Les nuclears no són la solució a la transició energètica. No són renovables, generen residus durant generacions i mantenen un model de producció centralitzat incompatible amb la transició energètica. Però afirmar-ho no resol una pregunta més incòmoda: s’estan fent els deures necessaris per poder tancar-les?
La decisió del Govern espanyol de prolongar Almaraz fins al juny de 2030 ha reobert un debat que massa sovint es presenta com una confrontació entre partidaris i detractors de l’energia nuclear. La justificació remet a la seguretat del subministrament i a la volatilitat dels mercats energètics. Alhora, l’apagada del 2025 ha proporcionat als sectors defensors de les nuclears un nou argument per presentar-les com una garantia gairebé imprescindible per a l’estabilitat del sistema.
Malgrat tot, el calendari polític de tancament continua existint, però per complir-lo abans cal fer els deures. A Catalunya el primer tancament previst és el d’Ascó I el 2030. És viable aquesta data?
Catalunya va produir el 2025 uns 9 TWh d’electricitat renovable, mentre que els tres reactors nuclears catalans produeixen entre 23 i 25 TWh. La planificació de la Generalitat plantejava arribar el 2030 a uns 35 TWh renovables, més que suficients per assumir l’apagada de la primera nuclear. Però el ritme d’implantació continua molt lluny del necessari i el PLATER ha rebut més de 12.000 al·legacions. És legítim discutir on s’instal·len i com es protegeix el territori, però és difícil defensar simultàniament el tancament nuclear, l’electrificació de l’economia i un desplegament renovable molt inferior al necessari.
«és difícil defensar simultàniament el tancament nuclear, l’electrificació de l’economia i un desplegament renovable molt inferior al necessari.»
Per contra, tampoc la demanda creix al ritme que pertoca. El ritme real continua molt per sota de la trajectòria de descarbonització prevista, i malgrat sigui una mala notícia, aquesta diferència és la que fa possible que, malgrat tot, si es materialitzen una part suficient de la cartera de projectes en tràmit i no s’acumulen nous retards, es podria arribar a afrontar el primer tancament, el d’Ascó I.
Però aquest és tant sols el primer pas. Per tancar les tres centrals, no només caldria substituir els 25 TWh nuclears, sinó sumar-hi l’augment de demanda que ja comença a generar l’electrificació industrial, els ports i la mobilitat, i al qual es podrien afegir noves càrregues importants associades als centres de dades o a la intel·ligència artificial.
Catalunya no pot resoldre sola l’equació. La decisió sobre el tancament correspon a l’Estat, com també la planificació de les grans xarxes de transport. Es necessiten línies, subestacions i interconnexions. Projectes com la línia Escatrón-Els Aubals-La Secuita formen part d’aquesta infraestructura necessària, però també generen una forta oposició territorial.
«Projectes com la línia Escatrón-Els Aubals-La Secuita formen part d’aquesta infraestructura necessària, però també generen una forta oposició territorial.»
Un sistema elèctric no funciona sumant generació fins que coincideix amb la demanda anual. Ha de funcionar cada segon, les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any. Un sistema amb molta fotovoltaica i eòlica necessita emmagatzematge, flexibilitat, reforç de xarxes i tecnologies que garanteixin l’estabilitat: bateries, hidràulica reversible, inversors formadors de xarxa i condensadors síncrons. Tancar les nuclears significa, per tant, transformar profundament la manera de gestionar la xarxa.
Aquí apareix la paradoxa d’Almaraz. La nuclear pot aportar generació estable, però també incrementar el vessament de renovable quan la xarxa no pot absorbir tota l’electricitat disponible, reduint molt la seva rendibilitat. És a dir, que pot aportar seguretat al sistema actual i alhora afeblir el paper de les renovables si no s’acceleren les xarxes, l’emmagatzematge i la flexibilitat.
També hi ha diners en joc. Les propietàries de les centrals discuteixen amb l’Estat la fiscalitat nuclear i la taxa destinada a Enresa. Una prolongació exigeix, a més, noves inversions en manteniment, combustible i seguretat, sent, també, una discussió tecnològica, empresarial, fiscal i reguladora.
«una eventual pròrroga només tindria sentit si servís per comprar temps per fer els deures. No per ajornar-los.»
Cal superar el debat simplista de pròrroga sí o no. Les dades disponibles indiquen que el primer tancament, el d’Ascó I, és encara assumible si es materialitzen bona part dels projectes en cartera. Però si en arribar la data prevista no estan garantides les condicions tècniques per substituir un reactor, i es fa necessari adoptar decisions pragmàtiques, una eventual pròrroga només tindria sentit si servís per comprar temps per fer els deures. No per ajornar-los.
Aquest temps hauria d’estar vinculat a objectius verificables de renovables, emmagatzematge, xarxes, interconnexions i estabilitat del sistema, establint responsables i terminis.
La Generalitat ha d’accelerar renovables, emmagatzematge i distribució. L’Estat ha de planificar transport i interconnexions i adaptar la regulació. I les empreses han d’assumir les inversions que els corresponen. Potser hem fixat molt bé les dates dels exàmens, però no hem controlat prou si s’estaven fent els deures durant el curs. Les nuclears no són el futur. Però per poder tancar-les cal accelerar i completar la construcció del sistema energètic que les ha de substituir.
Joan Ramon Morante & Héctor Santcovsky, són membres del Col·lectiu Renovem-nos
