Plans de renovables que n’impedeixen la implantació

8 planejaments locals vigents plantegen criteris no admissibles per manca de justificació tècnica o jurídica que frenen la implantació de les energies renovables en el municipi. 65 municipis més tenen en tràmit modificacions de planejament similars.

Renovem-nos proposa una revisió de la guia d’avaluació estratègica de plans i programes per tal que la descarbonització estigui correctament ponderada a l’hora d’autoritzar aquest tipus de planejament.

En els darrers anys, molts ajuntaments han impulsat modificacions de planejament per “ordenar” la implantació d’energies renovables, sobretot en sòl no urbanitzable. La intenció declarada sovint és prevenir conflictes, reduir impactes i donar seguretat a l’autorització de projectes de renovables.

El problema apareix quan aquesta ordenació, en lloc de facilitar una transició energètica compatible amb el territori, es converteix en un sistema de restriccions acumulatives que fa inviable (o gairebé inviable) implantar renovables. En aquests casos, el planejament actua com una moratòria encoberta: formalment no prohibeix, però materialment fa que no es pugui desenvolupar res.

La dimensió del fenomen

Renovem-nos ha identificat, com a mínim, 8 planejaments ja vigents i 65 en tramitació que plantegen criteris potencialment no admissibles perquè no acrediten una justificació tècnica o jurídica proporcional a l’efecte restrictiu que generen. Aquesta és la llista sencera:

Normativa que no es veu a la cartografia

Ordenar bé vol dir definir criteris i alternatives que permetin entendre què es vol protegir, on hi ha compatibilitats i com es gestionen els equilibris. Quan està ben plantejat, això facilita que els projectes se situïn en zones més adequades i que els impactes es redueixin. La zonificació plasmada en una cartografia permet visualitzar clarament els indrets més adequats i la capacitat de generar energia neta d’aquell municipi.

En canvi, una pràctica cada cop més habitual és introduir a la normativa del planejament una suma de condicions (distàncies, topalls de potència, límits de superfície, franges d’exclusió, prohibicions genèriques, clàusules obertes) que individualment poden semblar prudents però, superposades, funcionen com un veto a bona part del territori en teoria apte segons la zonificació proposada. A més, aquests criteris sovint dificulten l’avaluació real del seu efecte fins que ja tens un projecte concret sobre la taula, i llavors el marge de correcció és mínim o inexistent.

Les restriccions locals no poden ser discrecionals ni contràries a l’objectiu proposat per acumulació normativa, sinó que s’han d’alinear amb la planificació superior, amb criteris tècnics fonamentats i amb un objectiu de descarbonització ponderada.

Els criteris que generen traves i el seu efecte pervers

A continuació es descriuen criteris que, quan s’incorporen al planejament sense justificació tècnica i jurídica proporcional, poden convertir una ordenació aparent en una barrera real a la implantació de renovables. El problema no és només que existeixin limitacions, sinó que sovint es formulen com a condicions rígides o indeterminades que, sumades, acaben funcionant com una prohibició de facto. En aquest context, la descarbonització queda relegada a un criteri secundari, i el planejament deixa de ser una eina d’encaix territorial per esdevenir un instrument de contenció. A continuació detallem quins són aquests criteris.

1- Moratòries encobertes per acumulació de condicions

Article 2 del Decret llei 22/2025, que fa la modificació del Text refós de la Llei d’urbanisme (TRLU), i dins d’aquesta reforma es modifica l’article 73.1 del TRLU per deixar explícit que els ajuntaments no poden aprovar suspensions/prohibicions generals sobre l’atorgament de llicències per a renovables o emmagatzematge “per a tot el municipi”. El planejament no pot establir una prohibició general explícita, però sovint passa per alt quan el conjunt de requisits que, un cop superposats, deixen el municipi sense espai viable o converteixen qualsevol projecte en inviable econòmicament. Aquest tipus de veto material que passa de puntetes el filtre normatiu és especialment difícil de detectar si no s’avalua l’efecte agregat: cada restricció pot semblar defensable en abstracte, però el seu impacte acumulatiu equival a una renúncia estructural a la transició energètica local.

2- Expulsió de renovables d’espais antropitzats

Un patró recurrent és restringir instal·lacions en àmbits ja transformats propers al sòl urbà imposant distàncies als nuclis que fan inviable aprofitar polígons, aparcaments, cobertes o espais de baixa sensibilitat. Aquesta orientació, que té per objectiu que les instal·lacions «no es vegin» des del nucli urbà, és especialment contraproduent perquè penalitza justament les opcions que acostumen a minimitzar impactes i a maximitzar beneficis socials: proximitat al consum, integració en entorns alterats, reducció de noves ocupacions de sòl i, en especial, el desplegament d’autoconsum i comunitats energètiques amb projectes de certa envergadura fora del casc urbà. El resultat és que es desplacen projectes cap a zones més sensibles o conflictives, augmentant la fricció territorial i reduint la probabilitat d’èxit.

Aquesta pràctica no sols és inconvenient des del punt de vista de l’ordenació territorial, sinó que és contrària a la priorització que estableix la Llei del canvi climàtic, la normativa vigent (article 19.1.b del DL 16/2919 i article 9 bis.1 del TRLUC) i a la declaració d’aquests espais com a zones d’acceleració de renovables prevista a l’esborrany del Pla territorial d’energies renovables que properament s’aprovarà. D’altra banda, el Reial decret 244/2019 d’autoconsum situa el radi fins als 2 km (properament s’augmentarà als 5 km) justament per tal que les comunitats energètiques puguin plantejar projectes de més envergadura en sòls situats en els entorns del casc urbà. Aquesta mesura tan llargament reivindicada per les comunitats energètiques locals no pot veure’s impedida pel planejament municipal.

3- Restriccions desproporcionades a l’autoconsum i les comunitats energètiques

En alguns planejaments, l’autoconsum col·lectiu i les comunitats energètiques queden sotmeses a topalls de potència molt baixos o a criteris pensats per a grans parcs, sense diferenciar finalitats ni escales. Això desactiva una de les vies més acceptades socialment i més eficients per reduir emissions: la generació distribuïda vinculada al consum i al retorn local. Quan aquestes restriccions no estan fonamentades en limitacions reals (per exemple, condicions de xarxa o seguretat específiques), acaben actuant com una trava injustificada a projectes que, per naturalesa, solen ser més integrables i beneficiosos per al municipi.

Les restriccions locals no poden ser discrecionals, sinó que ha d’ajustar-se als llindars establerts per la normativa superior. Així per exemple, el Reial decret 244/2019 d’autoconsum sols fixa un topall de potència de 100 kW per a la compensació d’excedents, però permet potències superiors sense compensació. Per tant, dins del radi d’autoconsum han de ser possibles projectes sense limitació de potència tant per a indústries que es plantegin un autoconsum, com per comunitats energètiques que plantegin potències superiors.

4- Topalls tècnics que fan inviables els projectes

Límits d’alçada d’aerogeneradors, de superfície o de potència establerts per sota dels llindars habituals de viabilitat tècnica i econòmica tenen un efecte clar: converteixen la norma en un filtre encobert que expulsa el desplegament. Quan aquests topalls no estan justificats amb criteris objectivables, el planejament deixa de ser una eina de compatibilització per passar a ser una eina de bloqueig. A la pràctica, obliga a fragmentar artificialment projectes, encareix el desenvolupament o fa que els promotors descartin directament el municipi, amb la conseqüent pèrdua d’oportunitat climàtica i d’inversió local.

5- Exclusió genèrica de sòls de forma arbitrària

Una altra deriva és prohibir de manera total determinats tipus de sòl (forestal o agrari) sense ajustar-se al que diu la normativa catalana sobre les condicions admeses en cada tipus de sòl. El DL 16/2019 estableix una categorització del que està permès en sòl agrícola segons cada categoria establerta en el mapa de capacitat agrològica de l’ICGC. Els ajuntaments ni poden «inventar» categories, ni establir zonificacions contràries a la de l’ICGC o a allò que estableix la normativa sectorial. Tampoc existeix cap exclusió dels sòls forestals en la normativa. Aquest plantejament d’exclusió total substitueix l’anàlisi estratègica per una regla simple que redueix dràsticament el marge de planificació intel·ligent. En lloc d’avaluar compatibilitats i condicions , es tanca la porta a solucions que podrien conciliar producció energètica, activitat primària i protecció ambiental.

6- Franges d’exclusió arbitràries al voltant de construccions o elements dispersos

Les distàncies mínimes (sovint de centenars de metres) aplicades de manera indiscriminada al voltant d’habitatges, construccions menors, elements patrimonials o infraestructures poden semblar prudents, però en municipis amb dispersió territorial acaben buidant el mapa d’espais viables. La problemàtica no és només la distància en si, sinó la seva generalització sense criteris de graduació, sense metodologia per estimar l’efecte global i sense diferenciar tipologies de construccions. Si bé pot tenir un cert sentit en elements declarats com a BCIN (Bé cultural d’interès nacional) o BCIL (Bé cultural d’interès local), aplicat de forma general a qualsevol construcció (habitatges, barraques agrícoles, parets de pedra seca, etc) pot impedir que propietaris d’una finca rural puguin desenvolupar un projecte de generació d’energia renovable que diversifiqui la seva activitat agrària. A més, aquest enfocament pot generar vetos de facto i també greuges comparatius entre finques, depenent de la densitat d’elements a l’entorn.

7- Densitats mínimes rígides (MW/ha o equivalents)

L’exigència de densitats mínimes per sota de 1,5 ha/MW imposen un model tecnològic i territorial determinat i expulsa alternatives de baixa densitat que podrien ser més compatibles amb usos agraris o amb integracions paisatgístiques més suaus, com l’agrovoltaica, que per la insolació dels cultius requereix densitats menors. És un criteri que tendeix a substituir l’avaluació de resultats (energia anual, emissions evitades, mesures correctores) per un tall mecànic que no discrimina bé entre casos. Quan aquesta densitat mínima és un llindar tècnicament inviable, aquest criteri esdevé una prohibició encoberta.

8- Criteris indeterminats i discrecionalitat elevada

Finalment, la incorporació de clàusules obertes del tipus “impacte visual incompatible” o “afectació paisatgística inacceptable”, sense mètodes, llindars ni criteris verificables, incrementa la incertesa jurídica i converteix el planejament en un instrument imprevisible. Quan el marc normatiu no defineix com es mesura, qui ho valora i amb quins estàndards, el resultat és discrecionalitat elevada i capacitat de veto subjectiu. Això no només pot frenar projectes, sinó que dificulta la planificació racional: ningú pot anticipar què serà acceptable fins que el conflicte ja està obert.

Municipis amb criteris restrictius detectats en planejaments vigents

Les Franqueses del Vallès

Sant Fruitós de Bages

El Pla de Santa Maria

Talarn

Ascó

Santa Margarida i Els Monjos

Lleida

Alcover

Per què falla l’avaluació ambiental estratègica que revisa aquests planejaments?

Aquests plans municipals d’ordenació de les energies renovables no són instruments neutres des del punt de vista climàtic: són, en essència, eines d’acció climàtica local que determinen fins a quin punt un municipi aprofita –o renuncia a aprofitar– el seu potencial de generació renovable i, per tant, la seva capacitat de contribuir als objectius de descarbonització del país. Tot i això, la pràctica recent de l’avaluació ambiental estratègica ha tendit a analitzar-los principalment amb la lògica tradicional de “minimitzar l’impacte ambiental” (sobre paisatge, sòl agrari, biodiversitat, etc.), sense incorporar de manera sistemàtica la seva capacitat descarbonitzadora com a criteri central de valoració i comparació d’alternatives.

Això genera una tensió evident amb el nou marc climàtic i energètic: d’una banda, les lleis i plans vigents fixen objectius exigents de reducció d’emissions i de desplegament de renovables, així com pressupostos de carboni i escenaris de transició energètica; de l’altra, alguns plans municipals, malgrat ser instruments clau per assolir aquests objectius, s’estan avaluant i aprovant com si el seu únic mandat fos reduir al mínim la presència de noves instal·lacions, sense posar en balanç el cost climàtic de restringir-les més enllà del que és raonable.

La necessitat de revisar els criteris de la pràctica actual en AAE neix d’aquesta dissociació: no és coherent que els mateixos instruments que han de contribuir a complir el PINECCAT, la PROENCAT, els pressupostos de carboni o la planificació energètica i territorial sectorial siguin avaluats exclusivament amb una òptica de reducció d’impacte local, sense considerar explícitament la seva aportació –o manca d’aportació– a l’esforç de descarbonització.

La proposta de Renovem-nos per evitar-ho

La Generalitat de Catalunya ja disposa d’un conjunt de guies consolidades per a l’avaluació ambiental estratègica del planejament urbanístic i d’altres instruments sectorials: la guia bàsica d’AAE del planejament urbanístic, la guia específica per als Plans de Mobilitat Urbana (PMU) i la guia d’indicadors per a l’avaluació ambiental dels POUM. Aquest corpus ha estat fonamental per estendre la cultura de l’AAE i homogeneïtzar criteris, especialment pel que fa al model territorial, l’ocupació del sòl i la integració d’indicadors ambientals en el planejament.

Tanmateix, l’emergència climàtica declarada, l’entrada en vigor de la Llei 16/2017 del canvi climàtic, l’aprovació d’instruments com el PINECCAT 2030 i la PROENCAT 2050, i l’aparició d’una nova generació de plans municipals d’ordenació de les energies renovables plantegen reptes que no estaven plenament presents quan es van redactar aquelles guies. En particular, s’ha fet evident que els criteris i indicadors existents no són suficients per avaluar de manera adequada la capacitat descarbonitzadora d’aquests plans ni per garantir-ne la coherència amb els objectius climàtics i energètics vigents.

Renovem-nos proposa actualitzar la guia i els criteris d’avaluació de les OTAA (Oficines Territorials d’Avaluació Ambiental) perquè el filtre estratègic funcioni com ha de funcionar: distingir entre ordenació útil i bloqueig encobert, i fer-ho amb transparència i traçabilitat.

Els eixos de la proposta són:

1. Descarbonització com a criteri central i quantificat.
   Cada alternativa del pla ha d’explicitar la seva contribució energètica i climàtica (capacitat instal·lable estimada, energia anual, emissions evitades, percentatge de demanda local coberta) i comparar-se amb un escenari de referència.
2. Ponderació explícita del criteri climàtic en plans de base energètica. Quan el pla incideix directament sobre la implantació de renovables, el criteri climàtic ha de tenir un pes rellevant dins la matriu d’avaluació, sense eliminar la resta de criteris (paisatge, biodiversitat, sòl agrari), però evitant que la descarbonització quedi residual.
3. Identificació de criteris no admissibles i detecció de moratòries encobertes. La guia ha d’incorporar “senyals d’alerta” clares: expulsió d’espais antropitzats, topalls inviables, buffers arbitraris, densitats mínimes rígides, clàusules indeterminades i restriccions incompatibles amb el foment d’autoconsum i comunitats energètiques. Quan l’efecte acumulatiu deixa el municipi sense superfície viable, s’ha de qualificar com a bloqueig de facto.
4. Justificació tècnica i jurídica proporcional. Qualsevol limitació significativa ha d’explicar quin impacte evita, quines alternatives s’han considerat, per què la mesura és necessària i proporcional, i com es manté la coherència amb els objectius climàtics vigents.

Conclusió

Ordenar renovables és legítim i pot ser útil. Però ordenar no pot ser un eufemisme per impedir. Quan el planejament introdueix restriccions acumulatives sense justificació proporcional, el resultat és un municipi que renuncia a la transició energètica de manera encoberta.

La revisió dels criteris de les OTAA i de la guia d’Avaluació Ambiental Estratègica és una condició pràctica per garantir que la descarbonització es valori com el que és: un objectiu públic central, que ha de pesar en la decisió, quedar quantificat i ser auditable. Això és el que demanem: ordenació sí; bloqueig per acumulació de mesures discrecionals, no.