El pol químic de Tarragona és una peça clau de l’economia catalana i també un dels grans focus d’emissions. Descarbonitzar-lo del tot és un repte majúscul, però hi ha vies per reduir una part important de les emissions abans de 2030 si es prioritza el que ja és escalable: calor verd i electrificació. Les solucions més controvertides (CCUS i hidrogen) requereixen renovables addicionals, governança i reduccions reals.
Quan parlem d’emissions a Catalunya, sovint pensem en cotxes, edificis o electricitat. Però hi ha un elefant a l’habitació: la gran indústria. I, dins la gran indústria, el complex de Tarragona és especialment decisiu. Segons estimacions de l’Oficina del Canvi Climàtic de Catalunya, el complex de Tarragona representa al voltant del 12,8% de les emissions de CO₂ associades a l’energia del país.
Aquest pes climàtic no és casual. Tarragona concentra una part molt rellevant del teixit petroquímic i refiner, amb instal·lacions que operen 24/7 i que necessiten grans quantitats d’energia i calor de procés. A més, en aquest tipus d’indústria hi conviuen emissions “energètiques” (cremar gas per generar vapor i calor) i emissions “de procés” (intrínseques a reaccions químiques), cosa que fa que la descarbonització sigui més difícil que en altres sectors. En el complex de Tarragona hi trobem alguns dels grans emissors industrials de Catalunya (p. ex. Repsol Petróleo, Dow i Asesa).
Ara bé: Tarragona no és només emissions. És ocupació, activitat exportadora (10.000 llocs de treball directes i indirectes i 35.000 induïts), a més d’un pes molt rellevant en exportacions. També s’hi atribueix aproximadament el 25% de la producció química de l’Estat i el 50% de la catalana, i que el sector químic representa al voltant del 20% de les exportacions totals de Catalunya. És una base industrial que produeix materials que encara fem servir massivament (plàstics, solvents, intermedis químics i productes per a l’agroindústria, components per a sanitat, electrònica, construcció, etc.). L’opció no és el tancament d’aquestes activitats, sinó “com reduïm emissions de manera ràpida, verificable i amb bona governança, sense deslocalitzar el problema”.
Les cinc opcions tecnològiques a l’abast
Calor verd i electrificació: el “primer front” abans de 2030
La gran palanca a curt termini és substituir calor fòssil (vapor i calor de procés) per calor produïda amb electricitat renovable: calderes d’elèctrodes, bombes de calor d’alta temperatura, sistemes d’emmagatzematge tèrmic, etc. És la via més directa per retallar emissions energètiques sense esperar salts tecnològics radicals, sobretot en rangs de temperatura mitjans i en circuits de vapor industrial.
Aquí el repte no és tecnològic sinó de sistema. Parlem de potències molt altes i d’exigències de fiabilitat. Diverses diagnosis sobre descarbonització industrial a l’entorn de Tarragona apunten dues barreres clares: la primera és la fiabilitat del subministrament elèctric per electrificar processos i la manca de capacitat de la infraestructura elèctrica. La segona és que no tots els processos tenen una fàcil descarbonització. Prioritzar calor verd i electrificació és el que pot aportar reduccions significatives abans de 2030, si fem els deures d’infraestructura i renovables.
Hidrogen renovable: necessari a mig termini, però car i d’ús acotat
L’hidrogen pot tenir sentit en usos industrials concrets de molt alta temperatura on electrificar és molt difícil o bé on es requereix una molècula reductora (p. ex. alguns processos químics, acer, determinats combustibles sintètics). L’IEA ho resumeix bé: l’hidrogen (i derivats) és especialment rellevant en sectors de difícil abatiment com indústria pesada i transport de llarga distància, però la seva contribució a l’objectiu 2030 és més modesta que mesures com el mix de renovables al sistema elèctric i electrificació dels consums tèrmics.
La major part de l’hidrogen que es consumeix a Catalunya no es fa servir com a energia, sinó com a matèria primera industrial (refinació i química, especialment amoníac i metanol). La demanda continua gairebé tota concentrada en aquests usos establerts, mentre que les noves aplicacions energètiques (mobilitat, potència, combustibles sintètics) encara són marginals. Això vol dir que l’H₂ renovable és especialment rellevant per substituir hidrogen fòssil en aquests processos, no com a substitut general del gas.
El problema de l’hidrogen és l’eficiència i el cost del sistema. Quan es transforma electricitat renovable en hidrogen i després s’utilitza com a vector energètic (per exemple, per generar calor), es perd molta energia pel camí. Això implica molta més electricitat renovable que a curt termini podria reduir més emissions destinada a altres usos. Per aquest mateix motiu, l’hidrogen no és una solució general per substituir el gas a gran escala, però és la solució per usos concrets i prioritzats, com a mecanisme «ad hoc» per afrontar emissions de difícil abatiment.
Però el repte del pol químic de Tarragona no és només «energètic». Una part important del CO₂ del complex està vinculada a l’hidrogen que avui es consumeix com a matèria primera dels processos químics. Fins ara, una part de l’hidrogen s’ha produït principalment a partir de reformat de gas natural (hidrogen ‘gris’), i això explica que una de les vies que es plantegen com a ‘pas intermedi’ sigui l’hidrogen blau: fet a partir de gas, però amb captura del CO₂ associat. Aquí és on l’hidrogen i el debat sobre CO₂ s’entrellacen: la qüestió no és només ‘fer hidrogen’, sinó com es fa, amb quin balanç net d’emissions i a quin cost. L’ordre de magnitud d’emissions del complex està al voltant de diversos milions de tones anuals; si es vol abordar una part d’aquestes emissions via captura o via reconversió de la producció d’hidrogen, cal dimensionar molt bé l’energia i el cost a escala real. Per això Renovem-nos defensa el criteri de priorització: hidrogen sí, però per usos concrets i on realment no hi ha alternativa millor, perquè és un recurs car i intensiu en renovables.
CCU/S (captura, ús i emmagatzematge de CO₂): pot ser peça de transició, però amb limitacions i condicions estrictes
La captura de CO₂ per emmagatzemar-lo geològicament (CCUS) pot ser útil en emissions de procés i en punts on electrificar és inviable a curt termini, o com a via per reduir emissions associades a la producció d’hidrogen “blau” (capturant el CO₂ del reformat). Però té un risc central: el “carbon penalty” (o, més estrictament, l’“energy penalty”). El ‘penalty’ energètic no és menor. La compressió del CO₂ fins a pressions de transport pot requerir de l’ordre de 85–95 kWh per tona només en compressió (fins a ~110 bar), i la captura amb solvents o altres tecnologies pot requerir calor addicional significativa (en molts casos, diversos gigajoules per tona capturada). A escala de milions de tones anuals, això es pot traduir en demandes energètiques molt grans, i per tant en necessitat de renovables addicionals que ocuparan més territori i requeriran un major reforç de xarxa si es vol que la reducció sigui real.
També existeix la possibilitat de capturar CO₂ per usar-lo com a matèria primera (CCU) en alguns processos (per exemple, en determinats polímers i precursors), amb actors industrials que ja ho desenvolupen i comercialitzen (Covestro, Basf). Aquesta via és una estratègia interessant de circularitat del carboni quan permet substituir part de matèria primera fòssil per carboni recuperat i, per tant, reduir l’entrada de petroli o gas al sistema. Però el CCU no és automàticament una reducció climàtica equivalent a emmagatzemar CO₂: el guany depèn de quant carboni queda realment incorporat i durant quant temps, i sobretot de l’energia (i sovint hidrogen) necessaris per transformar-lo, que han de ser renovables per assegurar un balanç net positiu.
Per això, tant en CCUS com en CCU, el criteri clau és el balanç net i l’alimentació amb renovables. Si aquesta energia extra ve de fòssils o d’una xarxa insuficientment descarbonitzada (o si “roba” renovables que podrien desplaçar generació fòssil en un altre lloc de forma més eficient), pot acabar estalviant menys emissions del que sembla o fins i tot empitjorant el balanç net. Des del criteri Renovem-nos, el CCU/S només ha de ser admissible amb condicions estrictes i verificables:
– La captura, la compressió i, si escau, la transformació del CO₂ (CCU) han d’estar alimentades amb electricitat renovable (idealment renovables addicionals traçables) per garantir reduccions netes, perquè el procés té un ‘energy penalty’.
– En cas de CCU (ús com a matèria primera), cal traçabilitat del carboni: quant CO₂ s’incorpora realment al producte, durant quant temps hi queda fixat, i què passa al final de vida (reciclatge, degradació, incineració). CCU no equival automàticament a ‘segrest’ i s’ha d’avaluar amb criteris de cicle de vida i comptabilitat rigorosa.
– MRV (monitoratge, report i verificació) robust, responsabilitat a llarg termini i transparència pública (especialment crític en emmagatzematge geològic).
– Evitar que la captura/ús es converteixi en excusa per ajornar electrificació o eficiència (primer el que redueix emissions a origen).
– No acceptar ‘offsets’ o comptabilitats creatives: reduccions reals i netes, no maquillatge.”
I abans d’apostar fort per CCUS, hi ha quatre preguntes que ho condicionen tot:
1) hi haurà energia verda suficient per captura, compressió i gestió del CO₂ a l’escala necessària?
2) què se’n farà del CO₂ capturat: ús temporal o emmagatzematge definitiu, i amb quina acceptació social?
3) quin impacte econòmic tindrà comparat amb el cost del CO₂ via ETS?
4) quina és l’estratègia real de les empreses: capturar CO₂ per mantenir el model fòssil o redissenyar-lo amb inputs no fòssils?”
Circularitat i canvi de matèries primeres: reduir demanda de fòssils “a l’entrada”
Circularitat i canvi de matèries primeres vol dir, sobretot, reduir l’entrada de carboni fòssil al sistema. No n’hi ha prou amb descarbonitzar l’energia si continuem depenent del cru i el gas com a “matèria primera” per fabricar plàstics i químics: la circularitat és una estratègia de materials, no només una tecnologia. Per això el primer pas (i el més efectiu a llarg termini) és reduir demanda de producte verge i dissenyar per reutilització i reciclatge d’alta qualitat.
Quan el residu està ben separat i és “net”, el reciclatge mecànic acostuma a ser la via més eficient i climàticament robusta, perquè evita processos molt intensius en energia. Però quan els fluxos són barrejats o contaminants, apareixen opcions com el reciclatge químic (piròlisi, solvolisi, gasificació) o convertir residus en combustibles o feedstocks. Aquest sistema pot ser útil per a fraccions avui difícils de reciclar, però sovint tenen un cost energètic alt i riscos de greenwashing si es basen en comptabilitats opaques o si desincentiven la prevenció i la reutilització. La pregunta clau sempre és la mateixa: quin és el balanç net de carboni i energia, i quin lloc ocupa realment a la jerarquia de residus? L’IEA, en escenaris de transició, apunta que reciclatge/reutilització i feedstocks alternatius contribueixen menys a la reducció de CO₂ directe de la química que palanques com eficiència, canvis de feedstock i CCUS, però són crucials per reduir contaminació i residus, i per canviar la trajectòria de demanda.
Feedstocks bio-based: substituir inputs fòssils per biogènics
Els feedstocks bio-based són matèries primeres d’origen biogènic (sucres, midons, olis vegetals, residus lignocel·lulòsics o fraccions orgàniques de residus) que poden substituir parcialment la nafta i altres derivats fòssils com a “entrada” per fabricar molècules bàsiques i polímers. Tecnològicament, hi ha dues rutes principals:
1) “biorefineria de sucres/midons”, on es fermenten sucres per obtenir intermedis químics (p. ex. etanol, àcid làctic) i després es transformen en monòmers o plàstics.
2) “biorefineria lignocel·lulòsica”, que aprofita residus de fusta/palla i altres biomasses dures que o bé es descomponen en sucres (més complex) o bé es converteixen en gas de síntesi i, a partir d’aquí, en metanol, combustibles o intermedis químics.
3) En paral·lel, hi ha polímers “bio-based però no biodegradables” (bio-PE, bio-PET parcial) que busquen ser equivalents als convencionals però amb origen biogènic, i biopolímers com PLA o PHA amb propietats diferents. (bioplasticseurope.eu)
El punt crític és que “bio-based” no és automàticament “climàticament bo”: el balanç depèn del cicle de vida (cultiu, fertilitzants, energia del procés, transport) i sobretot del risc de canvi d’ús del sòl i d’impactes sobre biodiversitat. Per això la UE fixa criteris de sostenibilitat (no procedència de terres d’alt valor de biodiversitat o d’alt estoc de carboni, exigències d’estalvi mínim de GEH, etc.) i es recolza en esquemes de certificació reconeguts per verificar-ho.
El límit real no és només la sostenibilitat “qualitativa”, sinó l’escala: la disponibilitat de “carboni verd” (biogènic) és finita i competirà amb altres usos (aviació, marítim, biometà o altres sectors industrials), de manera que és molt difícil que pugui substituir a gran escala tots els inputs fòssils de la petroquímica. Per això, abans de prometre reconversions a la “biorrefineria”, cal posar números amb estudis tecnoeconòmics, disponibilitat real de feedstocks i planificació d’infraestructures.”
En l’aire sempre queda la pregunta: «es pot fer química del petroli sense petroli». La biomassa sostenible és finita i competeix amb altres usos i amb el sòl; per això els bio-feedstocks difícilment poden substituir a gran escala tots els inputs fòssils del sector, i cal prioritzar residus i fluxos realment sostenibles. Aquí és on pren sentit el ‘carboni reciclat’ via CCU: utilitzar CO₂ capturat com a matèria primera en alguns productes per reduir l’entrada de feedstock fòssil, sempre que el balanç energètic sigui net i hi hagi traçabilitat. I això pot ser especialment interessant quan el CO₂ capturat és biogènic i relativament concentrat (per exemple, el CO₂ que es separa en l’upgrading de biogàs a biometà o el CO₂ de fermentació en plantes d’etanol), perquè pot aportar carboni no fòssil a la química amb una captura potencialment menys intensiva en energia que altres fonts.
Projectes pilot a Tarragona
Ecoplanta (Repsol): metanol renovable i productes circulars
Repsol ha aprovat una inversió de més de 800 M€ per construir a Tarragona una planta per transformar residus municipals en metanol renovable i productes circulars mitjançant gasificació, amb posada en marxa prevista el 2029. El projecte ha rebut finançament del Fons d’Innovació de la UE i Repsol l’emmarca com una palanca de descarbonització i economia circular.
En tot cas, l’etiqueta ‘renovable/circular’ dependrà del mix real de residus (fracció biogènica vs plàstics fòssils) i del balanç energètic del procés; és un punt on caldrà transparència i criteris de comptabilitat estrictes. Més info.
Projecte GHRENA (Iberdrola): emmagatzematge tèrmic
Aquí hi ha, probablement, el projecte més alineat amb el “primer front” 2030: electrificar calor industrial amb renovables. Segons Iberdrola, GRHENA és un projecte finançat pel Fons d’Innovació (convocatòria 2023, gran escala), amb acord de subvenció signat el juliol de 2025 i un import de 53,9 M€. El projecte combina renovables, emmagatzematge tèrmic, caldera d’elèctrodes i bombes de calor d’alta temperatura per generar vapor i substituir calor fòssil, amb una capacitat anunciada de fins a 648 GWhth/any de vapor i l’objectiu explícit de descarbonitzar el polígon químic. Més info.
T-HYNET (Repsol): hidrogen renovable
T-HYNET es presenta com una iniciativa per desplegar hidrogen renovable a escala industrial a l’àrea de Tarragona. Repsol descriu la instal·lació d’un electrolitzador alcalí de 150 MW al complex industrial, amb capacitat de producció d’aproximadament 2,7 t/h d’hidrogen renovable. En documentació pública vinculada al Fons d’Innovació, T-HYNET apareix amb una subvenció de 62 M€ i amb l’argument que seria el projecte d’electròlisi més gran d’Espanya, amb expectatives d’evitar emissions en el període operatiu (i també amb afirmacions sobre la integració a infraestructures gasistes que, si es materialitzen, caldrà avaluar amb lupa per eficiència i priorització d’usos).
Alhora, convé situar l’escala real del que representa: 150 MW és una instal·lació gran i rellevant, però no converteix l’hidrogen renovable en una “solució universal” per a tot el complex petroquímic. Justament per això té sentit parlar de priorització d’usos: reservar l’H₂ per allà on aporta més reducció neta d’emissions i on l’electrificació directa no és viable, i evitar que es presenti com un substitut general del gas a gran escala. Més info.
TarraCO₂ (Repsol): emmagatzematge geològic marí de CO₂
El projecte TarraCO₂ planteja emmagatzemar CO₂ en una estructura geològica sota el fons marí davant la costa (zona Amposta, en informació pública del projecte), amb una ajuda del Fons d’Innovació de la UE de fins a 205 M€ condicionada a l’evolució del projecte. El projecte és en fase molt inicial i no exempt de controvèrsia: l’energia addicional per capturar i comprimir és enorme i si no és renovable el balanç climàtic pot ser negatiu. El projecte argumenta que el jaciment tindria capacitat potencial elevada (fins a desenes de milions de tones), amb una primera ambició d’injecció de l’ordre de 2 MtCO₂. Més info.
Començar pel que redueix emissions ara, i posar regles al que és més dubtós
La descarbonització del pol químic de Tarragona no serà un interruptor d’encesa/apaga. Però això no justifica esperar. Hi ha un camí pragmàtic: accelerar calor verd i electrificació abans de 2030 (amb xarxa i renovables addicionals), preparar l’hidrogen per a usos industrials estrictament prioritzats (no com a “solució universal”), i si s’opta per CCUS, fer-ho amb condicions de governança i d’energia renovable que evitin el “carbon penalty” i assegurin reduccions netes reals. El repte és enorme, però cal afrontar-lo amb totes les eines que la ciència ens proporciona sense fer-nos trampes al solitari.
