Skip to main content

 


El canvi climàtic té costos econòmics. L’economista Nicholas Stern va calcular fa anys que els costos del canvi climàtic reduirien el PIB mundial en un 20% a finals de segle. Un altre informe de 2021 publicat a Environmental Research Letters va augmentar aquesta pèrdua fins al 37% del PIB. Entre els que treballem en sectors directament implicats en la mitigació o l’adaptació climàtica, això es coneix fa anys, però en certa manera representava un cost difús, a gran escala, distant. És un dels problemes bàsics de l’acció climàtica, que veiem els inconvenients a curt termini, però no som capaços d’interioritzar bé l’impacte, l’externalitat que provoquem com són aquestes proporcions globals, intergeneracionals i enormes.

Per als valencians, tot això va canviar el 29 d’octubre. Una dana com mai s’havia vist, va augmentar en la seva virulència i probabilitat per l’escalfament de la terra i, per extensió, del mar Mediterrani, va arrasar part de la província de València deixant un corrent de destrucció i mort. El dany econòmic estimat és de 22.000 milions d’euros, una quantitat enorme per a una sola província.

Estimar quina part d’aquesta dana i aquesta destrucció es pot imputar al canvi climàtic no és una tasca fàcil. Durant els propers mesos hi haurà estudis per atribuir el canvi climàtic i tindrem dades més clares sobre quant més probable va ser a causa de l’escalfament global. Amb això, i no sense dificultat, serà possible intentar estimar quina part del desastre es pot atribuir al canvi climàtic produït pels éssers humans. Però més enllà del nombre hi ha una cosa que ha de ser clara: les nostres emissions com a societat estan causant danys econòmics i socials, i no podem ignorar el que estem causant o la responsabilitat social que això comporta. És irresponsable i racionalment impossible mirar imatges de L’Horta Sud i no pensar que hi ha alguna cosa que no estem fent de la manera correcta.

Per fer una estimació econòmica de quant de mal produeixen les nostres emissions, hi ha el que s’anomena el cost del carboni social. Aquesta mètrica busca mesurar l’impacte econòmic dels danys que provocaran les emissions de carboni, amb una quantitat que excedeixi de gran mesura els costos regulats d’emissió de CO2 que marquen la nostra normativa (ja sigui per carboni o MTS). El Banc Europeu d’Inversions, per exemple, utilitza el cost en l’ombra del carboni que l’ajuda a interioritzar aquesta externalitat per proporcionar finançament per a projectes de mitigació del canvi climàtic. La quantitat que utilitzen està augmentant, valoren aquest cost en 165 euros per tona de CO2 emès el 2025, augmentant-lo a 250 euros per tona el 2030. També va publicar recentment a la revista científica nord-americana PNAS un article que va reavaluar el cost social del carboni i el va fixar en 270 euros per tona.

El Banc Europeu d’Inversions xifra el cost en l’ombra del carboni en 165 euros per tona de CO2 emès el 2025, augmentant-lo a 250 euros per tona el 2030

Aquesta és una eina molt interessant per ser conscients del que estem fent i de la responsabilitat que tenim, tot i que aquí hem de ser prudents. Hem de separar bé la responsabilitat de la culpabilitat, sempre que hi hagi responsabilitats sistèmiques i estructurals i no podem culpar els que els cometen al final d’una cadena d’esdeveniments. Per exemple, algú que es veu obligat a utilitzar un cotxe de combustió per anar a treballar no pot ser culpat de tenir la feina on la té o no poder accedir a la tecnologia que mitigaria el seu impacte.

Però això no vol dir que no siguem responsables de les nostres accions. I aquí crec que hi ha un reflex de l’extrema serietat. Els éssers humans no només provoquem emissions per al nostre consum, sinó que els provoquem també amb les nostres accions socials. Les nostres demandes com a ciutadans compten, perquè aquestes lleis, regulacions i, també, accions de tercers. De fet, hi ha una gran responsabilitat social en una cosa que no hem estat capaços d’explicar adequadament fins ara per por de no ser entesa o ferir sensibilitats, però que no podem ignorar: som responsables de paralitzar l’acció climàtica al nostre voltant.

Deixeu-me ser clar: hi ha persones que causen molt més dany climàtic pel que promouen que no pas per les seves accions individuals. I això, gràcies al cost social del carboni, ho podem quantificar. Imagineu algú que intenta impedir que un veí instal·li un carregador elèctric al garatge comunitari perquè ha escoltat algun dels típics rumors sobre incendis de cotxes elèctrics. Aquesta acció obstructiva evitaria que el veí es comprés un cotxe elèctric amb el qual faria 250.000 quilòmetres sense emissions. En no poder fer-ho, es comprarà un cotxe dièsel, amb el qual emetrà 33 tones de CO₂ al llarg de la seva vida útil.

hi ha persones que causen molt més dany climàtic pel que promouen que no pas per les seves accions individuals

Amb el cost social del carboni de l’article publicat a la revista PNAS, aquesta obstrucció seria directament responsable de gairebé 9.000 euros de danys climàtics globals, que acabaran patint habitants d’illes del Pacífic que veuran inundades les seves cases, camperols del Pròxim Orient que veuran minvades les seves collites o els nostres veïns de la zona mediterrània per una altra gran riuada.

Us poso un altre exemple més dramàtic. Imagineu un d’aquests casos típics de plataformes contra desenvolupaments renovables que aconsegueixen paralitzar un parc solar de 50 megawatts (MW). Quin efecte té això? Sent conservadors, durant els 30 anys de funcionament, una planta com aquesta generaria uns 2,25 teravats hora que desplaçarien altres generats amb cicles combinats de gas. Per tant, la seva no implantació provoca l’emissió de 832.500 tones de CO₂. El cost social d’aquest carboni és de gairebé 225 milions d’euros. Cada any de retard de la planta suposaria 7,5 milions d’euros en danys climàtics imputables al retard.

Cada any de retard en la construcció d’una planta solar de 50MW suposaria 7,5 milions d’euros en danys climàtics imputables al retard

Amb exercicis d’aquest tipus podem analitzar què implica cada una de les accions obstructives cap a la descarbonització que duen a terme diferents agents i ens pot servir per fer tangibles les externalitats invisibles que provoquem. Quin és el cost social de les paralitzacions de parcs eòlics que ha portat a terme el Tribunal Superior de Justícia de Galícia (TSXG)? Si, per exemple, es retardessin 1.000 megawatts eòlics durant un any, parlaríem de 250 milions d’euros en costos socials. Si el TSXG hagués ponderat adequadament aquest dany, ¿s’hauria atrevit a les paralitzacions cautelars? Deixo la pregunta oberta a la reflexió.

El cost social també ens permet analitzar els danys per no complir les lleis sobre canvi climàtic, per no implantar les zones de baixes emissions o per les nostres accions per paralitzar el carril bici que volen fer al nostre carrer i al qual ens oposem perquè ens treu places d’aparcament.

El cost social del carboni és una eina que ens ajuda a concretar una cosa que no podem seguir obviant: tot el que fem ha d’estar influenciat i condicionat per la perspectiva climàtica. Tot. El cost social del carboni no ho és tot, però ha d’estar present en totes les decisions, individuals i col·lectives, que prenguem. O ens prenem això seriosament i som capaços d’interioritzar bé les conseqüències de les nostres accions, o seguirem instal·lats en la comoditat de no canviar res, en la tendència irresponsable a evitar qualsevol conflicte davant la deslocalització geogràfica i temporal dels nostres impactes, i en el cinisme climàtic de vendre que som defensors del clima perquè anem en bicicleta mentre boicotegem canvis amb efectes descarbonitzadors milers de vegades superiors.

Pedro Fresco es director d’AVAESEN y exdirector general de Transició Ecològica de la
Comunitat Valenciana (Publicat a El País el 8/01/2025)