m³, mentre que alguns greixos animals poden arribar als 450 o fins i tot 600 m³ per tona.
La diferència és enorme. Els purins aporten aigua, estabilitat i activitat microbiològica. Els residus més concentrats aporten carboni i energia. Uns compensen les limitacions dels altres. El resultat és un procés més eficient, més estable i amb una major producció de biogàs. Per tant, la barreja de residus no és una anomalia del sistema. És la seva condició de funcionament òptim.
La mateixa fracció orgànica municipal generada potencialment a Catalunya representa aproximadament 1,16 milions de tones anuals. Aquí, la qualitat de la recollida i la selecció dels materials és determinant. Si tota aquesta matèria orgànica es recollís i aprofités de manera òptima, podria arribar a generar al voltant de 570 GWh anuals.
És una contribució significativa, especialment perquè aprofita un residu que ja existeix, però continua representant una fracció relativament petita del consum energètic total de Catalunya.
Però limitar el debat al rendiment energètic seria quedar-se només amb una part de la història. Quan es parla de biometà, sovint només es comptabilitzen els quilowatts hora produïts. Tanmateix, les plantes de digestió anaeròbia, a part de l’energia, valoritzen simultàniament dos recursos diferents.
«Quan es parla de biometà, sovint només es comptabilitzen els quilowatts hora produïts. Tanmateix, les plantes de digestió anaeròbia, a part de l’energia, valoritzen simultàniament dos recursos diferents. «
En primer lloc, i potser el més destacat per a evitar contaminacions del freàtic amb nitrats, valoritza els nutrients. Després del procés, el residu digestat conserva bona part del nitrogen, el fòsfor i el potassi presents als residus originals amb una estructura més estable. Aquests nutrients poden retornar al sòl agrícola i reduir la necessitat de fertilitzants minerals.
En segon lloc, un recurs probablement menys conegut: el carboni. Quan els residus orgànics entren en un digestor anaeròbic, una part del seu carboni es transforma en metà renovable. Una altra part apareix en forma de diòxid de carboni biogènic. Aquest carboni no prové de combustibles fòssils, sinó del carboni capturat recentment per les plantes a través de la fotosíntesi.
Durant molt de temps aquest CO₂ biogènic s’ha considerat simplement una emissió neutra. Però a mesura que la indústria busqui substituir matèries primeres fòssils, aquest carboni renovable adquirirà cada vegada més valor. El que avui es considera simplement una emissió pot convertir-se demà en una matèria primera per a la indústria química, la producció de combustibles sintètics o nombroses aplicacions industrials.
Per primera vegada, allò que abans era simplement un residu pot convertir-se simultàniament en una font d’energia, nutrients i carboni renovable. Aquest canvi de paradigma també planteja preguntes noves.
Si els residus adquireixen valor econòmic, quin paper han de tenir els municipis que generen residus orgànics municipals?, i les cooperatives agràries? Hem de replantejar la gestió dels residus que fins ara han fet les administracions públiques? Quin paper ha de jugar la iniciativa privada? Són preguntes legítimes que mereixen debat.
«La barreja de residus és la base tècnica que permet convertir un problema ambiental en una oportunitat econòmica i energètica. «
Però el debat no hauria de partir de la idea que la codigestió de diferents tipologies de residus orgànics és una perversió del sistema. Ben al contrari. La barreja de residus és la base tècnica que permet convertir un problema ambiental en una oportunitat econòmica i energètica.
Naturalment, això no vol dir que qualsevol barreja sigui acceptable. La codigestió només té sentit si els materials d’entrada són aptes, traçables, analitzats i compatibles amb l’ús posterior del digestat. La qualitat de la FORM, la presència d’impropis, els contaminants químics o els requisits específics dels subproductes animals són factors determinants. Però fet amb criteris tècnics, control ambiental i una estratègia clara de valorització del digestat és una tecnologia àmpliament experimentada a tot Europa a la que no podem donar l’esquena.
Pep Centelles és enginyer i membre de Renovem-nos
