Les nuclears no són la solució a la transició energètica. No són renovables, generen residus que continuaran entre nosaltres durant generacions i mantenen un model de producció que difícilment pot constituir l’horitzó d’un sistema energètic descarbonitzat lliure de riscos. A més, construir noves centrals nuclears exigeix inversions enormes i terminis molt llargs, i manté un model de generació fortament centralitzat. Però afirmar-ho no resol una pregunta molt més incòmoda: s’estan fent els deures necessaris per poder tancar-les?
La decisió del Govern espanyol de prolongar el funcionament d’Almaraz fins al juny de 2030 ha tornat a obrir un debat que massa sovint es presenta simplement com una confrontació entre partidaris i detractors de l’energia nuclear.
La decisió modifica el calendari pactat anteriorment, encara que el Govern de l’Estat insisteixi que no altera l’objectiu final de tancar el parc nuclear espanyol. La justificació oficial remet a la seguretat del subministrament i a la volatilitat dels mercats energètics internacionals. I probablement és aquí on hi ha la qüestió de fons.
En aquest context també resulta significatiu que el MITECO hagi renovat per deu anys, fins al 2036, l’autorització d’explotació de la fàbrica de combustible nuclear d’ENUSA a Juzbado, Salamanca.
Les guerres, la volatilitat dels mercats energètics, les tensions sobre el gas, l’acceleració de l’electrificació i els problemes observats a la xarxa van introduint noves variables en una planificació energètica que havia imaginat un escenari molt més estable. El calendari polític de tancament continua existint. Però perquè pugui complir-se cal que abans s’hagin fet els deures tècnics. I aquests deures tenen responsables diferents.
Alhora, l’apagada del 2025 i els problemes d’estabilitat de la xarxa han proporcionat als sectors pronuclears i a les empreses elèctriques un nou argument per reforçar la seva posició: presentar les nuclears com una garantia gairebé imprescindible per a la seguretat del subministrament i l’estabilitat del sistema elèctric. L’episodi de l’apagada s’ha convertit així en un element recurrent del relat favorable a prolongar-ne la vida útil, vinculant el tancament nuclear amb un hipotètic augment dels riscos per al funcionament de la xarxa.
També hi ha una qüestió econòmica. Mantenir les centrals més enllà del calendari previst exigeix noves inversions en manteniment, combustible i seguretat que les empreses propietàries difícilment assumiran sense un horitzó suficient per amortitzar-les.
El cas de Catalunya
Catalunya està molt afectada per aquest problema. Segons l’ICAEN, Catalunya va produir el 2025 uns 9 TWh d’electricitat renovable, equivalents al 21,3% de la generació elèctrica total del país.
Mentrestant, els tres reactors nuclears catalans produeixen, segons els anys i les aturades, aproximadament entre 23 i 25 TWh. Catalunya presenta, a més, un saldo importador superior als 7 TWh anuals d’electricitat.
Per tant, tancar les nuclears sense disposar de nova generació pròpia significaria haver de substituir aquests aproximadament 25 TWh, sigui amb renovables produïdes a Catalunya o amb electricitat importada.
La PROENCAT 2050 planteja arribar el 2030 a uns 35 TWh de producció renovable. En bona mesura, aquest enorme increment serviria per substituir l’actual producció nuclear i atendre una demanda elèctrica que, amb l’electrificació de l’economia, serà superior a l’actual.
Però el ritme real d’implantació continua molt lluny del necessari. OBERCat constata que Catalunya està encara molt allunyada de l’objectiu del 2030, mentre que el PLATER, l’instrument que hauria de facilitar l’ordenació territorial del desplegament renovable, ha rebut més de 12.000 al·legacions.
És perfectament legítim discutir on s’instal·len els parcs, com es protegeix el territori i com es compensen els municipis afectats. Però és difícil defensar simultàniament el tancament nuclear, l’electrificació de l’economia i un desplegament de renovables molt inferior al necessari. Aquest és el primer repte pendent que cal afrontar.
Els deures i responsabilitats de l’Estat
Però Catalunya no pot resoldre sola tota l’equació. La decisió final sobre el tancament de les centrals correspon a l’Estat i també depenen essencialment de la planificació estatal les grans xarxes de transport que haurien de permetre substituir amb electricitat procedent d’altres territoris aquella producció que Catalunya no sigui capaç de generar.
I aquí apareix un problema molt significatiu. No només caldria substituir els aproximadament 25 TWh nuclears. Caldria sumar-hi els més de 7 TWh que Catalunya ja importa actualment i l’augment de demanda derivat de l’electrificació industrial, els ports, la mobilitat, els centres de dades, la intel·ligència artificial o determinades produccions d’hidrogen i combustibles sintètics.
La petroquímica de Tarragona, per exemple, reclama infraestructures elèctriques de molt alta capacitat i la nova planificació contempla una línia de 3 GW per donar resposta a les necessitats del complex industrial. Les zones portuàries plantegen també demandes molt importants. Per tant, no s’està parlant simplement d’importar 25 TWh.
Cal parlar de preparar el sistema per transportar moltes desenes de TWh addicionals. I els electrons ni plouen del cel ni arriben en camions. Es necessiten línies, subestacions i interconnexions.
Projectes com Escatrón-Els Aubals-La Secuita són precisament part d’aquesta infraestructura, però també han generat una extraordinària oposició territorial. Per això el debat nuclear no pot separar-se del debat sobre les xarxes i la seva gestió.
No n’hi ha prou amb produir TWh
Però encara queda un repte a assolir, probablement el més complex. Un sistema elèctric no funciona simplement sumant generació fins que els TWh coincideixen amb la demanda anual. Ha de funcionar cada segon, les 24 hores del dia, els 365 dies de l’any.
Un sistema amb molta energia fotovoltaica i eòlica necessita emmagatzematge, flexibilitat, reforç de xarxes i noves tecnologies capaces de garantir l’estabilitat elèctrica.
Calen bateries i centrals hidroelèctriques reversibles, però també tecnologies de xarxa capaces d’aportar serveis que tradicionalment proporcionaven les grans màquines síncrones de les centrals convencionals: inversors formadors de xarxa —grid-forming inverters—, compensadors o condensadors síncrons i altres sistemes de control.
Per tant, tancar les nuclears significa també transformar profundament la manera de gestionar la xarxa. No es tracta simplement de substituir una central nuclear per un nombre equivalent de plaques fotovoltaiques.
La paradoxa d’Almaraz
Aquí apareix una altra paradoxa. Diferents anàlisis d’Aurora Energy Research han advertit que la presència de generació nuclear en zones amb una forta penetració renovable pot incrementar els episodis de curtailment, és a dir, d’electricitat eòlica o solar disponible que la xarxa no pot absorbir.
Mantenir Almaraz pot reduir temporalment el consum de gas i aportar generació estable al sistema. Però també introdueix més generació en una xarxa que, en determinades hores, ja té dificultats per absorbir tota l’electricitat renovable disponible, especialment mentre no avancin prou l’electrificació de la demanda, l’emmagatzematge i les xarxes.
Això significa que la nuclear pot aportar seguretat al sistema actual i alhora dificultar, en determinades hores, la integració renovable si no s’acceleren les xarxes, l’emmagatzematge i la flexibilitat. Significa malbaratar l’energia renovable.
Precisament per això la discussió no pot reduir-se a nuclear contra renovables. La qüestió és com es construeix el sistema que permetrà prescindir de les nuclears.
També hi ha diners en joc
Naturalment, darrere d’aquest procés existeix també una negociació econòmica important. Les propietàries de les centrals —Iberdrola, Endesa i Naturgy, entre altres operadors— fa temps que discuteixen amb l’Estat la fiscalitat nuclear i, particularment, la taxa destinada al finançament d’Enresa, responsable de la gestió dels residus i del futur desmantellament de les centrals.
La prolongació de les centrals implica al mateix temps noves inversions de manteniment, combustible i seguretat, però també modifica el calendari dels costos futurs de desmantellament i de gestió dels residus. No és, per tant, una discussió merament tecnològica. Hi ha interessos empresarials, fiscals i reguladors que també formen part de la negociació.
Comprar temps per fer els deures
Arribats aquí, potser cal deixar enrere el debat massa simple de pròrroga sí o pròrroga no. Si en arribar la data prevista de tancament d’un reactor no estan garantides les condicions tècniques per substituir-lo, pot ser necessari adoptar decisions pragmàtiques. Però una eventual pròrroga només tindria sentit si servís per comprar temps per fer els deures. No per ajornar-los.
Aquest temps hauria d’estar vinculat a objectius verificables: quants GW fotovoltaics i eòlics han d’entrar cada any, quants GWh d’emmagatzematge, quanta potència hidroelèctrica reversible, quines línies i subestacions, quina capacitat d’interconnexió, quins sistemes de flexibilitat i quines noves tecnologies d’estabilització de xarxa. I, sobretot, qui és responsable de cadascuna d’aquestes actuacions i quan han d’estar acabades.
La Generalitat ha de fer els seus deures accelerant renovables, emmagatzematge i xarxes de distribució. L’Estat ha de fer els seus: planificar les xarxes de transport, garantir les interconnexions, adaptar la regulació del sistema elèctric i establir les condicions perquè una xarxa massivament renovable pugui funcionar amb seguretat. I les empreses han d’assumir també les inversions que els corresponen. Hi ha molt en joc.
Potser el problema real és que s’han fixat molt bé les dates dels exàmens, però no s’ha controlat prou si s’estaven fent els deures durant el curs.
Les nuclears no són el futur. Però el futur que permetrà tancar-les encara s’ha de construir. I si volem arribar a escenaris futurs sense nuclears, la pregunta urgent ja no és només quan es tancaran. És més exigent: què s’ha de fer avui perquè realment es puguin tancar demà?
J.R. Morante & H. Santcovsky
Membres de Renovem-nos
