Un patró territorial per a les energies renovables

Catalunya és un país petit, amb una gran densitat de població i que, per tant, consumeix una gran quantitat d’energia en relació a la seva superfície. La Llei del Canvi Climàtic del 2017, aprovada gairebé per unanimitat al Parlament, advoca per la sobirania energètica basada en energies renovables en l’horitzó del 2050. Per a assolir aquest doble objectiu es necessita molt de territori, i no ens en sobra. Posem-hi dos números. El primer. Si tota l’energia fos fotovoltaica, necessitaríem al voltant del 2% de la superfície de Catalunya. Potser ens sembla poc. Ara bé, si tenim en compte que els boscos, les zones inaccessibles o els camps de regadiu no són aptes, veurem que aquest 2% és un percentatge considerable. I aquí ve el segon número. Un informe encarregat per la Diputació a la Universitat de Girona conclou que només un 2’7% del conjunt de les comarques gironines seria apta.
Conclusió: totes les comarques de Catalunya han de contribuir significativament a la producció de l’energia que ens fa falta. El problema és que, en general, “el territori” s’hi oposa. Pel que es desprèn del nou decret sobre energies renovables, el Govern opta per anar de baix cap a dalt: avaluar, primer, les necessitats de cada comarca i, després, la seva capacitat de producció. Les necessitats de les comarques deficitàries (molt poblades i industrials) es cobriran amb l’aportació de les excedentàries, les quals rebran a canvi compensacions. Tot plegat es negociarà en el marc de la futura Taula de Diàleg Social, que es guiarà pel Pla Territorial Sectorial de les energies renovables. El problema que hi veig és com una comarca que necessita 1 kW per a cobrir les seves necessitats, acceptarà instal·lar 20 kW per a les necessitats foranes. Tal com ha anat fins ara, no sembla que les comarques vulguin fer cua a l’hora d’oferir la seva capacitat de producció excedentària.
Si el problema que tenim damunt la taula és com produirem els terawatts hora renovables que Catalunya necessitarà en l’horitzó del 2050, sembla que el punt de partida de la planificació i la negociació hauria de ser la capacitat de producció de cada comarca i no el seu consum. Necessitem, doncs, un patró per a determinar aquesta capacitat. Comptem amb dos recursos principals: el vent i la radiació solar. Tinguem en compte, també, que durant la dècada passada, el cost d’una instal·lació fotovoltaica ha disminuït dràsticament, la qual cosa fa possible que, actualment, totes les comarques puguin contribuir a la sobirania energètica del conjunt del país, i no només aquelles amb un bon recurs eòlic. Proposo, doncs, que el patró sigui la superfície apta per als parcs fotovoltaics amb algun criteri corrector que eviti que aquelles comarques que gaudeixen del benefici d’espais naturals protegits (“no aptes”, segons el Decret) contribueixin menys que aquelles que no en gaudeixen. Aquest patró evita carregar injustament, tal com ha passat fins ara, les comarques amb un bon recurs eòlic. Aquestes comarques podrien produir la seva quota amb aerogeneradors en lloc de plantes fotovoltaiques. Crec que és una bona opció per dues raons. Primer, un parc eòlic no necessita llocs tan plans com una fotovoltaica. I segon, l’ocupació de territori és molt més petita (1 aerogenerador de 5 MW, com els que s’instal·len actualment, produeix tanta energia com una planta fotovoltaica d’entre 6 i 12 ha). Si la implantació és progressiva i equitativa, no hauria de donar lloc a greuges comparatius, ni a victimismes. Considero que és un bon escenari per a desencallar l’atzucac actual. En qualsevol cas, cal accelerar la implantació de les renovables corregint els desajustaments sobre la marxa, en lloc de decretar aturades que només ens afebleixen com a país. I és que veus autoritzades diuen que estem fent tard.