La situació del medi natural i la biodiversitat davant del canvi climàtic és complexa. Venim d’un escenari crònic d’inversió insuficient en polítiques de gestió i conservació de la biodiversitat que no ha aconseguit revertir ni frenar el declivi de la biodiversitat causat per una colla de causes, la major part d’origen antròpic: pèrdua d’hàbitats, contaminació, urbanització, explotació dels recursos naturals, invasions biològiques i canvi climàtic són els principals factors d’aquest declivi, que il·lustren indicadors inclosos a l’informe ESNATURA de l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, com el Living Planet Index (recentment recalculat) o l’estat dels hàbitats. Treballs com el tercer informe del canvi climàtic a Catalunya recullen la complexitat dels impactes d’aquest factor sobre els organismes i els sistemes naturals, impactes que inclouen la pèrdua de diversitat genètica, la pèrdua i rarefacció de les espècies molt sensibles, els canvis en la seva distribució i fenologia, i l’arribada i expansió (natural o assistida pels humans) d’altres espècies de zones més càlides com és el cas de moltes espècies exòtiques. També inclou canvis substancials en els ecosistemes que afecten funcions clau (com la pol·linització o el cicle del C en ecosistemes terrestres, fluvials i marins) i els serveis que se’n deriven.
La resposta davant aquest repte és insuficient. Les polítiques de gestió i conservació del patrimoni natural són fonamentalment reactives i ens falten eines per preveure els impactes futurs d’aquest canvi climàtic (per estimar, per exemple, els anomenats deutes climàtics -decalatges entre el moviment de les isotermes i el de la biodiversitat- que poden estar experimentant moltes espècies i hàbitats). I tampoc compten amb els recursos necessaris per encarar els reptes actuals i futurs. La nostra xarxa d’espais naturals protegeix el 32% del territori, però aquesta protecció dista molt de ser efectiva, d’entrada per la manca de plans de gestió en molts d’aquests espais. D’altra banda, cap parc no és una illa sinó que depèn fortament del que passi al seu entorn, a la matriu territorial adjacent. I aquesta no està prou protegida per manca d’una estratègia conjunta per l’anomenada infraestructura verda del país (que inclou la xarxa d’espais i aquesta matriu territorial), i que ha de formar part de l’ Estrategia Nacional de Infraestructura Verde y de la Conectividad y Restauración Ecológicas. El Reglament Europeu de Restauració recentment aprovat pot ser una gran oportunitat per revertir aquesta situació, però caldrà ser molt conscient dels límits de la nostra capacitat de restauració d’aquesta sense eliminar els principals factors d’amenaça. I també caldrà ser vigilants en els intents d’aprofitar aquesta nova conjuntura per continuar en el business as usual d’un model socioeconòmic basat en una explotació no sostenible dels nostres sistemes naturals, aprofitant les obligacions d’aquest nou Reglament per compensar noves pèrdues.
Joan Pino és el Director del CREAF
