Una de les idees més repetides en el debat públic sobre canvi climàtic és que existeix una fractura generacional: d’una banda, els joves, mobilitzats o espantats; de l’altra, les persones grans, indiferents o escèptiques. Però aquesta caricatura, tot i que pot tenir un cert fonament emocional, no es sosté quan es mira amb dades. A Catalunya i a l’Estat espanyol, la preocupació pel canvi climàtic és molt transversal, i les diferències entre generacions són molt més petites del que sovint es creu.
Segons el Baròmetre Climàtic del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), publicat a finals de 2023, un 86 % dels catalans afirmen que el canvi climàtic està passant, i més del 80 % considera que tindrà conseqüències importants en el futur. Només un 2 % en nega l’existència, amb una incidència mínima entre les dones i les persones amb més nivell educatiu. El negacionisme no té, de fet, un perfil generacional marcat, sinó que s’associa més aviat a determinades ideologies d’extrema dreta i a la desconfiança estructural cap a la política o les institucions.
«Un 86 % dels catalans afirmen que el canvi climàtic està passant, i més del 80 % considera que tindrà conseqüències importants en el futur. Tan sols un 2 % de la població en nega l’existència.»
A nivell estatal, l’enquesta “Las Ocho Españas ante el cambio climático” confirma que un 69 % de la població espanyola està “molt o bastant” preocupada pel canvi climàtic i un 67 % declara haver canviat hàbits per combatre’l. El més interessant d’aquest estudi és que segmenta la societat no només per ideologia, sinó per valors, maneres de viure i canals de comunicació des del qual s’informen. I gairebé tots els segments, inclosos els més conservadors o apolítics, reconeixen que el canvi climàtic és un problema greu i que cal fer-hi front.
Ara bé, hi ha matisos. Les persones joves solen expressar una emoció més intensa davant la crisi climàtica: por, frustració, culpa. Aquesta intensitat no es tradueix necessàriament en més accions individuals, però sí en una mirada més estructural: reclamen canvis de sistema, transformació del model econòmic, i una política climàtica valenta. En canvi, els sectors més grans de la població, tot i compartir la preocupació, solen apostar per accions individuals com l’estalvi energètic, el reciclatge o la reducció del consum. Aquesta diferència de to —i no de fons— ajuda a entendre per què la narrativa dominant encara ens parla d’una “bretxa” que les dades no confirmen.
És precisament dins d’aquesta crítica sistèmica on trobem un dels fenòmens més peculiars de l’ecologisme català contemporani: l’oposició al desplegament de renovables —especialment parcs eòlics i fotovoltaics— per part d’alguns col·lectius joves amb ideologia anticapitalista i decreixentista. Aquest segment, minoritari però molt actiu, defensa que la crisi climàtica no pot combatre’s amb més infraestructura, sinó amb una reducció dràstica de la demanda i un canvi radical de model de vida. Aquest discurs, que sovint barreja crítica social amb defensa del territori, s’ha convertit en una font important d’oposició als projectes renovables a Catalunya, especialment en àmbits rurals amb gran valor paisatgístic o simbòlic.
Tanmateix, les dades disponibles —com les recollides a la Guia d’energies renovables elaborada per la Diputació de Barcelona— mostren que el suport social al desplegament de renovables és altíssim: un 83,9 % de la ciutadania estaria disposada a tenir una planta solar propera, i un 71,8 % un parc eòlic. Els motius de rebuig, quan hi són, responen principalment a qüestions ambientals, paisatgístiques o de salut, no ideològiques ni generacionals. Això indica que, tot i la visibilitat d’aquestes veus més crítiques, el seu pes quantitatiu és reduït.
«El suport social al desplegament de renovables és altíssim: un 83,9 % de la ciutadania estaria disposada a tenir una planta solar propera, i un 71,8 % un parc eòlic»
D’altra banda, els sectors experts i les veus del món científic coincideixen a alertar que condicionar el desplegament d’energies renovables a un decreixement econòmic immediat no només és poc realista, sinó que pot afavorir —paradoxalment— la persistència dels combustibles fòssils, i amb ells la principal amenaça per a la biodiversitat i el paisatge que es vol consevar. És a dir, si no generem energia neta suficient, la demanda actual (i futura) continuarà sent coberta per gas i petroli i el canvi climàtic s’agreujarà.
L’escenari que dibuixen aquestes dades demoscòpiques és clar: el canvi climàtic preocupa a tothom, però cadascú l’afronta des de la seva experiència vital, els seus valors i les seves possibilitats. No hi ha dues Catalunyes, ni dues Espanyes, separades per una línia d’edat. Ni tan sols per una línia ideològica, tret de l’extrema dreta. N’hi ha moltes, amb matisos, i amb una preocupació comuna que pot ser el punt de partida per construir solucions col·lectives.
A Renovem-nos, som testimonis constants que darrera cada polèmica per un nou projecte d’energia renovable, hi ha un consens latent sobre la urgència d’afrontar la crisi climàtica. El repte no és convèncer ningú que el canvi climàtic és real, sinó articular una resposta que reconegui aquesta pluralitat i la transformi en acció. El que necessitem no és assenyalar qui té raó, sinó avançar junts en la recerca d’un consens sobre a penes un 0,5 % del territori en el que hem d’implantar les energies renovables necessàries per assolir els objectius climàtics del 2030, i en aquestes zones, permetre una implantació accelerada. Perquè, com deia aquell cartell en una protesta juvenil, “vosaltres morireu de vells, nosaltres de canvi climàtic”. Potser és hora de morir, col·lectivament, de ganes de fer-ho millor i passar a l’acció.
