No és tan senzill. El dany provocat pel CO2 es basa en les emissions històriques acumulades a l’atmosfera per les nacions occidentals i els països petroliers, però bona part de les emissions d’avui són de països que lluiten per industrialitzar-se i erradicar la pobresa. Llavors, si qui paga la factura són els contaminadors actuals certament evitarem noves emissions, però qui menys pagarà serà qui en té una major responsabilitat en la situació climàtica.
Els Estats Units han emès més CO2 i han contribuït més a l’escalfament global que qualsevol altre país fins ara, al voltant d’una quarta part de totes les emissions de la història. La majoria dels països d’Àfrica, en canvi, van emetre només al voltant del 0,01% del carboni en els últims 250 anys. Si només cobrem als països que contaminen avui i en el futur, els països responsables de les emissions històriques aconsegueixen que els danys causats per la seva política energètica surtin gratis.
És cert que el que va fer la humanitat en el passat, des de la ignorància o per conveniència, no ens ajudarà a reduir les emissions. Tot el que puguem fer per reduir les emissions ara reduirà l’impacte de l’escalfament durant segles. I posar un preu al carboni és la manera més fàcil de fer-ho, segons els economistes. Els investigadors del Banc Mundial calculen que obligar els contaminadors a pagar podria mantenir l’escalfament al voltant d’1,5 a 1,8 graus centígrads, d’acord amb l’Acord de París de l’ONU.
Si hi incloem la Xina, els països en desenvolupament representen avui aproximadament el 68% de les emissions, i la majoria augmenten les seves emissions cada any. Tot i que molts d’aquests augments són conseqüència de la deslocalització industrial a Europa i altres països. La fuita de carboni és el terme que la UE utilitza per descriure les empreses que traslladen la seva producció a l’estranger per evitar el sistema de comerç d’emissions europeu. El 2026, la UE farà complir un Mecanisme d’Ajustament Fronterer al de Carboni (CBAM), que tributarà als importadors de l’equivalent del seu preu de carboni a menys que ja l’hagi pagat a casa. Sembla doncs que s’imposa la lògica de qui contamina paga, i segurament és la manera més raonable de reduir emissions en un mercat global, però no atendre les responsabilitats històriques pot agreujar l’esquerda entre països rics i pobres.
Al novembre, les parts en la reunió de la COP29 a l’Azerbaidjan van acordar 300.000 milions de dòlars en finançament climàtic anual de països desenvolupats i institucions com el Banc Mundial. Els diners estan destinats a les nacions de baixos ingressos per descarbonitzar i adaptar les seves infraestructures per a un clima més extrem. Segurament és una xifra ridícula en comparació a les necessitats, i tampoc no s’ha acordat un mecanisme de revisió d’aquesta xifra, però és un primer pas per reconèixer que, més enllà de les polítiques fiscals sobre les emissions futures, bona part de la riquesa dels països industrialitzats s’ha fet a costa del clima de tots.
