Ramon Folch és ecòleg (socioecòleg, li agrada dir). La seva trajectòria és tan extensa que no cap en un paràgraf. Va ser consultor ambiental de la UNESCO, va muntar els serveis ambientals de la Diputació de Barcelona i de la Generalitat, va ajudar a organitzar la campanya de l’Estatut d’Autonomia, les primeres eleccions democràtiques i el Parlament de Catalunya, també va ajudar al naixement del Diari Avui, de la Gran Enciclopèdia Catalana i, ja a la maduresa, va crear un estudi professional pioner en gestió sostenibilista. El seu llibre Natura, ús o abús? va inspirar als anys 70 la creació dels principals grups ecologistes del país. Té un enorme volum d’obra publicada, una immensa trajectòria acadèmica, literària, divulgativa i professional que l’avala com a autoritat ambiental del país. A punt de fer els 80 anys, viu retirat a la seva casa d’Esponellà, des d’on encara manté vincles professionals i participa en moviments com Renovem-nos.
Aviat farà 50 anys de la publicació del Natura, ús o abús? Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. Com veus la situació ambiental de Catalunya avui?
Millor en les qüestions que abordava l’obra, pitjor en les hauria d’abordar si s’escrivís avui. És a dir, que tant aleshores com ara portem una roda descarrilada. O dues. Aleshores érem cinc milions i avui en som a vora vuit, del canvi climàtic no en sabíem res. Altrament, teníem un canvi polític positiu en l’horitzó, cosa que no sembla que passi ara. Però hi ha moltes iniciatives engrescadores, “Renovem-nos”, per exemple.
La ciència ens mostra el camí per pal·liar l’escalfament global: substituir energies fòssils per renovables, però això implica també substituir impactes difusos com els climàtics per impactes en el nostre paisatge. Com afrontar aquest dilema?
La ciència no mostra cap camí, simplement ajuda a comprendre els fets, cosa que orienta la societat a l’hora de decidir itineraris. Els camins són cosa de la política. Si es concerten voluntats entorn de bons projectes, científicament sòlids i socioeconòmicament encertats i equitatius, es tira endavant. El futur postindustrial no resultarà d’insistir en solucions preindustrials. El paisatge del futur tampoc no serà una reiteració del paisatge del passat, hi haurà nous elements, no serà la primera vegada que passa. En un moment del passat van aparèixer molins hidràulics o molins de vent per moldre gra, ara han arribat el aerogeneradors. Per això cal un projecte global que no sigui una escarransida millora incremental de plantejaments amortitzats.
I quina actitud ha de prendre la gent davant d’això?
Una actitud més proactiva que reactiva, em sembla. No em sembla sensat tractar d’entrebancar el canvi inevitable. Al contrari, es tracta de liderar-lo perquè s’ajusti al bé comú. Trobo que la gent han de ser protagonista o si més no interlocutora amb els agents empresarials, públics o privats. Se n’ha d’apropiar, mirar d’impedir-lo no duu enlloc.
«Pensar igual que quaranta anys enrere no et fa coherent, sinó reaccionari sense adonar-te i, doncs, un potencial aliat objectiu de les posicions que hauries de combatre.«
Si des del punt de vista de l’ecologia el canvi de matriu energètica és imprescindible, per què els moviments antirenovables sovint estan encapçalats per grups ecologistes locals?
La majoria dels “-ismes” desvirtuen l’actitud inicial que els va convertir en tendències o moviments. Tot concepte ha de començar a ser revisat l’endemà mateix de la seva formulació. Cada dia t’has de falsar per progressar. Pensar igual que quaranta anys enrere no et fa coherent, sinó reaccionari sense adonar-te i, doncs, un potencial aliat objectiu de les posicions que hauries de combatre. La genial intuïció de Darwin va generar un darwinisme que va ser reformulat pel neodarwinisme, a son torn superat per una visió de l’evolució que Darwin no va poder explicar amb els seus coneixement de mitjan segle XIX. Doncs això.
El Natura, ús o abús va inspirar una munió de grups naturalistes arreu del país, com Depana, un grup que tu vas contribuir a fundar. Caldria ara una obra que fixés les bases d’un ecologisme amb més sensibilitat climàtica?
Probablement. Un ecologisme amb més sensibilitat climàtica i clarament sostenibilista, és clar. De fet, l’Institut d’Estudis Catalans ja va llençar, l’any 2019, una tercera edició d’aquella obra, en format digital (https://natura.iec.cat/ ), que va en aquesta direcció. Tanmateix, ja han passat sis anys, segurament caldria anar més enllà. En aquesta tercera edició, vaig fer unes reflexions sobre els balanços econòmics i la patrimonialització ambiental orientades cap a un plantejament socioecològic global de caràcter sostenibilista. Per aquesta línia de pensament, el Col·legi d’Economistes de Catalunya em va designar col·legiat honorífic l’any 2013, però no sé si he interessat a gaire gent al respecte…
Parlem de política. El 2017 Catalunya no només va intentar la seva independència, també va tenir temps de fer lleis avançades com la del Canvi climàtic, però des d’aleshores sembla que no acabem de trobar la fórmula: les renovables estan estancades i les emissions no es redueixen al ritme que toca. Què falla?
No tenim projecte, només desigs (i prou confusos, a sobre). Discutim sobre com passar el riu sense convenir un projecte de pont. Un projecte és intenció, coneixement, programa, pressupost i capacitat. Amb tertúlies no es va enlloc. El principal objectiu de massa polítics es tornar a ser votats. Però governar és contrariar la tendència, no fer-se simpàtic. Tanmateix, el metabolisme basal del país és força bo, moltes coses funcionen bé, al marge de pica-baralles partidistes i rebomboris mediàtics. Aneu a Àfrica, a Amèrica llatina, a bona part d’Àsia o a l’Europa de l’est i veureu què són problemes de debò. Però aquí podem aspirar a una situació millor de la que tenim i em dol que ens hàgim empantanegat. En tot cas, per anar endavant caldria començar concertant una estratègia genèrica, concretable en un projecte global, potser en dos, un d’ajustable a l’escenari de la independència que potser tindrem i l’altre al de l’autonomia relativa (millorable) que ja tenim.
Aquesta Llei del canvi climàtic preveia l’aprovació cada 5 anys d’uns pressupostos de carboni que fixessin un sostre d’emissions per al país, però a hores d’ara encara mai no se n’ha aprovat cap i ja hem consumit la meitat de les emissions que havíem d’administrar fins al 2050. Podrem assolir els objectius climàtics que ens pertoquen com a país?
Estem en guerra, però vivim en cap de setmana. La majoria de la població ni tan sol entendria la pregunta que em fas. La gent no percep la gravetat de la situació perquè viu distreta encalçant banalitats o, a l’altre extrem, esforçant-se per arribar a final de mes. Per pega, molts d’aquests falsos polítics d’atrezzo tampoc no ho perceben. Els mitjans i les xarxes socials naveguen en mars de fantasia. Després arriben les DANA i passa el que passa. Però de seguida l’atenció deriva cap a les baralles de celobert. Per això penso que cal una regeneració sociopolítica a fons, sense la qual el naufragi està servit. Cal explicar que hem emmalaltit seriosament i que no ens curarem sense un canvi d’hàbits i una teràpia segurament dolorosa. Això sí que és canviar la tendència, dir la veritat que fa de mal sentir.
«La gent no percep la gravetat de la situació perquè viu distreta encalçant banalitats o, a l’altre extrem, esforçant-se per arribar a final de mes.«
Ets ecòleg, però d’ençà de la publicació del teu Diccionario de Socioecología ara fa 30 anys et consideres un socioecòleg, una disciplina que no existeix en l’educació formal. La socioecologia que propugnes podria ser una solució que ajudés a integrar l’ecologia com a eix vertebrador de la societat?
El coneixement ecològic pot ajudar a diagnosticar i a definir teràpies, però és el pacient qui ha de deixar de fumar. No espero que l’ecologia substituexi la política, i encara menys que n’amagui les vergonyes. He dit repetidament que no hi ha problemes ecològics, sinó disfuncions socioambientals. Per això m’incomoda sentir que hem de salvar el planeta. Al planeta no li passa res, o res que no li hagi ja passat en altres períodes geològics més freds o més calents, amb nivells del mar superiors o inferiors a l’actual. El que hem de fer és garantir unes condicions ambientals compatibles amb la nostra estratègia existencial (si és que en tenim cap). L’aproximació socioecològica és això.
Durant molts anys tu has estat consultor de l’UNESCO. Com veus la situació política amb un president als EUA que nega el canvi climàtic i una Xina que ha passat de ser el principal emissor de gasos d’efecte hivernacle a ser-ne el principal motor de la transició cap a energies netes?
Els Estats Units ja es van retirar la UNESCO a l’època de Ronald Reagan (1984), quan jo hi col·laborava. El mateix Trump també se’n retirà un segon cop (2018). Ara anuncia una tercera retirada per a final de 2026. No crec que ni Reagan i ni Trump passin a la història com a estadistes clarividents… La política mundial no passa el seu millor moment. Però la crisi de la democràcia parlamentària no és culpa de Trump, ell més aviat n’és un dels resultats. La democràcia parlamentària va néixer al segle XIX i, al cap d’un parell segles, ha esgotat el seu relat, sembla. D’aquí l’embat de l’extrema dreta, que és un no-relat oportunista (ja va fer una primera gran escomesa amb el feixisme d’aviat farà un segle). No sé com ens en sortirem a vint anys vista. No hem prestat prou atenció a Xi Jinping…
Aquests dies s’ha celebrat al Brasil la COP 30. Després de 30 cimeres internacionals per posar solució a problema de l’escalfament global sembla que no ens ho acabem de creure. Mentrestant, el Global Carbon project ens diu que l’objectiu dels 1,5°C està perdut… Com t’imagines el paisatge i la matriu biofísica de Catalunya el 2050 davant de tot això?
En sóc incapaç. Falten 25 anys. En qüestions tan fluïdes, un quart de segle és moltíssim. Penso que el prudent és actuar com si el futur fos demà mateix. Posar les llargues no ens ha d’impedir vigilar arran de paracops (sobretot si hi ha boira…).
«Desplegar a fons les renovables mitiga el trasbals climàtic, però alhora ens adapta als nous contextos que vindran, que seran d’escassesa relativa de recursos, sobretot si la demografia continua creixent«
Òbviament, necessitem reduir les nostres emissions, però vist l’escenari cap al qual anem, hauríem de destinar més esforços a l’adaptació?, en quins camps?
Això sí que és ben clar, em sembla. Amb l’enorme inèrcia sistèmica del canvi climàtic, a hores d’ara l’adaptació és més determinant que la mitigació, perquè la patacada ja em sembla inevitable. Ara bé, moltes mesures mitigadores són també adaptatives. És el cas de la transformació energètica, justament. Desplegar a fons les renovables mitiga el trasbals climàtic, però alhora ens adapta als nous contextos que vindran, que seran d’escassesa relativa de recursos, sobretot si la demografia continua creixent.
En els darrers anys ens movem entre aiguats i sequeres, i pel que sembla els fenòmens seran cada cop més extrems posant en risc l’agricultura i l’abastament, com afrontem aquest dilema sense perjudicar el minvat cabal dels rius.
Estabilitzant la demanda, millorant l’eficiència i tancant el cicle hídric. Alguns ho fien tot a la dessalació, però és molt cara i només funciona prop del mar. La regeneració permet tancar el cicle, que és el que fa la natura des de sempre: sempre plou aigua neta per més bruta que l’aboquem. Amb regeneració total, estratificada per usos, no ens caldria extreure nova aigua crua, perquè funcionaríem en cicle tancat. És més que possible. L’àrea de Barcelona s’ha abastat durant mesos amb aigua regenerada, per això no hi ha hagut restriccions durant la passada sequera. El canvi climàtic està convertint la sequera pluviomètrica en estructural, la regeneració evitaria la sequera hidrològica (exceptuant l’aigua consumptiva incorporada als productes manufacturats que exportem de cada conca). L’aigua agrícola presenta una problemàtica diferent. En part es recupera per infiltració, però s’ha de millorar l’eficiència de reg i, si és possible, decantar-se per conreus poc demandants. Després hi ha el tema de l’aigua verda, que és la perduda per transpiració dels boscos, la superfície dels quals no para d’augmentar amb l’abandó agrícola (a Catalunya, unes 8.000 hectàrees forestals més cada any). Un capítol més d’aquest projecte global que ens convindria tant….
«Pagesia i ajuntaments haurien de fer un front comú per liderar les renovables, són els propietaris i els gestors del territori, podrien tenir la paella pel mànec, no per entrebancar, sinó per encapçalar«
Per què creus que els pagesos, que són un dels col·lectius més vulnerables al canvi climàtic, s’oposen sistemàticament als projectes de renovables?
La pagesia recela dels canvis, és un sector tradicionalment molt conservador. Està molt lligada a la terra i qualsevol cosa que n’alteri el que perceben com la normalitat la fa desconfiar. El soroll mediàtic i les brames insistents han fet mala propaganda de les renovables, percebudes com una agressió territorial i fins com un perill. Algunes experiències negatives amb operadors poc sensibles ho ha acabat d’enverinar. Els pagesos veuen la modificació paisatgística, no la lluita contra el canvi climàtic i la indefugible necessitat d’un nou model energètic, que són coses més intangibles. Per contra, els costa resistir la temptació d’una venda o cessió a tercers que els proporcioni d’un patac els ingressos que trigarien anys a aconseguir, amb la urbanització passa el mateix. Per això calen projectes transparents, ben explicats, concertats i amb bones expectatives de participació en els valors afegits. Pagesia i ajuntaments haurien de fer un front comú per liderar les renovables, són els propietaris i els gestors del territori, podrien tenir la paella pel mànec, no per entrebancar, sinó per encapçalar.
En la teva llarga trajectòria, tu has ajudat a donar forma a organismes com el CADS o els serveis ambientals de la Diputació de Barcelona. Com creus que s’hauria d’estructurar la governança del país i les nacions per fer front de manera efectiva a l’Emergència Climàtica?
No sóc expert en governança, no és una qüestió ecològica. Veig, però, que l’externalització de disfuncions, en l’espai o en el temps, tan característica de l’actual model econòmic, estressa el sistema i acaba matant la gallina dels ous d’or, el canvi climàtic n’és un exemple clamorós. Sense la progressiva adopció d’un model internalitzador que assumeixi tots els costos de les actuacions, inclosos els ambientals a curt o a llarg termini, la governança es deteriorarà sense remei, perquè només uns quants es podran beneficiar dels valors afegits que s’adquireixen per aquesta via deletèria. Per això defenso el tancament de cicles, com el de l’aigua, perquè beneficien tothom i fan el sistema molt més resilient i, doncs, governable. No podem tancar el cicle de l’energia, però sí que el podem inscriure en la dinàmica solar, aquest és el sentit profund de les renovables (que, per cert, no ho són perquè l’energia no es renova, però ens hem acostumat a dir-ho així…).
Per acabar, una pregunta obligada: què fa un home amb la teva trajectòria en una entitat com Renovem-nos?
Donar-hi decidit suport. A la meva edat, pertoca recolzar les iniciatives constructives dels que veureu (i viureu) el futur…
